Joan Llinares (fotografia: ACN).

Joan Llinares (Alzira, 1953) el vaig conèixer una nit del juliol del 2009, a l’aparcament del costat del Palau de la Música, quan sortíem d’una assemblea d’un Orfeó Català trasbalsat i neguitós. Xerràvem sobre la terrible situació que vivia el Palau. Se’ns va acostar un guardaespatlles, el seu, i ens va fer entrar a dins perquè era perillós de quedar-se a la vorera. Aquell gest ens va fer entendre que el que passava en aquella institució era encara molt més greu que no semblava. Ell no es va deixar atemorir per res ni per ningú. Va continuar la investigació sobre l’estafa descomunal fins al final. Al cap d’uns quants anys, ha fet això mateix a l’IVAM. En aquesta entrevista relata fets que et fan venir un nus a l’estómac, de tan cínics com són, i sobretot posen en evidència que la corrupció gairebé sempre necessita complicitats dels qui fan veure que només miraven cap a un altre costat. Llinares ho té clar: és imprescindible fer net i rescabalar allò que han robat. Demana al govern del País Valencià que sigui proactiu i no deixi passar al món de l’oblit la corrupció immensa que han practicat els dirigents del PP dins les institucions. Actualment és gerent de l’Ajuntament de Barcelona i una de les seves primeres tasques públiques ha estat posar en funcionament el portal de la transparència.

—Quan vàreu participar en la creació de l’IVAM us podíeu imaginar que anys després la institució seria saquejada d’aquesta manera?
—Mai, era inimaginable. Ha format part d’un aprenentatge vital: les millors coses que podem fer poden acabar essent les pitjors si els processos que les continuen són conduïts per mals professionals. En els anys noranta no hi havia museu a l’estat espanyol que no s’emmirallara en l’IVAM com a model de gestió, d’innovació i de projecció de l’art cap a la societat. El model de l’IVAM, que per primera vegada a l’estat consagrava l’autonomia de gestió d’un museu, va ser després seguit per molts altres museus, entre ells el MNAC i el Prado.

—Consuelo Ciscar perverteix aquest model per treure’n profit personal a cabassades.
—La meua última etapa de l’IVAM, quan torne el setembre de 2014 i ens posem l’objectiu de fer una auditoria amb rigor, la visc amb una gran decepció. Tot el que es va dissenyar per fer la institució més àgil, més eficient, més centrada en els seus objectius culturals, més desenganxada de tots els aspectes burocràtics i polítics de la vida administrativa, resulta que s’havia convertit en una magnífica eina que va afavorir les conductes que han degradat el museu. L’autonomia que la senyora Consuelo Ciscar tenia amb unes normes que creem a l’origen del Museu acaba essent el que li dóna la cobertura per a fer el que ha fet i deixar el museu sota mínims. Quan arriba el nou equip el setembre del 2014, ens deien que el museu l’any 2013 havia tingut 1.134.000 visitants; això significava una mitjana de 3.000 visitants al dia. Era una xifra que de tan exagerada era ridícula. La quantificació que nosaltres vam fer d’aquell any amb dades reals és que no havien entrat al museu més de 70.000 visitants, que eren menys que els que el visitaven als anys noranta.

Jo no sóc un obsessionat del nombre de visitants. Pense que hi ha altres aspectes qualitatius que s’han de tenir en compte, però si després veies la programació i les activitats que feien és evident que l’IVAM s’havia convertit en una institució al servei d’una senyora i dels seus amics. Si, a més, amb l’auditoria mirem on havíem de mirar i ens trobem amb veritables escàndols, com el cas de les obres d’art comprades a un sobrepreu de mercat impossible de justificar…

—Compren obres d’art que no existeixen?
—Sí, compren obres d’art que no existeixen i les fabriquen després de comprades. És el cas de les escultures de Gerardo Rueda, que quan se signa el contracte sembla que existeixen però no és veritat. En realitat, el que es compra són pures reproduccions de l’obra de l’artista que feia deu anys que s’havia mort. Cóm és possible això? A més, acorden que aquestes reproduccions valen tres milions d’euros, i 500.000 més perquè a l’IVAM també li tocà pagar a la foneria on es van fer les reproduccions. Segons els estudis que van encarregar a experts, el conjunt de les escultures adquirides no haurien d’haver costat més de 300.000 euros… Però se’n pagaren tres milions i mig. Evidentment, vam enviar tota la documentació a la fiscalia anticorrupció.

