Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/169>

Vicent Partal

15.06.2015

Pels Rigols i els Maragalls

Ahir Unió Democràtica va fer un pas essencial per a aclarir la situació del país. La direcció del partit va presentar com una victòria que les seues tesis s'haguessen imposat sobre les tesis independentistes. Exactament per 1.351 vots contra 1.226. Enhorabona. Però, tenint en compte la manipulació indecent de la pregunta i encara més el fet que Unió haja estat des del 1982 dirigida amb mà de ferro pels que han tret 1.351 vots --parlem de 45 anys de control de l'organització, ni més ni menys--, la victòria és en tot cas molt pírrica.


També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?


Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…


Hi ha gent en aquest país que fantasieja amb revolucions molt abstractes per provar que no entenguem que la revolució amb majúscules és el procés independentista. I la prova més fefaent que això és així és la catarsi que viuen els partits. En la banda independentista CDC, ERC i la CUP no tenen problemes ni d'unitat ni de lideratge. En la banda espanyolista més dura, PP i Ciutadans tenen problemes per a connectar amb la societat. Un batlle del PP i cap de Ciutadans a les eleccions locals, sobre un total de 948 municipis. Un i zero. Impressiona. Però encara impressiona més això que passa en els partits que no s'han aclarit, que no es volien aclarir o que tenen problemes per a aclarir-se. La revolució els porta directament a la convulsió.


El PSC ha viscut totes les sotragades imaginables, per causa del procés. Els espanyolistes s'han quedat les sigles, però a quin preu? Què és el PSC, avui, si no una imatge pàl·lida del que fou? Hi ha ningú que recorde encara que el 26 de desembre de 2010 (no fa ni cinc anys) el PSC, amb ERC i ICV, controlava la Generalitat, les quatre diputacions i la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya? Ho torne a dir: fa cinc anys només. I què té avui? I, en aquest temps, sabem quanta gent de la més creïble i sensata els ha abandonats pel fet d'anar contra la independència? I sabem quants socialistes són avui fora del PSC treballant sense parar pel país i per la independència? 


A ICV més o menys li passa això mateix. Dins seu hi ha militants que encara volen lluitar per les sigles i tenen el meu suport. Però, guanyen o perden, és segur que potser sospesaran d'abandonar ICV però no abandonaran l'independentisme. 


I ara és Unió que també és objecte de la pressió de la revolució independentista, en la mateixa línia. Els uns, fent mans i mànegues, guanyen per un centenar de vots, però els altres s'organitzen i es fan forts com mai. I repeteixen a Unió allò que ja havia passat en els altres dos partits: que una part molt sensible de les bases i dels dirigents no entenen que aquestes organitzacions de tanta tradició democràtica puguen anar contra la voluntat popular. Que l'interpreten i la mostren amb una paraula que ho explica tot: independència.


Qui vulga ho pot mirar dient que en tots tres casos les sigles se les quedaran els partidaris d'Espanya. És cert: les direccions dels tres partits poden usar unes sigles que són, legalment, seues per a mirar d'oposar-se a la independència. Però les eleccions no les guanyen les sigles sinó la gent. I els escons no els tens per les sigles, sinó pels vots. 


I ací en aquest terreny la batalla ens és molt favorable perquè hem guanyat un camí immens aquests últims anys. ERC ha crescut, la CUP ha obert un forat enorme, CDC s'ha tornat indubtablement independentista i en els partits poc definits la batalla és simplement intensa. 


Imagineu-vos que fa dos anys us diuen que Joan Rigol o Ernest Maragall, per a dir només dos noms il·lustres, defensarien la independència, sense ni una sola ombra de dubte, i treballarien infatigablement per aconseguir-la. La transformació de Castellà, Núria de Gispert o Joan Rigol és el canvi real que Duran ni sap aturar ni pot. Multipliqueu-lo pels milers i milers de rigols i maragalls que ja omplen el país a cada poble i ciutat i entendreu què hem guanyat. I que si guanyem és per la suma d'aquesta classe de gent, no pels qui som independentistes de tota la vida.



L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Erika Casajoana


S'ha acabat el bròquil, Duran està políticament agònic. Espadaler mantenia anit a la roda de premsa una actitud de victòria de caire grotesc. Vaja patacada!


El partit està esquinçat, veurem avui mateix dimissions i baixes. I això que ja estaven devaluats, perquè som molts els democratacristians independentistes que hem anat abandonant, ja no podíem més. Els tres consellers d'Unió haurien de tenir la dignitat de dimitir abans que no els cessin.




Ramon Perera


He llegit en alguna banda que no fa pas tant Unió tenia 12.000 militants i actualment només 4.000. Ara probablement els que han votat no a la pregunta hauran de marxar. Un 50% dels militants? Sembla que el màxim objectiu de Duran i companyia és poder-se quedar amb el nom del partit. Podria ser que aquest nom valgui tant com un paperina de xurros després d'haver-los consumit. Sabrà greu per raons històriques però serà una pedra menys en el camí de la independència.




