Ramon Usall (1977) és un dels intel·lectuals més sòlids de la ciutat de Lleida. Apassionat per la història –n’és doctor per la Universitat de Lleida i anteriorment s’havia llicenciat en Sociologia per la mateixa UdL– va entrar al Parlament de Catalunya el desembre del 2015 amb la CUP (formació per a la qual havia encapçalat en diferents ocasions la llista a la Paeria sense obtenir representació), però va deixar l’escó el gener de 2016. La seva tesi analitza la història de Kossove i la gènesi i evolució del moviment nacional albanès. La seva producció literària mostra, en bona part, les seves dèries: Algèria viurà! França i la guerra per la independència algeriana (Publicacions de la Universitat de València, 2004), que és la seva tesina on analitza la lluita per la independència d’Algèria; Un món en blau i grana. El Barça d’Eric Castel (Pagès Editors, 2004), guardonada amb el premi Rovelló d’assaig sobre literatura infantil i juvenil concedit per l’Ajuntament de Mollerussa i que entronca amb la seva gran passió pel Barça; La tempestuosa mar blava. Una aproximació als conflictes de la Mediterrània (Onada Edicions, 2006), guardonada amb el premi d’assaig Abu Bakr concedit per l’Ajuntament de Tortosa; Tots els camins porten a Romania. Un cas del detectiu Rafel Rovira (Pagès Editors, 2007), una novel·la negra, premi de novel·la Manuel Cerqueda concedit durant la Nit Literària Andorrana de 2007; Futbol per la llibertat (Pagès Editors, 2011), obra que reflexiona sobre el paper que el futbol ha jugat en la lluita per la llibertat al llarg de la història i que fou guardonada amb el premi d’assaig Josep Vallverdú de 2010. Col·labora en diversos mitjans, com ara Sàpiens, el Punt Avui, la Mañana i l’Esportiu, on analitza la societat i la política des de la història. Ara acaba de publicar 68 (Pagès Editors), el segon llibre més venut per Sant Jordi a Lleida, en què recupera el detectiu Rafel Rovira (que fins ara només havia viscut noves aventures en diverses antologies), que haurà d’investigar a l’entorn de l’herència del 68. De novel·la i de política parlem en aquesta entrevista.

—La novel·la negra a Ponent passa per un moment especial. S’ha posat de moda, ha coincidit de manera casual un grup d’autors o ha vingut per quedar-se?
—És un fenomen que ha sorprès tothom una mica i que podríem equiparar a una mena de petita primavera de la novel·la negra, però no passa res que no hagi passat arreu del país. A tot arreu la novel·la negra va consolidant-se i, potser, la cosa sorprenent és que aquí, on costa més que els fenòmens nacionals també es produeixin, hi hagi hagut aquesta eclosió de la novel·la negra que fa temps que dura. Això passa a tot el territori però aquí ha aconseguit més visibilitat. Crec que hem aconseguit que tingui més prestigi i més lectors i escriptors i la sensació és que ha vingut per quedar-se. Pensa que el 2008, quan vaig publicar Tots els camins porten a Romania estava sol, era el bolet lleidatà de la novel·la negra en català.

—També s’ha viscut un cas sens dubte singular aquest Sant Jordi: els tres llibres més venuts a Lleida són d’autors locals que fan novel·la negra…
—Això sí que no s’ho esperava ningú. Ha coincidit que els més venuts som autors lleidatans que es dediquen al gènere i això obre unes grans esperances. Pensa que el pare fundador de tot això, Manuel de Pedrolo, té orígens lleidatans, però després d’ell la novel·la negra no havia interessat gaire i ara hem descobert que la novel·la negra no només interessa sinó que aquest Sant Jordi ha servit perquè fóssim singulars, diferents a tota la resta del territori: la gent ha comprat novel·les de la terra i negres i ens hem d’alegrar moltíssim de la bona acollida que hem tingut tots plegats.

—De totes maneres, també sou un autor singular en el conjunt català: a les vostres obres té un pes molt important la història i, a més a més, quan gairebé tothom ha repudiat la figura del detectiu, el continueu utilitzant…
—És que sóc molt clàssic a l’hora d’escriure i el detectiu impregna la majoria de les novel·les clàssiques del gènere, que són les que jo he llegit des de petit. Per això a l’hora d’escriure he escollit un detectiu antiheroi i que malviu, contraposat, per exemple, a la bona vida que pugui tenir un sergent dels Mossos d’Esquadra. La passió per la història és deformació professional. A mi m’apassiona la història i crec que la novel·la negra no només ha d’explicar el món on vivim, sinó també el món on hem viscut. En el primer cas del meu detectiu, Rafel Rovira –que és bastant maldestre i que sovint resol els casos gràcies a la gent que l’envolta–, la mort d’un romanès a Cappont serveix per a reflexionar sobre la Romania de Ceaucescu. I ara ha d’investigar, per indicacions de la professora de francès que té una de les acadèmies de llengües més antigues i prestigioses de la ciutat, la memòria del maig del 68. És una manera que tinc de poder explicar la història.

