El senyor Lluís viu a Girona. Però té un pis petit a Barcelona, de propietat, on havia viscut uns quants anys, abans de jubilar-se. Un parell de vegades la setmana va a Barcelona a fer gestions, a visitar amics i família o, senzillament, a passejar. Quan ho fa, dorm al seu piset, al cor del Raval, un espai de cinquanta metres quadrats, vell, amb mobles i electrodomèstics de l’any de la picor, amb un punt de naftalina, però confortable i ple de records.

El diumenge dia 7 de maig el senyor Lluís va arribar a la tarda a Barcelona amb la intenció de passar-hi la nit. L’endemà tenia coses a fer a la ciutat. Però tan bon punt es va treure la clau de la butxaca ja es va adonar d’una cosa estranya: el pany de casa era diferent; n’hi havia un de nou, encaixat de manera maldestra. Confús i sobresaltat, va assegurar-se que aquella fos la porta de casa seva. I ho era: suor freda. Mentre telefonava al 112 va demanar ajuda als veïns, que de seguida van sortir al replà i es van preocupar, i molt, no solament per la notícia, sinó també perquè el senyor Lluís, molt conegut i estimat a l’escala, pateix del cor.

El pis l’havia ocupat un jove el dia abans, enfilant-se per la bastida que hi ha a la façana i entrant pel balcó. Un cop a dins, amb un parell de dies, havia tingut temps de canviar el pany i de robar (i probablement vendre) tots els quadres que hi havia a les parets, la televisió, llibres (entre els quals un gran atles d’abans de la guerra, una petita relíquia) i uns quants objectes personals.

El jove no es va resistir als mossos. Pràcticament es va lliurar, capcot, i se’l van endur emmanillat. L’interior del pis era brut, regirat, amb un escampall de trastos i DVD del topmanta al sofà, el llit mig desfet, burilles de cigarret a l’habitació i la nevera oberta i buida. El senyor Lluís va fer canviar el pany altra vegada, aquella mateixa tarda, i va dormir a casa d’un amic.

L’endemà mateix, dilluns 8 de maig, dos drogoaddictes van enfilar-se per la mateixa bastida del dimoni i van entrar en un altre pis de la mateixa escala, buit de feia set mesos o vuit. S’hi van estar només dos dies, però no pas per causa de l’actuació dels mossos. Qui els va fer fora, i de manera sorollosa i violenta, van ser quatre joves (de menys de trenta anys), vestits amb pantalons amples, samarretes llargues fins als genolls, collars, gorres grosses i llampants i tatuatges. Ja es coneixien: els uns eren clients dels altres. Aquests quatre joves eren els que venien (o venen) la droga als dos drogoaddictes.

Aquest segon pis no és propietat del senyor Lluís. És de Bankia. Hi vivia una família arribada de Bangladeix, que fou desnonada fa mesos. Els quatre joves van canviar el pany de la porta i encara s’hi estan. Gairebé cada nit, fins ben entrada la matinada, hi ha un vaivé de gent que entra i surt de l’escala. Clients. Els veïns han avisat els mossos tres vegades i també ho ha fet l’administradora de la finca. Els policies hi han anat i han identificat els ocupants, però diuen que sense una denúncia del propietari (Bankia), no hi poden fer res, llevat que hi hagi proves reals del tràfic i la compra-venda de droga. L’administradora s’ha posat en contacte amb Bankia, però Bankia no ha presentat cap denúncia.

Molts veïns, sobretot els que viuen en pisos amb balcons que donen a la façana, on hi ha la bastida, fa dies que es fiquen al llit amb por i dormen malament, tant pels nervis com pel xivarri de gent entrant i sortint. La bastida, maleïda, hi serà tot l’estiu: restauren la façana.

Aquests són els fets, relatats a partir de les explicacions dels veïns i protagonistes. Pot haver-hi imprecisions, però si n’hi ha són ben minses i insignificants. Qui viu en aquesta escala sap molt bé de què parla. Dit això:

Bankia, ja heu fet prou mal. Ara feu el favor, que a les vostres propietats es trafica amb droga.

PAH, hi ha molts veïns (d’aquesta escala i de moltes altres) que poden arribar a veure amb simpatia ocupar pisos buits que són propietat de bancs rescatats amb els impostos de tots. Aquests pisos, mentre siguin buits, potser sí que són una mica de tots. Però no per a vendre-hi droga. No fotem. No com a base d’operacions delictives i no quan, de resultes d’això, a l’escala s’hi respira un tuf putrefacte d’angúnia, por i inseguretat.

Mossos, hola? Les proves són els veïns.

I senyor regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, volem pensar que no sou un mentider i ens imaginem que el 21 de març passat encara no n’estàveu prou ben informat: però el mite que algú se’n va i li ocupen el pis no és fals, en absolut. És ben cert. I si no que ho demanin al senyor Lluís que, per cert, encara no hi ha tornat.

 

Nota: Això que es viu en aquesta escala no és pas un cas aïllat. Només cal recordar el del poeta Salvador Iborra que, per desgràcia, va acabar de la pitjor manera.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]