Us aviso, amics i amigues bilbaïns i barcelonins: Madrid no és Madrid. Sí, s'escriuen igual, semblen ben bé igual, però no es diuen igual: Madrid es pronuncia amb calma, sense escarafalls, amb la mà estesa; mentre que Madrid, l'altre Madrid que s'escriu igual i que no és pas el mateix, es pronuncia arrufant les celles, ensenyant les dents, amb els punys premuts. Si cal, ho posaré entre cometes, perquè es pugui saber quan cal canviar el gest a l'hora de dir-ho.

No, Madrid no és pas 'Madrid'. Potser us penseu que veniu a 'Madrid', i al final us sorprendreu de descobrir que en realitat sou a Madrid. Passa sovint, molts visitants ho noten: esperen trobar-se amb 'Madrid' i acaben quedant-se a Madrid. Sobretot perquè descobreixen que no solament hi ha 'madrilenys', sinó molts més madrilenys. Tots els qui, naturals o d'adopció, lluitem cada dia perquè el nostre Madrid no es converteixi en el seu 'Madrid'. Els mateixos que sabem que els bascos no són 'els bascos', ni els catalans 'els catalans' que pronuncien amb les dents els partidaris que Madrid sigui 'Madrid' i prou. I encara més: ací som molts els qui creiem que Espanya no cal que sigui 'España'. No sé si m'explico.

El nostre Madrid, sense cometes ni punys estrets, és la ciutat que no demana d'on véns, una ciutat acollidora i mestissa, de barris vius que rebutgen tant que la seva ciutat esdevingui una caserna com una marca turística. És el mateix Madrid que ha sortit tantes vegades al carrer a defensar la ciutat, a ser la tomba del feixisme, a proclamar la república o a rebutjar les noves guerres imperialistes. L'orgullosa capital del 14 d'abril, del 15-M, de la marea verda, de les brigades veïnals contra les batusses racistes, de la bicicrítica que ocupa el carrer sense demanar permís, de l'Orgull Gai, de les ràdios lliures i dels centenars d'espais inquiets per on corre lliure el pensament crític.

És cert que de cap a cap de la història Madrid ha estat massa voltes 'Madrid'. Darrere el 'No passaran' va venir el 'Ja hem passat', i la dictadura va maldar a fons perquè 'Madrid' no tornés a ser Madrid, construint una capital que aspirava a un centralisme dominant, irresistible, sentinella i panòptic contra els qui aspiressin a una Espanya que no fos 'España'. Malgrat tot, sota el ciment d'aquell 'Madrid' asfixiant, es va mantenir viva la llavor d'aquell altre Madrid que, d'aleshores ençà, es planta desafiador, brota ací i allà i ocupa tant d'espai com pot.

Benvinguts i benvingudes a Madrid. Sense puny clos, amb la mà oberta.


Isaac Rosa, escriptor
(Aquest article és part de l'edició especial conjunta de Berria i VilaWeb que es repartirà divendres en ocasió de la final entre el Barça i l'Athletic.)