Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/169>

Vicent Partal

05.06.2015

Segrestar el canvi valencià

La situació al País Valencià és gairebé dramàtica. Malgrat l'èxit electoral, el canvi que la societat valenciana havia impulsat resistint durant dècades la política del PP és a punt de no fer-se realitat. El PSOE i Compromís, les dues forces principals del país, són en un atzucac. 


La causa, sorprenentment, no sembla que siga el programa de govern sinó la pretensió de Mónica Oltra de ser la presidenta de la Generalitat. L'argument de la candidata de Compromís és que la suma dels seus escons i els de Podem supera el nombre d'escons del PSOE. Un argument complicat d'explicar, però evidentment sensible. El PSOE va perdre molts escons, però encara en va obtenir més que la resta de forces d'esquerra. A més, en teoria --ja veurem què passa al final--, ha perdut a mans precisament de Compromís la batllia de la capital. Pretendre que accepte també la pèrdua de la presidència de la Generalitat, en aquestes condicions, és anar més enllà del que pot acceptar. Sobretot tenint en compte que els socialistes tenen una alternativa --pactar amb Ciutadans i acceptar l'abstenció del PP--, que ja els ha estat oferta.


Evidentment, un pacte PSOE-Ciutadans no seria cap canvi real per a la societat valenciana, sinó un frau, i la responsabilitat de Ximo Puig seria molt greu si això acabàs passant. Ara, la responsabilitat no del govern, sinó per la frustració del projecte de canvi al País Valencià hauria de ser, si més no, compartida amb Mónica Oltra i Compromís. I no cal ser cap gran savi per a saber que originaria una frustració immensa en la societat valenciana. Enorme.


El nerviosisme, per tant, és més que justificat. I no únicament pel pròxim govern. El perill és més greu i va més enllà. L'aproximació entre Oltra i Podem prefigura una espècie d'UPN a la valenciana en què Compromís passaria a ser una força subsidiària de Podem a l'estat espanyol. I si Compromís deixa de ser un partit d'obediència valenciana per a ser un vaixell auxiliar de la famosa 'nau nodrissa' de Pablo Iglesias, aleshores no únicament s'haurà perdut l'oportunitat de formar un govern de progrés, sinó que s'haurà perdut molt més. I la primera prova clara la tenim precisament en aquesta negociació per a formar govern, en què ara, a l'hora de negociar i pactar, sembla més decisiu allò que pensa un senyor de Madrid amb cueta que no allò que han votat centenars de milers de valencians.





L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Josep Vicent Sala


o estic seguint amb molta calma aquesta partida de pòquer i la veritat, no pensava posar-me a comentar gran cosa fins que acabe. No pensava que fóra necessari dedicar-li una gran reflexió tot i el soroll mediàtic. El que m'ha animat a comentar l'editorial és que les teues apreciacions estan absolutament a les antípodes del que pense, així que ací van les meues apreciacions.


