Com l’hem d’entendre, l’anomenada ‘operació diàleg’ del govern espanyol a Catalunya, si les polítiques recentralitzadores i la persecució judicial contra els càrrecs electes independentistes continuen? Si el diàleg efectiu de Soraya Sáenz de Santamaría comença amb reunions amb l’oposició i no amb el govern català? Si no hi ha cap escletxa oberta (ni cap majoria política a les corts espanyoles) per a pactar cap referèndum? El govern espanyol no ha concretat res i la reforma constitucional és fum. Per què hi ha, de cop i volta, tot aquest soroll tan buit de contingut polític real? Una de les teories que pren força entre alguns dels principals intel·lectuals de l’espanyolisme és que el govern de Rajoy ha vist que ja havia fet tard, que l’independentisme havia anat massa lluny, i que abans de fer ús obertament i declarada de les eines de coerció, el govern espanyol havia de carregar-se de raons i havia de cremar una última temptativa d’això que ha anomenat ‘diàleg’.

Qui ha expressat millor aquesta tesi ha estat el periodista José Antonio Zarzalejos, un dels més acostats a la Moncloa i dels més ben assabentats d’allò que s’hi fa i s’hi desfà en relació amb Catalunya. En un article publicat aquest cap de setmana a El Confidencial, parla del rerefons d’aquesta ‘operació diàleg’ i adverteix sobre allò que anomena ‘la independència per via de fet’: considera que el govern espanyol ha fet tard, si més no per a una reforma de la constitució que veu impossible per la manca de consens polític en un parlament espanyol fragmentat; pot haver fet massa tard i es pot trobar obligat a haver d’aplicar mesures coercitives que preveu la constitució, com ara la suspensió de l’autonomia. Però abans, diu Zarzalejos, hi ha aquesta ‘operació diàleg’: com es pot convèncer de res una Catalunya immergida en un procés independentista? Què pot oferir l’estat si no és possible ni una mínima reforma de la constitució? Segons ell, ja que no es pot esmenar la constitució, sí que es pot esmenar l’estatut del 2006, ‘i per aquesta via evitar el principi d’efectivitat independentista i eludir la coerció indesitjable del 155 [suspensió de l’autonomia de facto]’. Aquest diu que és l’objectiu de Sáenz de Santamaría.

El principi d’efectivitat
El periodista basa la seva teoria en les declaracions de la catedràtica de dret internacional Araceli Mangas, una de les acadèmiques més prestigioses d’Espanya, en una entrevista a El Mundo de fa uns quants dies. Mangas és partidària de la reforma de la constitució espanyola: ‘Hem de reformar aquesta constitució de manera que trobem un projecte atractiu per als catalans i les joves generacions d’espanyols, un projecte col·lectiu de nació que pugui anul·lar el seu i que els catalans puguin decidir amb la resta d’Espanya.’ Ella veu que aquest hauria de ser el camí del diàleg. Però també veu que potser és massa tard. ‘Ja som en una fase molt aguda en què el govern [espanyol] s’ha amagat rere els fiscals i el sistema judicial’, diu.

I avisa: ‘Jo vull prevenir: és possible que Catalunya acabi essent un estat ple si no es posen límits als seus excessos estatitzants.’ D’això en diu ‘principi d’efectivitat’, és a dir, ‘Catalunya ha actuat ja de facto en massa ocasions. I el dret internacional confirma que un estat és producte de fets’.

Zarzalejos subscriu aquesta tesi, i adverteix també d’una manera de fer del govern català, que exemplifica en Junqueras. En destaca el ‘calladisme’, equivalent al ‘principi d’efectivitat’. Ho explica: ‘Junqueras és contingut en les grans declaracions, limita dràsticament l’èpica verbal del secessionisme, negocia amb un cert pragmatisme (vegeu la relació cordial que té amb la vice-presidenta del govern) i espera que els esdeveniments vagin passant.’

I per això ho veu perillós, perquè preveu que l’estat no tingui més remei que actuar per la via coercitiva: ‘La creació d’una situació de fet que exclogui l’estat de la vida pública catalana i en què la Generalitat i tots els seus organismes es comportin de manera sobirana. El gran risc que corre aquesta praxi és que l’estat, sobrepassat, faci ús de les facultats legals coercitives, cosa que en última instància també és un resultat calculat del “calladisme”: si hi hagués la coerció de l’estat, l’independentisme resultaria víctima de l’exercici de la força per part d’Espanya.’

Tanmateix, la jurista preveu: ‘És probable i possible que, arribat el moment, l’estat hagi d’utilitzar totes les mesures coercitives amb què dota de legalitat interna i internacional qualsevol estat, però abans ha d’haver cobert les caselles prèvies: dialogar.’

L’estat de setge?
I no és pas l’única que ho diu. Aquest mateix cap de setmana Francesc de Carreras, catedràtic de dret constitucional i fundador de Ciutadans, deia que la constitució espanyola preveu que es pugui declarar l’estat de setge ‘quan es posi en perill la integritat del territori’. Segons ell, es pot arribar a aplicar a Catalunya: ‘No podem oblidar, encara que soni fatal, soni a cop d’estat, però no ho és, que l’estat de setge és previst en la llei d’estat d’alarma, excepció i setge en els articles 116 i 55 de la constitució i que es va fer immediatament després del 23-F per dir que, davant d’un altre cop d’estat hem de fer això.’ I explica: ‘L’estat de setge és pràcticament com l’estat d’excepció i se suspenen uns determinats drets, i una de les causes de l’estat de setge és posar en perill la integritat del territori.’ Però creu que si s’arribés a una situació com aquesta el govern espanyol aplicaria a Catalunya l’article 155 de la constitució, pel qual, diu De Carreras, el govern espanyol ‘pot donar ordres a les autoritats catalanes perquè compleixin la llei’.

Pérez Royo: ‘Potser juguem amb foc’
Tant Mangas com Zarzalejos com De Carreras coincideixen en una cosa: el govern espanyol ha fet tard, i ara la situació se li pot escapar de les mans. Un altre referent acadèmic espanyol, ideològicament molt allunyat d’aquests tres, el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, en fa un diagnòstic no pas gaire diferent. En una entrevista a VilaWeb, que podreu llegir íntegra ací, diu: ‘A Espanya no es formalitzarà cap reforma de la constitució. I potser juguem amb foc, perquè les constitucions que no es reformen acaben esclatant.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]