Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<72/169>

Vicent Partal

28.11.2011

I jo de què m'he de fiar?

Ahir The New York Review of Books va tornar a obrir una enorme polèmica per l'afer de Dominique Strauss-Kahn. Un article d'Edward Jay Epstein, titulat 'Què va passar realment a Dominique Strauss-Kahn', ha trasbalsat la política francesa i ha deixat anar un riu d'acusacions entre els seguidors i els detractors de Sarkozy.

La polèmica és imparable i els desmentiments del partit i del govern i dels amos (francesos) de l'hotel de Nova York on van passar les coses no la frenaran. Però allò que ens afecta, a tots, és si podem creure res. O si més no, com podem destriar el gra de la palla.

L'article d'Epstein consta de quatre mil paraules molt concretes, redactades en un to prou intrigant per a predisposar el lector en favor de la tesi conspiradora.

Però, com sol passar en aquests casos, si bé és cert que el text és intencionat, també ho és que s'hi narren uns fets tan difícils d'explicar pels suposats conspiradors que simplement refermen la tesi de la conspiració. De tots els que exposa l'article d'Epstein el més fonamental és, a parer meu, el de la Blackberry. Perquè ahir vam saber que, a Strauss-Kahn, li havien fet arribar que el telèfon havia estat intervingut pel partit de Sarkozy i que, sobtadament, algú el va desconnectar del tot. I això, sumat al fet que no ha aparegut mai, fa sospitar molt.

En l'article hi ha més detalls curiosos i no tan interessants, però la suma de tots i la reacció d'Accor, propietària de l'hotel, fa arrufar les celles. Accor va replicar les acusacions, sí, però va admetre que el periodista havia tingut accés a fonts molt directes i molt ben informades.

On és la veritat, doncs? Personalment sóc incapaç de decidir-ho, però crec que l'article d'ahir abona la tesi segons la qual, a Strauss-Kahn, li van parar una trampa i hi va caure de quatre potes. Sabien que era un maníac sexual i li van servir en safata una situació comprometedora. Ell va fer allò que esperaven: va picar.

És aqueixa la veritat? No ho sé. Però em sembla que és una hipòtesi plausible, sobretot després de les coses que vam saber ahir. I també em sembla que ací hi ha el quid de la qüestió. En una història tan rocambolesca com aquesta, al final, la veritat, únicament la saben els protagonistes i prou. Però, en una història tan rocambolesca com aquesta, amagar dades o intentar confondre fa creïble i plausible la hipòtesi d'un complot. I quan passa això, cal, caldrà, donar moltes explicacions.

Mail Obert