Josep i Antònia Viñas-Ciurana


El procés ho ha posat tot potes amunt. Qui hagués dit fa tan sols uns anys que quasi la meitat dels militants d'Unió es decantaria cap a l'independentisme? S'ha acabat l'ambigüitat. Tot es va posant a lloc. Les eleccions del 27S seran plebiscitàries. Segur. 



Joan Rubiralta


Ara ja sabem els resultats oficiosos de la consulta de UDC: ha guanya el trencament del partit, una opció que era la favorita de Duran i altres dirigents de la cúpula del partit. Ja es veu que en aquest partit hi ha massa gent poruga i mesella.

El que no queda clar és què passarà  a partir d'ara. Acabarà dividint-se el partit de debò?, Com quedaran els consellers d'Unió ferms partidaris de l'unionisme al govern de CiU? Plegaran d'Unió, Duran i els altres? Què passarà amb la plataforma Construïm? Que farà CDC davant de la disjuntiva de trencar la federació o no fer-ho? Esperem que els protagonistes d'aquest muntatge hi diguin la seva i ens acabem d'aclarir tot plegats, perquè encara que mai no he votat aquest dos partits, sí que caldria que es pronunciessin i prenguessin decisions i Mas hauria de ser el primer i no hauria d'esperar massa. La ciutadania ha de saber a què atenir-se tenint en compte les greus conseqüències de tot aquest afer.




Josep Albà


Més que un comentari, a mi se'm acut una pregunta: Com és possible que, un un país seriós, el vot de dues mil persones (2.000) pugui tenir algun tipus d'influència, per mínima que sigui, en alguna cosa que importi a Catalunya?´Més que per les puces, potser hauriem de preparar-nos per la lluita contra les hienes.



Josep Usó


Em sembla antològica la retòrica de'n Duran i Lleida. Després d'imposar una pregunta impossible, després d'eixir públicament a anunciar que aquesta pregunta és la més addient per a conèixer l'opinió dels militants d'Unió, després d'haver fet el possible per amagar el cens del partit als seus opossitors, després de veure que aquests li planten cara obertament i veient que molts militants voten i que, probablement, el NO a la seva pregunta impossible tindrà molts vots, va i diu que si guanya el NO, eixirà a donar la cara. Faltaria més. 


Però encara es permet afegir que si guanya el NO, això no seria cosa d'ell, perquè la direcció del partit l'ha proposada conjuntament i bla, bla, bla.  Good bye, senyor Duran.




Joan Vilarnau


Crec que val la pena no oblidar, en el context de totes les
valoracions que s'estan fent després dels resultats, que l'actual
cúpula d'UDC ha "aconseguit", amb la seva gestió, que tres de cada
quatre militants s'hagin donat de baixa del partit en quatre anys. Em
penso que no els queda gens de legitimitat per portar el partit cap a
un atzucac com el que volen.




David Calabuig


Començaré per dir que, en la meva opinió, és molt més important el contingut del discurs de l’Ada Colau del passat dissabte que tota aquesta expectació al voltant de “la pregunta” d’Unió. No vaig votar a la Sra. Colau però com més l’escolto més seduït en sento per aquesta figura de primer ordre. Desprèn passió, sinceritat i parla de les coses realment importants que no diuen els altres polítics, els professionals. Tot està interrelacionat i s’ha de començar a canviar el nostre món a partir de debats profunds sobre la contaminació atmosfèrica i ambiental, el canvi climàtic, les energies renovables, el soroll, l’urbanisme, la pobresa, la protecció dels més dèbils, la creació de llocs de treball de qualitat (una gran part d’ells de nova factura, sorgits dels temes anteriors), recuperar la titularitat pública de sectors i serveis bàsics, etc. . Nosaltres, els independentistes, volem un estat nou precisament per poder canviar la nostra societat/civilització. La independència sorgeix després de l’anàlisi, com una condició necessària per impulsar aquest canvi. Per tot això, per força, ens acabarem trobant per poder avançar plegats.


En relació a la pregunta d’Unió, a les 22.20, quan escric aquestes línies, es confirma que ha guanyat el “Sí” a la presa de pèl de la pregunta. Però vaja, per una diferència de 125 vots. Que ningú s’ofengui però sembla un partit de fireta. Què representen 4.000 militants sobre la població de 7,5 milions de Catalunya? Què representen 1.350 vots “Sí” per a Convergència? Com que suposo que cap jurament diví obliga als militants independentistes d’aquest petit partit a romandre-hi per sempre més, per dignitat, marxaran cap a formacions a favor d’assolir un estat propi sense que estigui condicionat al permís d’Espanya. Això també hauria de suposar la fi de CiU i de les ambigüitats cròniques de CDC. Tots coincidíem en què, fos quina fos el resultat d’aquesta consulta, suposava el punt i final de CiU (seguir junts no tindria cap sentit i desacreditaria a Convergència dins de l’independentisme).



Mail Obert