Escriure en el català de València

Éscriure no és fàcil. Només a poc a poc adquireixes una mica d’ofici, si això es pot dir, i els mots ixen com si férem màgia de les paraules. És complex perquè a banda de pensar què dius, cal veure com ho dius; de vegades tens temps i ganes i ho pots fer, això de tenir abans un esquema, lligar les paraules i revisar el que escrius. D’altres, la pressa no et deixa pensar massa ni acurar l’estil, garbellar la palla, eliminar allò superflu i deixar només el gra de la manera més esquemàtica i senzilla possible. És allò de, bo, si breu, és doblement bo… que jo tantes vegades transgredisc, i, pense que, quan siga més gran ho faré sense massa esforç. Escriure és com despullar-se en públic. Fer un streep-tease davant de molts ulls que se’t claven com agulles i t’escruten.Escriure en el català de València és encara més difícil perquè no s’obté cap recompensa més que acurar l’ofici, allò de l’art per l’art. A més a més, en ser un país tan xicotet, quan escrius sobre algú te’l trobes de cara, perquè si el món és un mocador, el nostre món és un mocadoret de xiquet. I t’has de justificar, perquè, de vegades, escriure és fer justícia, argumentar, exposar els motius, les raons o les emocions obertament i donar noves raons a partir de les rèpliques. No puc deixar de pensar amb Toni Cucarella i recordar a Espronceda quan, al segle XIX, deia que “escriure és plorar”, en català és no poder viure de l’ofici de la ploma, llevat de dos o tres patums consagradíssimes. Un escriptor excel·lent com Cucarella, que fa delícies amb les lletres, ha hagut de plegar de publicar perquè no suporta la postergació i la indiferència d’una societat valenciana i catalana que no té cura dels seus escriptors i els maltracta amb abundància de cor.

Fa poc un amic em comentava que havia llegit un article al Vilaweb Ontinyent que vaig escriure sobre una de les meues excompanyes, que reflectia sentiments que ell no haguera exposat mai em públic per pudor. Ho acceptí, observe potser la meua “gelosia” o “frustració” o “ressentiment” per l’escrit i li dic que escriure és com viure, que si no ens exposàrem ni viuríem ni escriuríem, ni ens ajudaria a crèixer i “coneixer-nos millor” o fer una mica més feliços (o in-feliços) els altres, com afirma Gabo en la commemoració de “Cien años de soledad”. Per escriure, tot i que siga un acte solitari, cal una mica de manca de pudor, la capacitat d’exhibir les emocions, de mostrar les fantasies, els desitjos o les idees en públic. Fins a quin límit? És més complex de precisar. No obstant, a aquesta excompanya li vaig enviar abans l’article per si volia que canviara, matisara o silenciara alguna cosa. No vaig obtindre cap resposta i vaig entendre que ho havia de decidir jo mateix, i vaig triar publicar-lo. Haguera pogut deixar-ho còrrer, però, de vegades, escrius per llevar-te els fantasmes de sobre, per recobrar el pols de la vida i deixar-te portar pel corrent del riu que ens escriu com unes petjades sobre la sorra de la mar. M. Foucault explicava en un discurs que intentava desaparèixer, restar a l’anonimat, deixant-se portar pels mots que l’arrossegaven com una ona gegant que esborra les marques que deixem sobre el terra de la platja.