En primer lloc no entenc on està la desfeta i la catàstrofe. Des del primer dia hem tingut una brutal pressió mediàtica per part del PSOE, ja amenaçant amb el pacte amb C's. Molt de drama per poca substància. Que la Punset investirà a Puig president. Es caurà el Micalet o s'esvairà l'escola en valencià per aquest fet? Segons les meues matemàtiques, un govern PSOE+C's no és viable perquè no tenen suficients vots. Si el PSOE vol aprovar qualsevol llei necessita el suport de Compromís i Podemos. Solament amb el PP podria obviar absolutament el seu suport. Pactarà Puig amb el PP les seues polítiques perquè és incapaç d'arribar a acords amb la seua oposició d'esquerres? Ja li donaran explicacions al seu electorat. Els estrategues del PSOE estan desviant l'atenció del rovell de l'ou del que s'està discutint: si el PSOE governarà en solitari o amb una coalició estable. Entenc que si Compromís no obté una gran contraprestació al seu suport estable li convé més donar suports puntuals des de l'oposició tal com està fent Junqueras amb Mas. El PSOE ja ha dit des del primer dia que el 90% del seu programa és igual que el de Compromís. A més han fet públic el disseny de la nova administració per què sàpiguen la resta de socis als llocs que poden optar i que els està permés i què no. Tot això abans d'asseure's a una taula a parlar. Molta arrogància per algú qui ha tret els pitjors resultats de la seua història. Si solament busquen escolanets per donar-los suport incondicional ja s'ho faran. Per cert, falta veure eixe 10% de diferència en el programa on està i com es concreta. No crec que faça falta que Mónica estiga al govern simplement per fer de mainadera del PSOE per evitar-los temptacions d'incomplir el seu propi programa electoral.
El segon aspecte que volia comentar és la UPN-ització de Compromís. M'ha fet molta gràcia aquesta comparació perquè sense comentar-ho amb ningú ja fa 1-2 dies que aquest concepte ronda la meua ment. Tothom sembla que pensem el mateix. Ara, no entenc el teu pessimisme. Que Compromís tinga la mitat de poder i èxit que ha tingut a Navarra la UPN ho signe demà a ulls clucs. Què ens fa por el poder i tindre èxit? Entenc la por sobre la satel·lització de Podemos però cal tindre en compte que en altres eleccions ja siga estatals o europees Compromís ha fet coalicions amb grups polítics menys afins que ells. Almenys Podemos admet l'autodeterminació amb la boca petita, molt lluny per exemple d'algunes postures trobades a Equo. I per cert, així en confiança, no cal tindre por d'un gegant amb peus de fang. Si no t'ho creus, pregunta als idealistes del 15-M que van entrar amb gran il·lusió al partit de la coleta a veure què en pensen. I si no, mira els últims resultats electorals i compara allà on anaven sols respecte on han fet coalicions amb altres grups. Crec que ells tenen més motius per tindre-li por a Compromís.
I per últim, parlant amb gent del meu entorn ja vaig veure que les eleccions del 24-M anirien bé (tot i que no vaig poder preveure que TAN bé). Ara, de la mateixa manera que tenia clar que les autonòmiques anirien bé, també tenia claríssim que les generals anirien molt malament. Ací també tenim dualisme de vot i la gent canvia ràpid al xip espanyol gràcies als mitjans de comunicació que rebem amb 0 alternatives fora d'internet. Anant sols, Compromís faria molt mal negoci. Per què no podem aprofitar aquesta vegada la llei d'Hondt i les negociacions de despatx al nostre favor?


En resum, agafa't altra til·la a banda de la del 27-S i no patisques que tot va bé. El partit ploramiques i insegur que solament aspirava a ser crossa d'altres s'ha fet major i vol fer el seu propi camí. I el país no es pot canviar en dos dies.




Josep Hilari Planelles


No sabria que afegir, ni que eliminar, ni que modificar en l'editorial. No puc estar més d'acord.
Jo vaig recolzar compromís. En veure els resultats electorals, la primera cosa que em va vindre 
al cap fou: per primera vegada un partit d'obediència valenciana és determinant al País Valencià (per fi!). 
Vull pensar que exageres, que tot açò és estratègia en la negociació. Tot i així, d'estirar massa 
la corda poden trencar-se complicitats necessàries per a governar. Confie --vull confiar-- que tot 
acabarà en acord. Compromís ha ressaltat en la campanya la seua obediència valenciana com a tret diferencial. 
Si ve el cas, no votaré una marca blanca, i molts dels motius d'alegria d'aquella nit s'hauran esvaït.



Josep Usó


Em sembla que el que estem vivint és una ressurecció del "pacte del pollastre" que ara fa vint-i-quatre anys ens va dur on estem. A la ruïna moral i econòmica. La gran diferència és que ja només queden les plomes, ara.Si, després del mandat evident que els ha atorgat el Poble Valencià, els caps de Compromís accepten ser la marca local d'un Podemos que a casa nostra no és significatiu, es podrà considerar, sense cap mena de dubte, com una traïció. I, si ho fan, que recorden que al novembre hi ha noves eleccions. Al capdavall, als valencians, entre els uns i els altres, ens havien deixat molt poques opccions. Però sempre estaran a temps d'afavorir el retorn del PP. Si no han entés que els valencians som valencians, no es mereixeran res. Ni els uns ni els altres. Disculpeu-me el to, però estic emprenyat. I molt.