—Un maig del 68 que tenim molt mitificat i del qual potser en queda poc, veient la trajectòria d’alguns seixantavuitistes
—Jo també el tenia mitificat, però quan hi aprofundeixes veus que, efectivament, sota les llambordes de París no hi havia la platja. I això s’escenifica perfectament en un personatge, en Daniel Cohn-Bendit, que ara el trobem reconvertit en un ecologista liberal i capitalista que en la primera volta de les darreres eleccions franceses havia demanat el vot per Macron. Cohn-Bendit acabarà rebent el doctorat honoris causa a Nanterre, la mateixa universitat que l’expulsa pels fets de maig. Hi ha molta gent que surt de la perspectiva del somni essent molt acomodada. La novel·la mostra algunes d’aquestes vides reals, però també hi ha qui no ha abandonat la revolta.

—Encara que alguns dels qui no l’abandonaren varen acabar caient en la temptació armada dels grupuscles d’orientació maoista, oi?
—Sí. I són precisament aquests petits esdeveniments històrics els que estimulen la curiositat del novel·lista. Part dels qui continuen amb l’esperit revolucionari s’integraran en les Brigades Internacionals, tot i que el nom sovint canvia perquè eren cercles molt reduïts i clandestins, i emprendran un camí armat que fins i tot els duen a atemptar contra l’agregat militar de l’ambaixada espanyola a París després de la mort de Jon Paredes Manot, Txiki, el 1975. La temptació del post 68 maoista és una resposta contra la moderació del partit comunista a França. I això és un material que es pot treballar molt bé des de la ficció en una novel·la negra. Ja em diràs, si no. Espionatge, atemptats contra diplomàtics de règims dictatorials o enfrontats a la Xina. Era lògic deixar-s’hi seduir.

—La vostra novel·la també recull una gran quantitat de cançons que van articulant la banda sonora que escolten els protagonistes…
—Aquí és on es poden veure les meves fílies personals, la majoria de vegades per recrear ambients. Hi ha des de la música carrinclona fins als cantautors de soca-rel que ens agraden a la gent de Lleida passant per la cançó revolta del 68 i el fado portuguès, perquè aquesta és una altra de les grans paròdies del llibre: en Rovira, que és un maldestre, ara té una becària portuguesa!

—És un maldestre que viu al centre de la ciutat, una Lleida que descriviu sense embuts i que contrasta molt amb la imatge que vol projectar el seu batlle, Àngel Ros…
—Pel que jo sé fer i pel que jo sé escriure, tot a la literatura té un component autobiogràfic i, és clar, la crítica a la ciutat de Lleida també hi és, amb les meves fílies i fòbies. La reflexió sobre determinats temes sempre implica una crítica, i en Rovira té el despatx al carrer Cavallers 37 i reivindica el centre històric, el que no ens diu és que el té allà perquè no pot pagar-se’l en cap més lloc. El centre de Lleida està molt deixat i és veritat que hem estat vivint dues o tres dècades de gran transformació de la ciutat, però una transformació moltes vegades fallida. El millor exemple és l’aeroport d’Alguaire, que faig sortir al llibre. El vol estrella era un vol a París que alguns van comprar per anar, però a la tornada ja van trobar que els l’havien cancel·lat. És una mostra de la Lleida de façana que vol oblidar la memòria d’un barri antic que s’ha convertit en marginal.

—Al mateix moment, la ciutat pateix un atac institucional contra la seva pròpia catalanitat…
—En això no hi entra el llibre, però si em preguntes com a ciutadà, és evident que a la ciutat hem d’estar avergonyits per aquests passos enrere en la normalització lingüística que es fan només per mantenir el poder. Tenim un problema seriós, anem enrere en l’àmbit lingüístic i jo només demano als ciutadans de Lleida que en les properes eleccions tinguin memòria per canviar el govern. El món cultural i la societat civil hauran de tornar a ser els referents en la defensa de la llengua i no podem abandonar ni un moment la posició de fermesa en aquest camp.