Fa un temps, l’acadèmic Emili Casanova em retreia “amablement” al hall de la Facultat de Filologia que haguera publicat una conversa privada sobre l’AVL. Vaig pensar que, pel seu càrrec i per les informacions als mitjans de comunicació, era una conversa d’interés públic que no havia d’ocultar, sinó exposar-la per reflexionar sobre la deriva de l’AVL en l’elecció del càrrec presidencial i els límits d’una Acadèmia hiperpolititzada i presidida per una exdiputada del PP sense cap mèrit pel que fa a la llengua més que la seua obediència titellaire al seu partit. Si haguera tingut el correu electrònic del professor Casanova li l’haguera enviat abans de publicar-lo. Tot i que, sincerament, no sóc massa partidari d’anar demanant permís per escriure sobre qualsevol cosa, i pense, amb Kant en “Què és la Il·lustració”, que la ‘modernitat’ significa llum i taquígraf, debat públic sense jerarquies, censures ni autoritats amenaçadores que restringeixen la llibertat d’expressió, tancant televisions o diaris. Si algú està en contra d’un article, que replique, que matise, que m’ataque per escrit i punt. D’aquella primera conversa de carrer, amb el catedràtic de filologia catalana d’Agullent i membre de l’AVL, em va molestar una mica que rebutjara l’opció teòrica de dotar l’IIFV com a organisme competent sobre la llengua amb una suposada complicitat o confidència “ruralitzadora”. Podia haver utilitzat altres arguments més intel·ligibles i intel·ligents. Em va semblar un cert insult a la intel·ligència, almenys a la meua intel·ligència, que per afirmar la credibilitat de l’AVL haguera de recòrrer a llevar-li mèrits a l’IIFV, tractant-lo -així em va semblar a mi i així ho vaig entendre o ‘malentendre’- “de tenir una mentalitat castellanista d’origen” i no ser de poble. Que ho diguera un catedràtic de filologia catalana que flirteja amb el blaverisme, que adopta posicions tècniques i polítiques pel que fa a la llengua molt conservadores, tant que sovint poden semblar catalanofòbes (això, per desgràcia, sembla un tret comú a la majoria d’acadèmics actuals, com si fos el peatge que posa el PP per nominar-los), que renuncia a defensar la unitat de la llengua prioritàriament i proclama a tort i a dret que “la unitat de la llengua” és una cosa d’escassa importància, quan no hi ha cap catedràtic “normal” de cap llengua “normal” que diga una cosa així, em semblà una catàstrofe sense remissió possible. S’imaginen un catedràtic de filologia espanyola o anglesa afirmant que la unitat de l’andalús, el colombià i el castellà o la unitat entre l’anglés que és parla a Anglaterra i a Nova Anglaterra no té massa o cap importància? M’agrada la provocació intel·lectual, perquè les solucions als problemes ixen de les reflexions inèdites, del nous paradigmes, de les tensions essencials, com planteja Thomas S. Kuhn a l’àmbit dels canvis a la ciència, però potser no hi ha res que m’altere i m’indigne més que el corporativisme, fins i tot, més encara el corporativisme comarcal i pobletà, els lligams de clan, de tribu o de sang… L’ancestralitat! Senpre ho he combatut aferrissadament, amb vehemència. Sempre he estat contra la violència autoritària o despòtica que imposa el destí, la sang o la tradició del pare i patró. Fins al punt que vaig estar més de vint anys sense parlar-me amb el meu pare ni tenir cap tipus de relació per defensar-me del seu feixisme violent (i criminal), tot i que siga redundant perquè el feixisme és violencia i criminalitat extrema que cerca la derrota, l’anihilament, la destrucció i l’extermini de l’altre.

