L'escriptor noruec Pet Petterson.

Fa pocs dies va passar per Barcelona l’escriptor noruec Per Petterson (Oslo, 1952). Convidat per Club Editor, presentava la traducció al català de Sortir a robar cavalls (traduït per Carolina Moreno), la novel·la que li ha donat més renom fins ara. No és la primera obra de Per Petterson que Club Editor incorpora en el seu catàleg. També podem llegir Cap a Sibèria (traduït per Anne-Lise Clietta).

Sortir a robar cavalls és una novel·la plena de paisatge, on Petterson dissecciona raons humanes del viure, a través de mostrar-nos com els sentits entren en joc amb la natura: l’olfacte, l’oïda, la vista, el tacte (aquell gest universal, petit, que vol dir tant). És a través dels sentits que atia la percepció del lector, perquè, com explica en l’entrevista que segueix, la memòria és física i les emocions s’expressen a través del cos. Intens, sincer, irònic, pausat, va destriant les respostes com destria les històries que conformen la novel·la Sortir a robar cavalls.

Perdoneu que comenci amb una pregunta massa genèrica: quin és el motor que us empeny a escriure?
—A divuit anys vaig decidir que seria escriptor, i va anar així: jo era molt tímid. Quan em preparava per entrar a la universitat, per estudiar la llicenciatura d’història, un professor ens va proposar fer un treball amb grups petits d’estudiants. Jo no coneixia a ningú i vaig pensar que no podria fer-ho. Vaig deixar el curs preparatori i me’n vaig anar a fer de carter. Treballava a Correus. Després vaig treballar en una biblioteca, vaig fes estudis de bibliotecari i llibreter, vaig treballar en una llibreria, en una gran impremta… Sempre vinculat als llibres. De jove era maoista (ara sóc comunista de cor) i els maoistes em deien: has d’anar amb els treballadors! Però jo ja en vinc de família treballadora. I jo mateix treballava en una gran impremta on deu persones fèiem anar una rotativa de premsa.

I què us va empènyer a escriure o què us frenava?
—Llegia moltíssim i l’única cosa que volia fer a la vida era escriure, que era com situar-se fora del sistema, tot i que a Noruega ser escriptor és una via d’ascensió social. Pots acabar dinant amb la reina. Però en el període que t’explicava no vaig poder escriure. Has de saber que no em vaig fer escriptor perquè tingués una història per explicar, sinó perquè si no hagués estat escriptor m’haguera convertit en un desgraciat. Vaig decidir ser escriptor a divuit anys, però el primer llibre no va aparèixer fins que en tenia trenta-cinc. Vaig esperar.

Esperar?
—Sí, però de vegades no funciona. Quan tenia trenta-quatre anys, un client, editor de l’editorial Ockober, que sabia que volia ser escriptor, em va dir: “Et veig, però si no t’hi poses, et moriràs sense haver escrit res.” I semblava que ho deia de debò. I em va espantar. De manera que la setmana següent, que la dona i les nenes marxaven a passar uns dies amb la família, em vaig tancar a escriure. Tenia una setmana per intentar escriure un conte o alguna cosa. I va néixer un conte, que després va formar part del primer llibre que vaig publicar, un aplec de relats, que és una novel·la disfressada. Li vaig enviar a l’editor d’Oktober, que va ser qui em va publicar aquell primer llibre. Un crític literari, un home de classe alta, tibat, a qui detesto, va fer una primera crítica molt dolenta del llibre. I després, durant dues setmanes no va passar res més. Silenci. El meu editor patia perquè aquella situació no em bloquegés. Sortosament, passades dues setmanes van començar a aparèixer bones crítiques i em van donar dos premis. Quan comences a fer alguna cosa al trenta-cinc t’hi poses a fons i interromps qualsevol altra activitat. No va ser fàcil deixar de ser impressor. Confiaven que acabés portant la impremta.

I la família?
—No van dir mai res. Poc temps després de començar a publicar, era el 1987, els meus pares, un germà i una neboda van morir en un incendi dins d’un ferri. Un incendi que després es va saber que havia estat provocat.

Duríssim. Però jo em referia a la vostra dona.
—Aquell moment ens va enxampar en el procés de divorci.

