La dependència de les xarxes socials ja no és una novetat. La societat és conscient que necessita aquestes eines per establir relacions amb la resta de la comunitat i que no es pot mantenir al marge. Empreses com Twitter o Facebook ofereixen opcions per interactuar i, davant de la popularitat de la qual gaudeixen i del desconeixement d’alternatives, aconsegueixen monopolitzar les plataformes d’interacció virtual. Tanmateix, fora del món de les empreses privades de comunicació, existeixen plataformes que no atreuen tants usuaris, però que permeten una interacció online des d’uns objectius no comercials i, per tant, proporcionen més seguretat. Aquestes xarxes alternatives, com Twister o Ello, són federades i els seus usuaris gaudeixen de més llibertat en les publicacions i poden modificar el software.

La crítica a les xarxes socials privatives (convencionals) sempre ha anat molt relacionada amb els problemes de manca de privacitat. Aquestes plataformes estan controlades per empreses que cerquen un benefici econòmic a partir del comerç de les nostres dades i, per tant, utilitzen tot allò que nosaltres publiquem. Enrique San Juan, expert en xarxes socials, afirma que “les xarxes no són sistemes o ens generats per facilitar o per magnificar el bé comú sinó que són instruments de negoci en mans d’aquells que les han generat”. I els usuaris, afegeix San Juan, acceptem aquest interès comercial quan validem els termes i condicions de privacitat. A aquesta problemàtica, Frederic Guerrero-Solé, sociòleg de la comunicació i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), afegeix que “no som prou conscients que són empreses privades amb interessos privats i, per tant, no obeeixen a un servei públic”.

Algunes persones crítiques amb el control de la informació aposten per desvincular-se d’aquesta comunitat virtual. Ara bé, aquesta és una opció complicada ja que implica deixar de comunicar-se amb una gran part de la societat i per tant, perdre un espai d’interacció social. A més a més, segons Enrique San Juan, cal tenir en compte que “per la seva pròpia mecànica generen un punt d’adicció”. Així doncs, les xarxes socials han deixat de ser una opció; són una realitat de la qual costa fugir. Però no totes les xarxes són creades per multinacionals. Des de l’aparició d’aquestes plataformes, sempre han existit alternatives, que han quedat invisibilitzades per manca de finançament.

Altruistes, lliures i segures

Si les xarxes cerquen la interacció entre els individus, aquestes no han d’estar obligatòriament lligades al comerç de la informació. Existeixen xarxes com Pump.io o Mastodon que neixen amb un objectiu purament altruista, per facilitar la comunicació sense involucrar empreses pel mig. Aquestes són creades des de la perspectiva de l’usuari i no de l’empresari, cosa que facilita una participació més democràtica del primer. Com afirma Javier de Rivera, sociòleg expert en xarxes socials, les alternatives cerquen “llibertat, autonomia i descentralització”.

 Llista de xarxes alternatives semblants a les privatives.

Sovint s’associa l’aparició de les xarxes socials a un empoderament dels usuaris: la gent té el protagonisme. Ara bé, per als impulsors de les xarxes alternatives, a les eines privatives, en realitat, els usuaris segueixen sent passius. Xarxes com Instagram o YouTube donen l’opció de publicar continguts però no permeten adaptar la xarxa segons les necessitats de cadascú. Les alternatives, en canvi, tenen un software lliure, cosa que permet una major llibertat. Com explica Guerrero-Solé, en aquestes xarxes “l’usuari participa de la creació, la cocreació”. Exemple d’això és Hubzilla, que, a diferència de xarxes com Facebook, que tenen un interès comercial per segmentar els seus públics entre homes i dones, possibilita seleccionar diferents orientacions sexuals.

I què passa amb la privacitat? Les alternatives cerquen la garantia de l’anonimat. Volen evitar que es comercialitzi amb la informació i per tant estableixen una vigilància compartida. D’aquesta manera, tots els usuaris tenen la responsabilitat i no només un magnat que controla la informació per tal de vendre-la a posteriori.

