Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jaume Clotet

15.10.2012

Jaume Clotet: 'Un exèrcit per a Catalunya'

La possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent ha obert el debat sobre la necessitat que el nou país compti amb un exèrcit o no. La majoria d’opinions publicades s’expressen en sentit contrari, apel·lant a unes idees molt lloables però, malauradament, absolutament rebatibles. És evident que la situació idònia seria de no tenir-ne, i que tampoc no en tingués la resta de països del món. Aquesta opció és, avui, una utopia absoluta i per això hem d’abordar la qüestió tocant de peus a terra i procurant, això sí, que una força militar catalana en costi el mínim possible.


Diuen els contraris a l’exèrcit català que hi ha països sense exèrcit. Cert. Una dotzena d’estats no tenen forces armades, però amb unes característiques demogràfiques i un emplaçament geogràfic que no tenen res a veure amb Catalunya. A banda Costa Rica, la resta de països són minúsculs i compten, per cert, amb tractats internacionals amb tercers països que en garanteixen la defensa. És el cas de Kiribati, Micronèsia, Samoa o Palau. Entre aquests països val a dir que hi ha Andorra, que ha deixat la defensa en mans de França i Espanya mitjançant acords internacionals. La resta de països del món tenen exèrcit, encara que siguin petits. Islàndia, sovint presentat com un país sense exèrcit, té una força militar petita i ben operativa.


Aquestes setmanes circula una teoria segons la qual Catalunya no necessitaria exèrcit perquè seria protegida per la Unió Europea (UE), l’OTAN o alguna altra organització supranacional. Aquesta possibilitat és factible, és clar, però els promotors obliden un petit gran detall: la protecció mútua sempre és solidària, raó per la qual els altres socis també esperaran que Catalunya els defensi en cas d’un atac, cosa que no podrem fer sense una força armada. Tots els països europeus tenen, en conseqüència, un exèrcit. Sí, també el Luxemburg i tots els països escandinaus --que, per cert, tenen exèrcits de proporcions considerables. Suïssa, un país que no forma part de l’OTAN, ha garantit tradicionalment la independència i neutralitat gràcies a un dels exèrcits més grans del món.


L’excusa del cost econòmic de tenir un exèrcit també té un recorregut petit. Dinamarca destina a la defensa un 1,4% del PIB, Àustria un 0,8% i Irlanda un 0,7%. Catalunya podria tenir una força militar que no superés l’1% del PIB. Tenint en compte el dèficit fiscal actual, d'un 8% del nostre PIB, no parlem de res extraordinari que hipotequi el futur del nostre país. Ben al contrari, crearia ocupació i impulsaria un nou sector basat en la recerca i en la innovació tecnològica.


Quines forces hauria de tenir un exèrcit català, que podríem anomenar Força de Defensa de Catalunya (FDC)? Partint de la base que la seva missió seria la defensa efectiva del territori nacional, la resposta a una emergència i l’assumpció de compromisos internacionals, hauria de tenir un nucli operatiu format per uns 15.000 efectius professionals i una força a la reserva d’uns 20.000 efectius voluntaris més. A banda, es podria preveure la formació d’una Guàrdia Nacional o Sometent Nacional format per uns 10.000 voluntaris, amb períodes regulars d’entrenament i formació, per a donar suport auxiliar a la FDC. Amb aquestes xifres, o similars, seria un dels exèrcits més petits d’Europa.

Editorial