Carles Soler


Vista l’aritmètica electoral, la possibilitat que semblaria més raonable és que València ciutat tingués un govern de Compromís i València en comú amb recolzament extern del PSPV. El de la coa podria dir que controla Barcelona, Madrid i València ciutat com a grans altaveus mediàtics. El Govern del País Valencià en aquest cas exclouria a podemos per pròpia voluntat però donant recolzament extern. La Mònica ha d’intentar no arruïnar la magnifica tasca política que ha fet fins ara a la oposició, com a nova Consellera en Cap pot fer un paper magnífic. 




Lluís Antoni Navarro


La princesa Oltra s'ha tornat gripau. Qui havia ser l'esperança i el futur del valencianisme polític ha fet ja dues eixides de solc que fan pensar. I sospitar. La primera va quan dir a Alacant «Que la gente tenga una vida digna, antes que los rótulos en valenciano». Com si una cosa i l'altra foren incompatibles. I ara, en la mateixa línia, a Catalunya Ràdio, «Recuperar el terme oficial País Valencià no interessa als valencians».La primera eixida podria ser un enfosquiment casual. Tanmateix, amb la segona, ja cal sospitar que és perfectament conscient del que diu. Per què ho diu i a fi de què ho diu. Està ballant-li els nanos a qui li interessa i li convé. El Bloc sense Oltra potser no hauria fet el salt que ha fet. Però ara es troba entre Oltra i la insignificància política. O segueix Oltra cap on ella voldrà o tota la feina feta fins ara se n'anirà a orri. I digueu-me malpensat, però no trobe desgavellat pensar que Oltra creu que Compromís és molt poqueta cosa i que Montiel és com Morera, un ser sense ser. En conseqüència, i per més destresa i ambició, ella podria ser la lideressa de la suma de Podemos i Compromís. El Bloc, o la segueix o es desunfla. O s'afegeix a Podemos o travessa, de nou, el llarg desert. Oltra ja ha deixat clar que menysprea l'argumentari històric del Bloc. No creu prioritari refer l'imaginari cultural, lingüístic, polític i democràtic del valencianisme (catalanista i no catalanista). El seu imaginari i la seua ambició política són radicalment, profundament, espanyols. Quin bolet, tot plegat!




Linus Fontrodona


El que probablement li balla pel cap a Mònica Oltra es pot arribar a entendre, però no pas a acceptar. És decebedor i frustrant. I al meu parer, també és indignant, ja que pot arribar a fer molt de mal a tot un país (que ja està massa ferit i romput per a encaixar-l’ho). Esperem que algú li faci entendre a temps el pes de la responsabilitat que té, i que té solament perquè els votants li l’han atorgat; és a dir, la té pel que ella representa, no pel que ella és, o es pensa que és. ¿Com pot ser que polítics aparentment competents i compromesos com Oltra (o, per què no dir-ho?, Oriol Junqueras, aquí al Principat) acabin vessant-la tant per mor d’un narcisisme fora mida?... Quina pena!



Jordi Durban


sóc un simpatitzant de Compromís. I simpatitzant, no militant, perquè
molta por tenia jo a coses com les que estan passant. Ja va passar a les
primàries, on el joc polític d'una pota de la coalició va portar la
situació al límit fins al punt que (sembla ser), Enric Morera va cedir
per posar pau i permetre el que el dia 24 es va aconseguir.
Ara es torna a repetir la situació, però amb l'agreujant que els que
estan enfront són, a més, rivals polítics.
A Mònica li van preguntar en una acte de campanya al carrer, si
l'esquerra no s'ajuntava per personalismes, i la resposta va ser fugir
d'estudi.
Li tinc molta por a l'ambició de Mònica, però confiem que torni el
sentit comú (com finalment va succeir a les primàries) i això




Joan Rubiralta


Ideològicament em sento més a prop de Compromís que del PSPV, tot i que no comparteixo les seves ideologies perquè no lluiten per la independència, però vist des de Catalunya, em penso que la pretensió de Mònica Oltra de ser presidenta de la Generalitat no té raó de ser ja que tot i la pujada i les baixades de vots, al final el PSPV té més vots que Compromís i per tant, com ja vaig afirmar en una altre article, el més lògic seria que Ximo Puig fos el president de la Generalitat i la Mònica Oltra vicepresidenta o la presidenta del parlament valencià. Més encara quan també hi ha en joc, l'alcaldia de València que hauria de ser per Compromís i el partit socialista hi hauria de votar a favor.