Per sobreviure i poder-me afirmar lliurement vaig haver de marxar de casa a meitat dels anys setenta, quan encara era un infant. No sóc l’únic, a la Vall d’Albaida. Molta gent ha hagut de distanciar-se de la seua família o del seu poble, i viure exiliat al seu propi país o fora, per poder sobreviure. Jo m’ho passe bé amb la gent de la meua comarca, així durant el dies de Falles del 2007, la gent de la Vall d’Albaida ens reunírem al Racó de la Corbella per a fer paelles i en el Terra de Benimaclet per sopar i cremar la falla alternativa contra l’especulació urbanística, que simbolitzava una Rita Barberà convertida en un monstre de la destrucció i anàrem a ballar junts gent de Quatretonda, d’Albaida, d’Otos, de Castelló de Rugat, de Benigànim, de la Pobla del Duc, de Montaverner, d’Ontinyent. Férem una mica les bestioletes ferides per la comicitat de l’alcohol i la dansa, abraçant-nos, caient a terra alguns perillosament, on quasi resta xafada Paula per un grup de gegants de Quatretonda, i els mateixos gegants (Carinyana, Abel, Blasco i Àngel) quasi es trenquen el cap contra la paret o el sòl enmig de la gatzara de la festa alcoholitzada, com sembla que no hi ha festa possible a hores d’ara. No obstant això, també m’ho passe bé amb gent d’altres parts del país, posem per cas les tres principatines de Sant Esteve i Esparreguera, de prop de Monserrat (Mireia, Marta i Clara) que recitaren al Racó el “Oh València roja, tremola i tornat boja, que baixen les principatines, les més falleres i combatives” o d’altres països (Portugal, Finlàndia, Alemanya, Italia, França, etc)… Jo, a mi mateix m’exigesc més encara que als altres i als meus els exigisc, els demane que siguen lleials a la nostra llengua, que siguen capaços de ser crítics amb el govern de torn, siga quin siga, que defensen la unitat i la coordinació amb la resta de territoris de parla catalana a tort i a dret, eficaçment, que no deixen d’exigir-li al Consell valencià l’extensió de l’ús social del valencià a tots els àmbits, fins i tot que es pronuncien en contra del tancament de TV3 i perquè els mitjans de comunicació incorporen més valencià-català. I d’un catedràtic de filologia catalana, tot i que siga de la Vall, tot i que sembla que estudià a la Universitat de l’Opus Dei de Navarra, etc. li exigim rigor, estudi, argumentacions racionals a tots els àmbits i aplicació efectiva per a defensar el valencià-català per sobre de les pròpies ambicions personals i circumstancials d’acadèmies i foteses. Només així podrem defensar, obertament i sincerament, que siga president de l’AVL, només si és capaç d’explicar-li a la societat valenciana, vulga o no, que el valencià és català, que és una variant del català, sense enganys, sense eufemismes, sense paranys, sense mentides, sense falsedats, sense distorsions, sense perversions, sense covardies, tergiversacions ni manipulacions… Per a què? Per a fer la ciutadania més culta, més civilitzada, més raonable, més acurada a la realitat dels fets sobre l’origen, el significat i la pertinença del valencià a la catalanitat cultural. Perquè accepten la història, la memòria, els documents de la realitat, les evidències científiques i la voluntat de defensar la llengua i la cultura valenciana com una part importantíssima de la llengua i la cultura catalana. El País Valencià no pot ser sencer ni entendre’s completament sense reconèixer la nostra valencianitat que és una manera especial de viure la catalanitat, si més no lingüísticament i culturalment. Ho afirmava Joan Fuster, ser valencià era la nostra manera de ser catalans, com més valencians siguem, més catalans. I al revés. El que rebutja la unitat i la catalanitat, no esdevé més valencià sinó menys, molt menys, fins a esdevenir res pel que fa a ser valencià. Reconèixer la unitat de la llengua catalana no significa cap desidentificació ni cap pèrdua de memòria, d’origen ni d’autoestima. Al contrari, significa informar, formar i educar la gent del nostres pobles en “veritat lingüítica” i no amb subterfugis que només nodreixen els complexes d’inferioritat, l’espanyolisme castellanista, ara sí, l’autoodi, l’odi contra el País Valencià, Catalunya i les Illes i abonen l’abandó de la llengua i la manca de defensa del nostre país per a acceptar el sucursalisme, el provincianisme i la subalternitat absoluta d’un centre madrileny (PP i en part PSOE) que decideix el nostre lloc al món com a odiadors i enemics de Catalunya, és a dir, de nosaltres mateixos com a valencians. És el lloc que li atorga el PP a Navarra i al País Valencià, convertir-los en titelles, odiadors viscerals i eterns d’Euskal Herria i de Catalunya per a impregnar-los d’”espanyolitat”, d’una uniformitat castellanista que extermina allò basc de Navarra, allò que li és propi, la nostra catalanitat, allò que ens és propi, per a fer-nos “espanyols a seques” i ofrenar noves glòries a Espanya, sacrificant la llengua, el país, el territori, per Espanya, tot per Espanya, com si fórem el pare del monarca borbònic actual, aquell amic del dictador Salazar, que s’exilià a Portugal per seguir jugant a cartes i a golf mentre els seus guanyaven la guerra del 36 i manaven a l’Estat espanyol imposant una dictadura a què ara els del PP volen donar continuïtat sota la formalitat “democràtica” de la majoria absoluta que acaben d’obtenir mitjançant la corrupció i els enganys a manta. Ens tindran sempre combatent les seues miserabilitats, allà on siguem, tot i que donen ganes de fugir d’un país tan alienat per tal que sense cap crítica ni fre d’emergència el col·lapse i el xoc contra el mur siga més fort.

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?