—Les adquisicions eren el forat negre més gran?
—Potser sí, encara que hi ha altres despeses escandaloses al voltant de la revista ‘Cuadernos del IVAM’ i contractes de serveis a la Xina. Al principi de l’IVAM, per a adquirir obres d’art hi havia un procediment de compra que començava amb l’informe dels tècnics. Aquest informe incloïa un sistema de valoració econòmica acompanyada d’uns criteris obtinguts del mercat internacional de l’art. En el procés de degradació del funcionament del museu, comencen marginant els informes dels tècnics, se salten tots els passos de manera que marginen els professionals i les compres passen a ser decidides per una comissió formada per Consuelo Ciscar, el seu gendre i persones molt vinculades a ella.

—Tot era organitzat?
—Tot era ben organitzat per a fer allò que a Consuelo Ciscar li donava la gana. El seu reduït equip era format per gent fidel a la seua persona que actuaven enèrgicament contra tot allò que poguera significar un obstacle amb la benedicció del PP governant quan encara tenia un gran pes el delinqüent Rafael Blasco, marit de Consuelo Ciscar, que avui finalment és a la presó per corrupció. Sense la protecció del PP, allò que va passar durant els deu anys de Consuelo Ciscar a l’IVAM hauria estat impossible. Així i tot, quan tothom ja sabia qui era, encara la fan membre del Consell Valencià de Cultura amb els vots de PP i PSOE, salvat l’honrós vot en contra del diputat socialista Juan Soto, fet que al meu parer li ha costat de no ser inclòs en les llistes del PSOE a les últimes autonòmiques. No oblidem que una altra important protecció de què ha gaudit Consuelo, a més de la del PP, és la que li venia pel fet de ser germana de Ciprià Ciscar, un perpetu alt dirigent del PSOE.

—Tenen un sentiment d’impunitat?
—A la vista del que dic en la pregunta anterior, és evident que tenien un gran sentiment d’impunitat i l’exercien amb molta prepotència.

El suport a Consuelo Císcar de Tomàs Llorens i Calvo Serraller i d’alguns altres menys importants va fer que la impostura intel·lectual més demencial dirigira l’IVAM durant deu anys.

—Es pensen que la cultura és això?
—Ells feien creure que la cultura eren ells i les seues ocurrències i que tothom havia d’estar-los agraït. S’inventaven èxits inexistents com el del nombre de visitants i si rebien cap crítica atacaven rabiosos el qui la feia: el difamaven, l’insultaven… Quan vaig escriure l’article crític ‘Quo Vadis, IVAM‘, perquè la premsa havia destapat les compres fraudulentes de fotografies artístiques a la xarxa mafiosa de Gao Pin, la direcció de l’IVAM reaccionà enviant als mitjans un comunicat amb l’objecte de desactivar les meues denúncies. Aquest comunicat anava signat per coneguts historiadors de l’art que han format part de la cort que rodejava Consuelo Ciscar. Són persones que van tenir un paper important en el món de la nova museística i que per a mi havien estat exemples a seguir, però que des de feia anys s’havien posat al servei de la degradació de l’IVAM, de l’espectacle anti-museístic. a canvi d’un sucós plat de llentilles servit per la senyora Ciscar.