—Però és que el dia de Sant Jordi fins i tot es va organitzar una cursa que tallava alguns carrers del centre. Un respecte ínfim pels escriptors i per la cultura, no rrobeu?
—Hi ha un fet clar i innegable, que és que la defensa aferrissada que s’havia fet de la llengua i la cultura a Lleida, el govern de la Paeria l’ha abandonada únicament per mantenir-se en el poder. La història no n’escriurà cap pàgina brillant, d’aquest fet, i mentrestant, la societat civil haurà de continuar amb la flama de la resistència i jo, en el meu cas, treballant al màxim per aconseguir instaurar en el poder la voluntat republicana i per mantenir la llengua i la cultura en el lloc que li correspon.

—Així doncs, en aquest sentit, us considereu un escriptor engagé, a la manera en què ho foren molts escriptors de novel·la negra que després del maig del 68 inventaren el néo-polar a França per convertir la novel·la negra en una novel·la també política?
—És una manera natural de ser, una manera en què tot es conjuga amb la vida. La política no pot estar de banda, no, la política és a tot arreu i, en el meu cas, té una plasmació en la creació literària. Més en els assaigs que en la novel·la, però també en la creació literària. És clar que sóc un escriptor compromès amb moltes coses i és lògic que això es vegi, perquè d’alguna manera tota la literatura beu d’allò que has viscut o que t’han explicat, i això es tradueix en les fílies i fòbies que queden reflectides. Aquest llibre es pot llegir sense conèixer-me, però qui em coneix pot veure-hi moltes de les meves passions.

—Vau formar part del que algú va considerar com el parlament més literari de l’etapa democràtica, però va durar poc…
—Sí, potser és que tots necessitàvem temps per a escriure i vam anar plegant. En Julià de Jòdar ha tret un assaig a sis mans, en Baños un altre llibre, en Busqueta uns quants pròlegs en diferents llibres, jo la novel·la. Potser els diputats lletraferits de la CUP necessitàvem temps per a escriure.

—Us agrada molt el futbol i ara estau tirant pilotes fora…
—No, mireu, en realitat el pas pel parlament va servir per adonar-me de com trobava a faltar la feina que faig i que m’agrada tant. Trobava a faltar el contacte amb la vitalitat dels nanos i, per tant, no he enyorat gens el parlament. A més a més, quan arribo a casa hi ha una criatura d’un any que m’espera amb un somriure, de manera que, entre una cosa i una altra, no ho enyoro gens. Tot i això, evidentment, ser partícip de la construcció del nou país des del ventre d’aquesta construcció era realment emocionant i una experiència molt interessant, però a la vegada molt dura. Els patiments també van ser molts i vaig entendre que hi ha una vocació molt important, que és tenir cura de la gent que més t’estimes i que això satisfà molt.

—Diuen que un dels motius de la retirada és que amb els sous dels diputats de la CUP no es pot mantenir una família. És veritat?
—Poder es pot i no té res a veure amb la meva sortida del parlament. Jo sabia perfectament quina era la retribució salarial abans d’encapçalar la candidatura per Lleida. Però per a mi era molt dur haver de deixar Lleida. M’agrada molt viatjar, com al meu detectiu, però el més bonic és tornar a casa i jo enyorava la casa, la família i la feina.

—Una tasca professional que desenvolupeu a les Borges Blanques, a les Garrigues, que diuen que és la comarca on l’habitatge és més barat de tot el país…
—Potser es deu repartir entre les Garrigues, el Priorat i la Terra Alta, és cert, és un territori despoblat perquè, amb excepcions, hi ha poques oportunitats laborals i el jovent en marxa i ja no hi torna més. Jo m’estimo molt les Borges Blanques, m’han acollit d’una manera extraordinària i només són vint quilòmetres en cotxe que es fan molt de gust perquè vas pensant en noves històries.

—Que esperem que podrem veure sobre el paper sense que hagin de tornar a passar nou anys…
—No, aquesta vegada anirà tot més ràpid, espero trobar un cas per a Rafel Rovira digne de ressenyar i no haurem d’esperar tant. Però és clar, no deixa de ser un detectiu marginal de Lleida que no té gaires casos grans per a explicar.

—Potser el batlle Ros li encarrega esbrinar qui canvia les plaques dels carrers que fan referència al passat feixista.
—Potser li ho encarrega, és cert, però en Rovira sempre és lliure d’acceptar o no els seus casos.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]