Avui dia, tot acostuma a començar a la vora de la tassa d’un vàter: un inici ben poc glamurós, certament. Dues línies paral·leles provoquen crits d’alegria, de sorpresa o de ràbia, segons els casos i les cases, i no sempre unànimes. A partir d’aquí, cal aprendre a comptar en setmanes i a partir de la que fa trenta-set o trenta-vuit, estar preparat per al big bang, que si som prou cursis per a dir que unes eleccions són la festa de la democràcia, un part és la festa de la vida, lletra alfa, inici de viatge, loteria que no hem comprat, truc de màgia magistral i insuperable. Una festa molt bèstia, sí, sense alcohol però amb drogues i molta sang, suor i llàgrimes. La Fura dels Baus són uns aprenents comparats amb allò que s’esdevé cada dia en una sala de parts.

I apa, si tot va bé i el projecte d’ésser humà (Les Luthiers dixit) guanya pes, no es posa groc i supera les mil proves que la medicina moderna li posa només de començar en aquest civilitzadíssim racó de món, cap a casa. Sense cap altre manual d’instruccions que les sempre sol·lícites àvies, toca estrenar tots aquells estris comprats de bell antuvi que han començat a convertir el pis petit en minúscul: cotxets, cabassos, bressols, balancins, papereres de bolquers, intercomunicadors, tirallets, mugroneres, escalfabiberons, coixins de lactància, banyeres, motxilles, mussolines… Com s’ho feien les sol·lícites àvies per criar els nostres pares i mares sense tot aquest arsenal és un misteri per resoldre.

Les dues persones adultes que de manera més o menys conscient han decidit de convertir-se en pares, o en mares per dir-ho a la manera moderna, deixen de ser qui eren i com eren i ara són això, pare i mare, o pare i pare, o mare i mare. A partir d’ara i fins al final de la vida, tots dos patiran, riuran, no dormiran, somniaran, vetllaran, viuran i es desviuran com a pares i no com els dos individus que havien estat fins no fa gaire. Els amics que també han vist les línies paral·leles continuen essent amics, els altres són substituïts per pares de l’escola bressol. Una de les frases més delicioses que deia un dels meus fills quan era menut i es trobava algú ni massa jove ni massa gran era: ‘Tu ets mare o ets filla?’, o ‘Tu ets pare o ets fill?’. Com dient: ‘Tu de quin bàndol ets?’ Responsabilitat i estatus a parts iguals.

Si ets pare has entrat en un món particular, com el dels escacs, la quiromància o l’aeromodelisme, amb les seves regles, secrets i alts i baixos, però molt més complex i amb més practicants. Un món de pocs concerts, cinemes i restaurants, i molts bolquers, biberons i nits en blanc. Més Dalsy i Apiretal que no gintònics, més Mustela i Eryplast que no lubricants. Com canten els Amics de les Arts, de sobte es fan molt curts els dies i molt llargues les nits. Cada granet és un ensurt, la primera febrada una cursa a tomba oberta fins a urgències, una sortida de cap de setmana es converteix en una operació logística de primera magnitud. Sort que als grups de Facebook i a les llistes de WhatsApp de mares llum hi ha solucions i consells per a tot i tothom.

I, malgrat tot, compensa. Malgrat tot, la gent repeteix i en té més. Malgrat tot, quan allò tan remenut et somriu i comença a anar de quatre grapes i et diu ‘papà’ o et sembla que et diu ‘papà’, necessites més pitets que no pas ell. Et xucla l’energia i et deixa rendit, però t’omple de moltes altres coses. Abans de caminar ja fan música, ioga i natació, alguns fins i tot classes d’anglès. En sis mesos els hem fet més fotografies que no pas les que han fet a l’àvia sol·lícita en tota la vida. Tenen roba que no es posaran mai i joguines per a parar una botiga. Algun dia, com la Julia Goytisolo, també tindran amics i amors. Potser també decidiran de ser pares, o potser no.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]