Diferències entre les xarxes socials alternatives i privatives.

Segons GNU Social, hi ha quatre llibertats essencials que s’han de respectar. En primer lloc, s’ha de poder “executar el programa com es desitgi”, és a dir, amb qualsevol objectiu. En segon lloc, “la llibertat d’estudiar com funciona el programa i canviar-lo pel que l’usuari vulgui”, cosa que garanteix un usuari actiu. Per altra banda, també s’ha de poder “redistribuir còpies per ajudar els companys” i per últim, aquestes modificacions s’han de poder “oferir a tota la comunitat per poder-se’n beneficiar”.

Tot això s’aconsegueix a partir de xarxes federades, que permeten interactuar d’un lloc web a un altre sense monopolitzar cap espai. D’aquesta manera, no tenen tota la informació dins un sol sistema sinó que es federalitza entre uns quants. Això garanteix aquesta vigilància compartida, però alhora disminueix les capacitats d’arribar a tothom. Segons Javier de Rivera, “en una xarxa federada, és més difícil l’efecte xarxa i hi ha un límit”.

L’usuari pot instal·lar-se una xarxa com Diaspora al servidor i a partir d’aquí gestionar un propi “pod” -on es trobin tots els seus amics- o unir-se a algun que ja existeixi. És allà on publica allò que vol compartir amb la resta. Ara bé, això no implica que entre un usuari d’un “pod” i un usuari d’un altre no es puguin comunicar, ans al contrari. El software lliure dóna la llibertat de modificar el software, copiar-lo, distribuir-lo, executar-lo o estudiar-lo.

Exemple de xarxa social alternativa.

Més llibertat, menys finançament

Actualment, aquestes xarxes estan lluny de ser comparables a les privatives, ja que el seu nombre d’usuaris és molt reduït (Facebook té 1.860 milions d’usuaris i Whatsapp, 1.200). Entre altres motius, això es deu a la manca de finançament rebut. En el seu moment, Diaspora va néixer als Estats Units a base de crowdfunding i el suport rebut li ha permès mantenir-se estable. Tanmateix, projectes com N-1 Lorea, nascut a Espanya, no han pogut continuar per falta de finançament. Mercè Molist, periodista experta en ciberdrets, critica que “van molt més ràpid les eines pagades per les empreses i pels governs que ataquen la nostra privacitat i llibertat d’expressió” i explica que “les eines que defensen la privacitat normalment les han creat hackers de forma voluntària o organitzacions que lluiten pels ciberdrets, que cada cop són menys i tenen menys diners”. Per tant, amb poca inversió pública i privada, és difícil que la comunitat virtual pugui conèixer la seva existència.

Des d’organitzacions en defensa dels ciberdrets com Críptica o Sobirania Tecnològica, s’estan fent esforços per apropar aquestes alternatives als ciutadans. Ferran Quer, president de Críptica, creu que “per donar-les a conèixer s’hauria de fer cross-ponting”, és a dir, fer que el contingut publicat a les alternatives es copiï a les privatives. Quer també opina que “ajuntaments i organitzacions haurien de fer l’esforç d’utilitzar-les” i constituir un exemple per a la societat.

Ara bé, són realment una alternativa? Hi ha molts factors sobre la taula i en general els experts coincideixen en el fet que aquestes xarxes podrien ser populars si el sistema econòmic en què vivim canviés. Guerrero-Solé es pregunta si estem disposats a fer esforços per la nostra privacitat i respon: “No, ja que ho donem per bo”. Per altra banda, Javier de Rivera, ho veu complicat “perquè cap ha triomfat” i opina que “ el valor d’una xarxa depèn dels usuaris que disposi”. Si aquells amics o familiars amb qui un vol interactuar no les utilitzen, és més difícil que s’hi uneixi més gent.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]