El corredor terrassenc Oriol Antolí (1983) ha estat el vencedor d’una de les curses de muntanya més llargues d’Europa, la Wiesbaden-Bonn, a Alemanya, de 555 quilòmetres i uns 20.000 metres de desnivell positiu. El recorregut parteix de la rodalia de Bonn, voreja el Rin de baixada fins a Wiesbaden i torna a pujar. Antolí ha necessitat prop de 136 hores, és a dir, des de dilluns a les sis del matí que va començar la cursa fins dissabte a les deu del vespre, quan va passat la línia d’arribada amb una estelada, una fotografia de record dels seus avis i una samarreta de la fundació Prodis de Terrassa, d’ajuda a la inserció de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Antolí va encapçalar la cursa pràcticament des del començament, i a mesura que van anar passant els dies i els quilòmetres va anar deixant enrere la vintena de corredors que havien gosat començar-la. Una cursa d’aquestes característiques requereix no tan sols una preparació física excepcional, sinó també una força mental a prova de bomba: durant gairebé una setmana ha anat avançant quilòmetre rere quilòmetre tot sol, amb la companyia i el suport esporàdic de familiars en els punts d’avituallament; dormint poques estones per continuar la marxa, ara ací, ara allà, en un banc, repenjat en un arbre, amb al·lucinacions durant les nits per la son acumulada… ‘Veia animals on no n’hi havia, veia cares pertot arreu, tots els troncs dels arbres tenien rostre’, recorda Antolí en declaracions a VilaWeb.

Ja al quilòmetre vint va començar a deixar enrere els seus perseguidors. Va anar completament sol fins al quilòmetre quaranta, quan un corredor se li va acostar, però va acabar plegant. Cap al quilòmetre 180 va notar molt cansament; sabia, a més, que tenia relativament a prop un corredor xinès i un altre de Singapur, a mitja hora i a una hora de distància, respectivament. ‘Vaig pensar que si em volien atrapar haurien de treballar fort, i vaig accelerar. Al cap de cinquanta quilòmetres em van dir que tots dos s’havien despenjat: que a l’un el tenia a cinc hores i l’altre, a deu’, explica Antolí. Va aprofitar l’avinentesa per descansar una mica més (tres hores i mitja) i recuperar forces.

Els dos últims dies de cursa va tenir dos corredors alemanys relativament a prop, a unes tres hores o quatre de distància. Aleshores ja havia fet entre tres-cents quilòmetres i quatre-cents de recorregut, i, tal com explica ell, es va relaxar. Va ser un dels moments més complicats; ‘m’adormia a tot arreu’, recorda. I per a un tram que preveia de fer en unes quatre hores n’hi va dedicar set. Això va fer que l’alemany Rainer Grossmann se li acostés fins a tenir-lo a menys de dues hores de distància. Però cada vegada era més a prop del final. Antolí, conscient que s’havia mantingut al capdavant durant més de cinc-cents quilòmetres, no pensava deixar-se arrabassar la victòria: ‘Els últims vint quilòmetres de la cursa van ser els més ràpids’, diu. Grossmann, exhaust després d’empaitar endebades Antolí, va acabar abandonant. Tan sols l’ha acabada un altre corredor, a més d’Antolí.

Oriol Antolí és un corredor afeccionat, que ha fet desenes de curses de llarga distància. Ha acabat divuit vegades la Cavalls del Vent, bé la ruta de refugis, bé la cursa; i ha acabat dues vegades la duríssima Tor des Geants (338 km i 24.000 metres de desnivell positiu) de la Vall d’Aosta i també dues vegades la mítica Ultra Trail del Mont Blanc, entre moltes més. Aquesta cursa, és la primera que guanya. Avui mateix ha rebut la felicitació del batlle de la seva ciutat, Jordi Ballart.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]