—Podem dir noms?
—Una persona que m’ha defraudat enormement ha estat el senyor Tomàs Llorens. Ell va ser el creador intel·lectual de l’IVAM a meitat dels anys vuitanta i un referent durant molts anys del món dels museus, fins que va elegir estar al servei de Consuelo Ciscar i del PP. Alguns altres també el seguiren, com l’historiador Calvo Serraller. El suport de tots dos a aquesta senyora i d’alguns altres menys importants va fer que la impostura intel·lectual més demencial dirigira l’IVAM durant deu anys.

—Com pot ser que persones amb una cultura tan solvent facin això?
—Perquè hi troben compensacions de moltes classes –econòmiques per a ells o familiars, essencialment–, però sobretot perquè han dimitit de les seues responsabilitats renunciant al compromís que tot intel·lectual ha de preservar: el de servir amb honestedat la cultura, la societat i la veritat.

—Tothom es pot comprar?
—No, Albert Camus, que ha definit tan magníficament la funció de l’intel·lectual en una societat moderna, afortunadament avui  té molts seguidors, però passa que no estan al servei del poder i això fa que es vegen molt menys que aquells que han preferit la impostura intel·lectual i la corrupció. Si tots es pogueren comprar mai no s’hauria destapat res. El periodista que va investigar la compra a Gao Ping va rebre moltes pressions perquè no ho publicara. A mi, que sabien que pressionar-me no els serviria de res, van pretendre desautoritzar-me amb les firmes dels ‘prestigiosos experts’ ben pagats per la senyora que va destruir el prestigi de l’IVAM.

—Què li passa a una societat quan la corrupció s’hi instal·la durant tants anys?
—Fa molt de mal a la cultura, quan afecta institucions com l’IVAM o el Palau. És molt dolorós que la gent pense que la cultura és l’IVAM en l’època de Ciscar o el Palau en l’època de Millet. Quan em van plantejar d’anar al Palau, va ser determinant el sentiment de ciutadà estafat en veure que a una institució, de la importància que té i ha tingut per la cultura catalana l’Orfeó Català, se li havia fet aquell saqueig. Era vergonyós i vaig pensar que era des de la cultura des d’on havíem d’ajudar a aclarir-ho, entre altres coses perquè ens hi anava i ens hi va la supervivència del sentit que tenim de la cultura, el procés del coneixement i de desenvolupament de la societat. Ens hem de continuar esforçant perquè ningú no la puga confondre amb un negociet particular.

—S’ha de fer amb la cultura especialment?
—Treballar amb rigor i molt seriosament. Ho hem de fer amb la cultura com en tantes altres coses. Tot és societat, des dels museus als projectes de solidaritat i cooperació, passant per la bona governança de la ciutat, del territori, de l’urbanisme i tantes altres coses. Quan es descobreix el cas del marit de Consuelo Ciscar, Rafael Blasco, que d’1.400.000 euros que havien d’haver anat a aprovisionar aigua a zones rurals extremadament necessitades de Nicaragua només en van arribar 40.000 i la màfia comandada pel conseller Blasco es gastà la resta en negocis immobiliaris a València, la desconfiança que naix contra a les institucions i la gent que hi treballa és molt gran. Això hem de combatre.

—Al final, Blasco l’agafen com a Al Capone, per molt menys del que se suposa que ha fet.
—En efecte, és la xavalla. Jo crec que està involucrat en casos molt més importants econòmicament. De fet, encara té pendents dos judicis i hi ha més procediments d’investigació. Hi ha moltes coses d’aquest senyor que haurien d’investigar-se. Representa el pitjor d’una època en què la corrupció s’ha convertit en un fenomen sistèmic.