D'aquesta manera la força espanyola de Podemos seria més reduïda i fent un bon pacte, trauria del País Valencià del pou on es troba. El mateix passaria amb Ciudadanos, que serien una força marginal.

Seria inimaginable per a la majoria del poble valencià - i català-, que aquesta dos partits no es posessin d'acord i la refundació d'aquest territori del sud fos impossible. Si anés així la història els jutjaria i a les properes eleccions serien degudament castigats. Per tant, posem per davant el país als personalismes i partidismes, o ens abocarem a una de les frustracions més grans que pot patir un poble.




Pep Vinyals


En part sí i en part no comparteixo els teus arguments. Sí que pot ser cert que si la batllia de la ciutat de València va a mans de Compromís semblaria lògic -tot i que en política la lògica no compta- que la Generalitat fos presidida per Puig amb un govern compartit amb Compromís. Ara bé, aquí també pesa -o hauria de pesar - la feina feta per Oltra al llarg de la legislatura, incomparable amb el que ha fet el PSOE. La segona lectura és que Oltra i Compromís (només compta ella ací?) haurien de ser prou autònoms com per no haver de dependre del dictat de Pablo Iglesias. Altrament ens trobaríem que o bé mitjançant Oltra o bé mitjançant Puig que qui decideix la política valenciana és una formació estatal (PSOE o Podemos).I per descomptat la responsabilitat de Puig, si pacta amb Ciudadanos, seria immensa pel que suposaria de frustració per tota la gent que els ha votat i pel futur del País Valencià..




Maria Teresa Brassó


Mirat des de Barcelona sobta una mica i no sabria que dir, el que m'espervera es la facilitat de com sedueix el Podemos amb el seu líder al capdabant que es va immiscuint a tot arreu, aprofitat en alguns casos partits ja caducs.Com a dona tinc un problema afegit i es que em costa molt identificarme amb la imatge de dona que donen les noves politiques, que es presenten, deu ser cosa de l'edat, però no m'havia passat mai que fos una qüestiò tan generalitzada.




Amadeu Abril


Jo no conec els personatges implicats, ni massa coses del dia a dia de la política valenciana. Però vols dir que aquests nervis què dius no són els mateixos que hi ha ara amteix a moooolts pobles del Principat per a formar majories en un escenari de trencaclosques absolut? Vull dir que des de la distància, tot sembla el joc habitual per a formar majories noves i poc clares, que els protagonistes viuen amb dramatisme, però la ciutadania no tant…

Dit això, no sé si d’una reunió, secreta o menys, es pot inferir que Compromís pot ser l’UPN de Podem(os). Sembla lògic que a Podem(os) li resulti més digerible la presidència d’Oltra que la haver de donar suport directe al PSPV. No cal cap consipració per a això, i m’ensumo que a les Illes pot passar el mateix. Perquè llur prioritat són les eleccions espanyoles del novembre (o quan siguin), i si es poden evitar donar aire, o suport directe, al PSOE, molt milor per a ells. Per la mateixa raó, no veig versemblant que el PSOE es pugui permetre un govern amb C’s i el suport del PP, ambudes coses alhora, quan hi ha una alternativa d’esquerra que suma. Ximo Puig o el PSPV potser sí, però el PSOE, abans de les generals, no ho pot permetre massa fàcilment. Abans quedar-se a l’oposició…

Una idea, gratis: que en Ximo i la Mònica comparteixin la presidència, dos anys cadascun. Així acaben aquestes situacions al ajuntaments ,-)

Comentari final: com pot ser que la gent es sorprengui de certes actituds negociadores i “politiqueres” dels polítics .. si voten polítics que no han fet res més que política de partit tota llur vida? El canvi que ens cal no és l’aternança successiva de tribus polítiques que es turnen al poder des dels 80, sinó el recanvi de la classe política que ha gestionat el règim, i els partits del rèbim, per noves formes d’actuar. Si no, no ens queixem de vells tics polítics.

Mail Obert