Narcís Comadira: ‘La CUP són els únics que em mereixen confiança’

Narcís Comadira (1942) és el poeta, i pintor, que tanca la llista de la CUP a Girona per a les eleccions del 27-S. Artista de trajectòria sòlida,  ja a les passades eleccions va donar suport a la formació anticapitalista. El poeta participarà a l’acte de la CUP del dia 20 a Barcelona i el 21 a Girona. En aquesta entrevista Comadira explica perquè ha acceptat anar a les llistes, com ha passat de votar el PSUC a la CUP, i recorda els seus anys d’amistat amb Félix de Azúa o la col.laboració al diari El País. Comadira atén telefònicament a VilaWeb des de Sant Feliu de Guíxols.

—Per què va a la llista de la CUP-Crida Constituent?
—Perquè m’ho van demanar. Jo no vaig fer cap moviment. Però els hi vaig dir que sí perquè són l’únic grup polític del país que em mereix confiança. La CUP són els únics que em mereixen confiança. I perquè crec que són el futur. El futur del país. I perquè defensen un país que és el que a mi m’agrada.

—Com el definiria aquest país?
—Un país no de centredreta, com el que ens volen plantar davant, sinó més aviat d’esquerra. Un país que respecta el planeta i l’entorn, el medi ambient. I després un país igualitari. I això la CUP ho té per les seves arrels marxistes. ‘Marxista’ avui dia sona molt malament i tothom s’esvera, però a mi m’agrada molt el senyor Marx i l’havia llegit de jove. No estic parlant de comunisme, perquè estic parlant d’una cosa nova, i em sembla que la CUP ho enfoca bé, això. Seria més aviat comunitarista. Em sembla, vaja. Ja ho veurem. Perquè jo sóc un gat vell i ja n’he vist de tots colors.

—Vostè havia militat abans?
—No, militar no. Jo crec que un poeta no ha de militar. Jo sempre havia votat el PSUC, quan existia. Després als començaments vaig votar ICV, però quan vaig veure que ICV no conservava l’herència del PSUC també me’n vaig desmarcar. Vaig votar una vegada PSC-Ciutadans pel Canvi. De fet, vaig anar a la llista, també al final, quan Pasqual Maragall va guanyar les eleccions. I després o no he votat, o he votat el màxim esquerrà possible. El que no he votat mai és Convergència.

—Vostè és independentista de tota la vida, o se n’ha fet després?
—De tota la vida, no. Perquè quan érem joves no hi pensàvem en aquestes coses. I a més ens semblava tant impossible! Però ja fa molts anys que vaig dir en una entrevista que va sortir publicada en un llibre que “Jo no sóc espanyol. Ni me’n sento” Algú ja es va esverar. I de seguida que l’independentisme va agafar forma he cregut que era l’única solució per aquest país. Això d’Espanya ja n’hem rebut massa i no hi ha pas res a fer. Si els coneixem una mica, no hi ha pas res a fer. No s’hi poden tenir tractes perquè sempre van a fotre.

—Com valora la posició actual d’ICV, vostè que ve del PSUC.
—Quan vaig veure com els meus amics del PSUC (l’enyorat Manolo Vázquez Montalban o Xavier Folch) ho deixaven estar, ja vaig veure que els hereus del PSUC dilapidaven en certa manera l’herència del PSUC. Descatalanitzant-se cada vegada més. I ara ja s’ha vist: ara s’han entregat a les mans d’aquest farsant de Podemos. No s’acaba d’entendre.

—L’ex minsitre grec d’Economia, Yanis Varoufakis, recentment va dir: ‘Si algú a Barcelona se sent colonitzat, la resposta d’un internacionalista no pot ser dir-li: segueix colonitzat’. No és gens habitual que algú parli en termes de colònia sobre la relació Catalunya Espanya.
—No les sabia, aquestes declaracions. Potser des de lluny es veuen millor les coses tal com són … Perquè de fet el que volen és colonitzar-los del tot. A partir de la llengua sobretot. I imposar els seus costums. Catalunya està plena d’espanyols anímics. Jo no parlo d’espanyols d’origen, que això no vol dir res, sinó d’anímicament espanyols. I quedi clar alguns d’aquests tenen vuit cognoms catalans.

—L’altre dia Pablo Iglesias va dir: ‘Hi ha dos Catalunyes: la de Pedralbes i la del Carmel.
—Això vol dir que no sap res aquest noi! Perquè els de Pedralbes, que ell es pensa que són els catalanistes, són més espanyolistes que al Carmel! O no li han explicat bé o no ha entès. Però en fi, ja s’ho farà.

—Per cert, l’avi de Narcís Ciomadira era Guàrdia Civil.
—Era cap de la Guàrdia Civil el 18 de juliol de 1936 a Girona. Va agafar un cotxe i se’n va anar. Va entrar a França i es va passar a la ‘España nacional’. El general Mola, a qui coneixia de l’acadèmia, el va avisar uns dies abans: agafa el cotxe i marxa a França.

—Tenia relació amb vostè?
—Excel·lent. Parlava en català. No tenia cap problema. Ara, la independència, ni pensar-hi. Era d’origen de Terol i va néixer a Maó, perquè son pare, metge militar, estava destinat a Menorca. Mon avi es va casar amb una catalana, de Manresa. I entre ells parlaven mig català i mig castellà. Mon avi em podia dir dues frases en castellà, però després em parlava en català. Era un home excel·lent i molt afeccionat a la cuina. Me n’ensenyava.

—Vostè va escriure molts anys al diari El País. Com s’explica la posició actual del diari?
—No ho sé. El País en el qual jo col·laborava ja no és el d’ara. Era El País del Cebrián. I aquí hi havia Francelli, Tomàs del Clos. Eren gent del país. I a Madrid eren més afectuosos amb els catalans. Però això es va acabar de manera bastant radical l’any 1992. Va haver-hi un viratge estrany. Jo tenia molts amics castellans, a Barcelona. I a mi em deien botifler. Imagina’t. Era amic del Félix de Azúa, Eduardo Mendoza. Anaven de concerts junts, havíem fet algunes vacances junts. No hi havia cap problema. I de cop, a principis del 90, no sé quin mal aire va passar que la cosa es va trencar. Es va començar a rarificar la relació. Mira, el Fèlix de Azúa ha anat a Madrid perquè tenia una filla que no volia que fos catalana. Quan vaig veure que eren tan intolerants amb Catalunya vaig pensar que no hi havia res a fer.

—Català, llengua oficial? Castellà, també? Monolingüisme? Bilingüisme? Com ho veu?
—El bilingüisme, com van dir Carner, Pla i tots aquests, és letal. La llengua vehicular ha de ser el català. I això no vol dir que no es pugui afavorir l’estudi i l’ús del castellà. No s’ha de perseguir mai ningú per la llengua. La llibertat que hem volgut per a nosaltres, no l’hem de treure als altres. Aquesta és la meva opinió. Ara, arribar a declarar el castellà oficial, jo crec que no. La llengua vehicular del país ha de ser la catalana. El bilingüisme és horrorós, perquè la llengua forta es menja la feble. I ja t’he dit prou ximpleries, em sembla. I siguem discrets. Perquè hem de ser discrets amb el que diem, i valents amb el que fem.