Una qüestió europea

A Brussel·les fa anys que en parlen. En diuen ‘l’ampliació interior’. Interior de què? De la Unió, és clar. Sense pèls a la llengua hi ha qui es demana si no caldria arbitrar una fórmula general per a resoldre els problemes nacionals de la vella Europa, que generalment es redueixen a Escòcia, Flandes, País Basc i Principat. I, casualitat o no, de sobte tots quatre truquen a la porta.

Ahir Escòcia va ser la protagonista principal, car el govern britànic va reconèixer que un referèndum d’independència seria vinculant i va comminar l’executiu escocès a fer-lo abans de divuit mesos –o siga, tot seguit–. D’ací a divuit mesos, doncs, la Unió pot trobar-se amb un problema sobre la taula, el d’acomodar-hi un nou estat. A acomodar-hi estats, ja hi són acostumats a Brussel·les, però aquest seria el primer cas d’un estat que no hauria de demanar d’entrar-hi, simplement perquè ja és a dins. I això marcaria regles i normes, no solament sobre l’acceptació d’un nou estat com Escòcia, sinó també sobre un estat, posem per cas la Gran Bretanya, que ja tens a dins però que s’ha enxiquit.

Posem Escòcia d’ací a divuit mesos –que ja ho veurem–. Posem que Amaiur guanye les pròximes eleccions basques, que segurament també es faran d’ací a divuit mesos. Posem que la situació de Flandes encara es polaritze més –i no perdem de vista que els independentistes flamencs guanyen no tan sols les eleccions flamenques, sinó també les belgues–. I posem que nosaltres, el Principat solament, anem trobant també la via per a avançar cap a la independència.

Molt cecs haurien de ser a la Unió Europea per a no veure que aquesta és una qüestió que han de resoldre d’una manera constructiva i ràpida –no toparan pas ara amb quatre nacions i tres estats. I a Brussel·les, brometes i conyes a banda, no solen badar en aquestes coses.