Vau pagar un preu alt per fer-vos escriptor.
—És una manera romàntica de veure-ho. No. Ella sempre em va donar suport. Sabia que era important per a mi. Ho visc amb una certa amargor, perquè ella no va arribar a viure el moment que es va fer realitat. I em sap greu, perquè ella va ser part de tot aquest procés. És una de les penes de la meva vida. Però va anar així.

L'editora Maria Bohigas, de Club Editor, i l'escriptor Pet Petterson.
L’editora Maria Bohigas, de Club Editor, i l’escriptor Pet Petterson.

Un aspecte de la vostra literatura m’ha atrapat: com poseu en joc els sentits (la vista, l’olfacte, l’oïda, el tacte) al servei de transmetre les emocions d’un personatge, la força d’un paisatge. Oferiu al lector una gran quantitat de percepcions sensorials.
—Una cosa essencial és que les coses d’una novel·la passen en un lloc específic. Si és al costat d’un riu, sents l’aigua tota l’estona, el sol es reflecteix en l’aigua, etc. Adoro escriure sobre el paisatge, que és el lloc, ja sigui a la natura com a la ciutat. Quan em vaig posar a escriure Sortir a robar cavalls, no sabia gaire de què aniria el llibre, només sabia dues coses: que anava d’un pare i d’un fill que s’estimaven i que volia que els lectors tinguessin clar on havia passat la història. Volia que fos impossible que el lector se saltés el lloc.

Els que tastem vins sabem que a través de l’olfacte i el gust podem trobar metàfores que ens remeten al passat, perquè són memòria. Sortir a robar cavalls també funciona així: els sentits activen la memòria.
—Si repasses la memòria, si l’organitzes, la mates. Especialment quan hi ha certs moments que recordes. Un record és fet de coses molt diferents. Per això quan t’interrogues sobre un record el mates.

I com ho feu?
—A través del camí dels sentits, aquesta cosa proustiana, és la manera de no matar el record. Perquè la memòria és física. Treballo amb la memòria, és la meva matèria. Però treballo amb personatges que no són jo, i és la seva memòria, no pas la meva. És amb aquesta memòria que treballo. No es tracta de construir una memòria sinó de deixar-la fluir. En Trond T., el protagonista, no és la meva memòria, perquè no se m’assembla gens. El que importa no és el que et passi a tu o a un altre, sinó que la memòria flueixi.

Vós esmicoleu la quotidianitat perquè dins la quotidianitat hi és tot. En un gest hi pot haver un univers.
—El cos és universal, no pas el llenguatge. El fet físic és molt important. No la natura, sinó el caràcter físic de les coses. El meu pare era un atleta, tenia un cos imponent. I tot i que no teníem una relació fluida, l’estimava amb el cos, la seva presència era fonamental. Una vegada vaig somniar que quan era petit, a la granja d’un oncle, hi havia la camisa del pare penjada a la paret i que era buida. I vaig sentir la buidor. Tenim molta activitat mental i per això tendim a oblidar que les emocions passen pel cos. Amb la meva dona actual, vam estar junts per primera vegada i després cadascú va marxar a casa seva. Vivíem lluny l’un de l’altre, en llocs separats. I ella sentia que es trobava malament i es va adonar que el que li creava el malestar era la separació de l’home amb qui havia estat, que era jo. Després tot això el cervell ho interpreta, però primer és el cos qui reacciona. I, de fet, el cervell també és part del cos. El cos és el camp de batalla de les emocions. El cos és el camp de batalla. Potser això és una consideració una mica existencialista?

En aquesta novel·la hi ha la relació pare-fill, però també hi ha la complicitat de la solitud. Deu ser difícil parlar de la solitud.
—No és difícil. Quan vaig publicar Sortir a robar cavalls a Noruega, moltes persones el van identificar com un llibre noruec, precisament per aquesta enyorança de la solitud. Fins no fa pas gaire, molts noruecs esperaven amb ànsia tenir temps lliure per anar-se’n a la cabana, al costat del riu, amb el gos i el rifle per anar a caçar, com fa el protagonista de la novel·la. Potser és la manera noruega de ser budista. Moltes dones em paraven pel carrer i em deien: “És exactament el que fa el meu marit.” I és curiós, perquè a Noruega no som gaires i tenim molt de territori sense habitar, i així i tot enyorem la solitud. Aquí a la Mediterrània teniu famílies àmplies, que són clans, com a la pel·lícula de El padrí. Això no passaria a Noruega.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]