Amsterdam, any 1989. Amb la il·lusió d’estudiant Erasmus acabada d’estrenar, espero a l’aula que comenci la primera classe de ‘Cultura i societat neerlandeses’. Sorpresa: l’encarregat d’introduir-nos al país que ens acollirà temporalment és un home de pell fosca i origen surinamès. La professora de llengua, en canvi, sí que és rossa amb ulls blaus. Aquesta barreja harmònica i enriquidora, dins les aules i a fora, m’acompanyarà durant tots els mesos d’estada a la capital holandesa, i em deixarà un record de convivència multicultural idíl·lica en la memòria. Venint de Catalunya, també m’impressiona l’acollida als estudiants estrangers: classes gratuïtes per a tothom, unes setmanes abans de l’inici del curs.

Rotterdam, any 2009. Ahmed Aboutaleb es converteix en el primer alcalde musulmà d’una gran ciutat dels Països Baixos. Fill d’un imam amazic del Rif sunnita, arriba a Holanda d’adolescent i sense saber-ne la llengua. Actualment és un dels polítics més populars, parla neerlandès de manera impecable i és molt crític amb els nouvinguts refractaris a adaptar-se als costums i tradicions locals. A Rotterdam, hi viuen immigrants de 174 països i entre el 15% i el 20% de la població hi és musulmana. Aquests dies, Aboutaleb està especialment enfeinat amb els disturbis causats per ciutadans d’origen turc que protesten perquè les autoritats no permeten de fer campanya en favor del referèndum constitucional d’Erdogan als seus enviats.

Tilburg, any 2017. Aldo de Beunje és un dels més de 2.300 ciutadans neerlandesos que han acceptat el repte que els plantejava The New York Times: donar la seva visió sobre la immigració al país. Classe mitjana, quaranta-cinc anys, segurament representa una posició molt habitual a Holanda i a la majoria de països europeus, equidistant entre els partidaris de ‘papers per a tothom’ i els de ‘papers per a ningú’. De Beunje es mostra favorable a acollir refugiats, però en canvi faria fora els qui no respecten aquells valors pels quals ha calgut lluitar molts anys: els drets de les dones i els dels homosexuals, per exemple. També sap, perquè les estadístiques ho indiquen, que la criminalitat és exageradament elevada entre els adolescents àrabs. I després hi ha l’amenaça terrorista, és clar. Conclusió: per primer cop està temptat de votar per Wilders demà.

L’Haia, 14 de març de 2017. Més de vuit-cents periodistes seguiran la nit electoral des de la seu del partit liberal (VVD) de l’actual primer ministre Mark Rutte. L’expectativa internacional és enorme, perquè els comicis són vistos com un test per a mesurar l’avenç de l’extrema dreta populista i euroscèptica, abans de les cites de França i Alemanya. Els periodistes, però, tindran un ull posat en els resultats del líder populista i xenòfob Geert Wilders, que amb el seu Partit per la Llibertat (PVV) defensa la ‘desislamització’: expulsar ciutadans i tancar mesquites. Les enquestes anuncien que Wilders triomfarà demà i podria fins i tot arribar a guanyar les eleccions. També se sap, però, que encara que guanyi no serà primer ministre i que és gairebé impossible que pugui formar part del govern, perquè la fragmentació de partits i l’aïllament per part de la resta ho evitaran.

La pregunta, malgrat tot, és pertinent: com pot ser que l’extrema dreta triomfi a Holanda? Un país de tradició liberal, amb un gran nivell de benestar i experiències d’assimilació prou reeixides, sobretot si les comparem amb les veïnes França i Bèlgica. La pregunta fa dies que ens sobrepassa, a banda d’incomodar-nos, i seria poc honest de pretendre donar-hi resposta des d’aquí. Una possible caricatura seria que abans hi havia un pastís i tothom sabia quin tall li’n tocava. Als Països Baixos hi van arribar 56.000 immigrants el 2015 i 88.000 el 2016. També volen pastís. Fins i tot volen poder-ne triar el gust, aprofitant que justament el pastisser és àrab, o decidir a quina hora es talla i es menja. Entendre-ho, acceptar-ho, negociar-ho és la solució difícil. Fer veure que els nouvinguts ens prenen tot el pastís és la fàcil i populista, la que demà triomfarà a Holanda i d’aquí a uns quants mesos a França i a Alemanya.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]