—És important que tot això s’investigui?
—Si, tot s’ha d’investigar. Cal fer net. Jo vaig redactar un primer projecte de Llei de l’Agència per la Transparència i contra la Corrupció, que me’l va demanar Podem del País Valencià. Ara és en tràmit a les Corts Valencianes i espere que aviat el País Valencià tinga la seua Agència Anticorrupció. De fet, segons la meua opinió, en la primera reunió del nou govern valencià s’havien d’haver pres dos acords: demanar disculpes a les víctimes de l’accident del metro del 3 de juliol de 2006, sàdicament menyspreades pels governs del PP, i crear per decret llei l’Agència Anticorrupció del País Valencià. El primer el van fer, s’ha de reconèixer. Quant al segon, s’ha preferit un procés de tràmit parlamentari ordinari, més llarg, que difumina el caràcter d’emergència en què es trobava el País Valencia per l’ingent estat de corrupció, una de les causes de l’estat d’indignació dels ciutadans que decidiren amb els seus vots de donar el govern als partits d’esquerres.

Si no s’actua contra les trames corruptes acabes integrant-les dins el teu bagatge i assumint-les com una part del que estàs governant. Les mesures són imprescindibles. Al País Valencià s’ha robat molt que hauria d’haver anat als serveis públics essencials. La corrupció no pot quedar com una anècdota amb l’excusa que la gent ho sabia i malgrat tot els va continuar votant durant més de vint anys. Doncs no. I, a més, saben on hi ha els principals focus de corrupció per a netejar-ho.

—Cal fer neteja perquè la societat es recuperi?
—El procés de catarsi és com la neteja d’una ferida infectada. Cou però és molt important desinfectar-la. Si diem que la ferida es curarà sola, ho sent, però no… La gent ha vist les conseqüències de la corrupció sobretot quan arribà la crisi. Va veure com s’havien malbaratat els recursos per la pura obsessió d’arramblar tant com podien. Al País Valencià riu-te’n del 3%. Els percentatges eren bestials. Jo sempre dic que les empreses del País Valencià devien estar molt cabrejades perquè al Principat només es cobrava el 3%… si em permets de fer la broma.

Joan Llinares

—De què parlem, del 10%?
—O directament d’anar a mitges. Tenim el Rus comptant 1.000, 2.000, el Fabra tocant-li la loteria… De porqueria, n’hi ha pertot arreu de l’administració pública. Pensar que ja netejarà la fiscalia és una manera d’encobrir aquelles malifetes que no arribaran mai a la fiscalia si l’administració no s’ho proposa. L’administració ha de ser la primera interessada a netejar. La fiscalia no té recursos per a auditar-ho tot, s’ha de ser proactius.

—Per què no ho fan?
—Crec que és una manera d’entendre la política. El passat és passat… diuen els que així ho volen.

Per a nosaltres és un fracàs que entre la Guàrdia Civil a escorcollar l’Ajuntament de València havent-hi el nou equip de govern d’esquerres. Això ha passat. Hem de posar-nos a treballar

—Però Compromís representa la nova política?
—No sé si és té prou consciència que dins la nova política el ciutadà demana neteja, claredat i transparència. Per a nosaltres és un fracàs que entre la Guàrdia Civil a escorcollar l’Ajuntament de València havent-hi el nou equip de govern d’esquerres. Això ha passat. Hem de posar-nos a treballar i s’han d’enviar cap a la fiscalia totes les corrupteles sense esperar que vinguen. Una bona part dels vots rebuts per les candidatures que governen el País Valencià vénen de molta gent que estava farta de la corrupció, que votava el canvi perquè es fes net, no per canviar els gestors, que es dóna per descomptat que són persones honrades. Són molts els milions que se n’han anat cap a paradisos fiscals i cap a aquestes bandes mafioses de corruptes. Són diners que s’han detret de la sanitat, dels serveis socials, de l’educació, de la cultura. Treballar per recuperar, per rescabalar tot el que s’ha robat, això no ho pots fer sinó passes a l’acció. No pots donar per perdut el que han robat, és descoratjador. Crec que amb això hem de ser crítics.

—Fer net i rescabalar. Això és el que vàreu fer al Palau?
—Si, fer net, rescabalar, garantir que el Palau continuaria funcionant i reformar-ne les estructures per apoderar el seu legítim titular, l’Orfeó Català, que en va ser el gran perjudicat. Reorganitzar perquè no torne un altre Fèlix Millet. Els recursos que havien d’anar destinats a l’activitat cultural musical vers l’interès general s’havien desviat cap a economies obscures subterrànies privades que sols buscaven els negocis i afavorir determinats interessos polítics.

—Abans parlàveu del 3% de comissions?
—En el cas del Palau era el 4,5%: és tot als papers i si un dia es fa el judici es veurà. Es treia el 4,5% de determinades adjudicacions, el 3% se separava i l’1,5% quedava al Palau. Millet, com que era l’amo d’aquests recursos, tant podien anar a un concert com a viatges a la Polinèsia o a la seva caixa particular o a Suïssa o…

En el cas del Palau era el 4,5%: és tot als papers i si un dia es fa el judici es veurà.

—S’ incrementava l’1,5%, com a comissió?
—Diguem que la comissió per a gestionar això era de l’1,5%.

—Sis anys sense judici és massa temps?
—Si, molt de temps. El cas Madof, als EUA, és de la mateixa època del cas Palau i era molt més complex. Al cap de sis mesos el senyor Madof era jutjat i condemnat a trenta anys de presó. És molt típic de la justícia de l’estat espanyol. El cas Fabra va durar nou anys, ací ja n’han passat sis i no sabem si finalment l’any que ve hi haurà judici. No posar recursos als jutjats ni a les fiscalies és una altra forma de corrupció atès que la negació de mitjans té una motivació clara: que es perpetuen les investigacions o que mai no arriben a condemnar els corruptes.

—Encara queden coses per a aclarir?
—En el cas Palau hi ha una gran zona obscura que són els nou milions d’euros dels 35 que surten en les auditories que no se sap com es van gastar. I és obscur perquè els bancs s’han negat a donar la informació i no els ha passat res. Ha quedat per resoldre on han anat a parar aquests diners. Crec que la instrucció no ha plantejat demanar als bancs que ho diguen, tot i que ho poden fer perquè negar-s’hi és un delicte tipificat.

En el cas Palau hi ha una gran zona obscura que són els nou milions d’euros dels 35 que surten en les auditories que no se sap com es van gastar.

—Ho pot fer el jutge?
—Sí, però pot ser que ja tinguen la prescripció, l’altre gran forat pel qual s’escapen corruptes i encobridors.

—Es pretén què prescrigui?
—Si ningú no fa res, l’efecte de la prescripció no s’atura quan no has actuat.

—Hi ha la sensació que Millet no pagarà mai pel que ha fet.
—El fet que a Millet no li escorcollen la casa fins tres anys després fa una sensació de fracàs del procediment i de la instrucció judicial. Què havien de trobar en un escorcoll al cap de tres anys? Això mateix havia passat abans, quan es va escorcollar el Palau. Millet va marxar a casa tranquil·lament sense ser sotmès a cap interrogatori. Això passa el 23 de juliol i fins al mes d’octubre no és citat a declarar al jutjat. Són fets que diuen que les coses no funcionen bé. Mentrestant, ells destruïren moltes proves. Nosaltres vam haver d’aturar les màquines de triturar paper i d’allà vam treure informació important per a saber el circuit dels diners.

—La situació del país seria diferent si el cas del Palau s’hagués jutjat?
—Vincular la situació del país em sembla una mica fort, però hem de reconèixer que el cas Palau va ser una sacsejada impressionant. Sí, podríem dir que en les tranquil·les aigües catalanes d’aquells anys el cas Palau va ser una tempesta i que després res no va ser igual.

—Perdoneu, no m’he explicat bé, volia dir que constantment surt el cas Palau com a escenari de fons. És el punt on es comença a palpar la corrupció.
—Sí, abans érem en ple oasi. Pasqual Maragall ja havia fet la seva intervenció del 3%, però ningú no li va fer cas ni hi va tornar a entrar. És cert que la sacsejada del Palau fa crear la primera comissió del parlament per corrupció; després n’hi ha hagut altres. En aquell moment va ser molt important que l’Orfeó Català es mobilitzara i que fóra la mateixa estructura del Palau de la Música la que exigira responsabilitats. No oblidem que la fiscalia investigava dos milions d’euros que s’havien mogut en bitllets de 500 i que el que es buscava era d’on havien sortit i per què s’havien mogut. Nosaltres no només ho expliquem, sinó que fem la neteja a fons. Arribem a documentar els deu anys, que el jutge ens havia dit, i trobem que l’estafa és de 35 milions. Entre les coses que impedim que es facen i el que trobem, rescabalem 7 milions per al Palau, que van ajudar la institució a sobreviure en aquell moment, que vivia una situació molt precària.

—Us va ser difícil?
—Hi va haver gent del Palau que em va ajudar. D’entrada, vaig tenir el suport de Mariona Carulla, de gent de la junta directiva, dels treballadors i sobretot dels cantaires. Quan vaig entrar un treballador em va dir: ‘Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas.’ A partir d’ací vam veure que encara eren a dintre. Actuem i pararem allò. Auditarem, regirarem papers, reconstruirem restes del paper triturat, analitzarem fitxers electrònics… És ben cert que també convivia amb gent que estava en guàrdia per a cobrir Millet i les seues derivades i que va posar problemes. Però em quede que sense l’ajut de molta gent de dintre del Palau no s’hauria pogut treballar.

—El paper es pot reconstruir? Les trituradores no serveixen, doncs?
—Doncs no, les trituradores no són suficients… Ho sent pels fabricants, perquè em sembla que el jutge del Vendrell també ha reconstruït coses recollides de les bosses de les trituradores.

El retorn dels diners de CatDem hauria pogut ser una bona oportunitat per a haver acabat tornant la resta

—La Fundació CatDem va tornar els diners. CDC hauria pogut sortir-se’n de la situació del Palau fent les coses diferents?
—El retorn dels diners de CatDem hauria pogut ser una bona oportunitat per a haver acabat tornant la resta. Quan ens trobem amb els convenis en què el Palau donava diners a la fundació d’un partit, no hi havia per on agafar-ho. Allò no tenia ni cap ni peus. Pensàvem que era l’únic que hi havia pel reconeixement ràpid de CatDem que hi havia hagut una anomalia i que els convenis no tenien validesa perquè no s’havien aprovat per la junta directiva. És sobre aquesta ficció que es fa el conveni de devolució dels diners. Vist en perspectiva, la sensació que em queda és que es volia tancar ràpidament perquè les altres coses que van sortir després no sortiren. Vaig tenir moltes pressions per a no continuar i passar plana.

—Però no ho vàreu fer.
—Efectivament, jo tenia clar que passaria plana en el moment que la tinguérem escrita i acabada. El Palau no podia viure aquella situació d’una manera eterna.

—Permeteu-me encara que us faci una pregunta més sobre la corrupció però des d’un altre punt de vista. Quan l’estat fa servir la informació sobre corrupció com a arma política contra el procés tot es complica molt, perquè es creen zones confuses. Ens podríeu fer una mica de teràpia, sobre això?
—Una de les coses que més m’ha preocupat és l’ús pervers d’un fenomen que no es produeix sols ací sinó també fora de Catalunya. La corrupció va des del cap de Creus fins a Tarifa i des de Finisterre fins al Cabo de Palos. Des de la transició es desatén la corrupció, que ja s’havia implantat en el franquisme. A la nostra cultura secular aquest fenomen ha estat molt arrelat. No oblidem el cas Matesa, l’oli de Redondela, són estafes milionàries del franquisme quan no ens assabentàvem només que de poques coses. La transició no hi dóna importància a això. Es decideix de fer els ulls grossos en el finançament dels partits i parle en general. La corrupció és considerada una cosa banal, la gent sap que existeix i no hi dóna més importància.

—Però tot això canvia de cop.
—Arriba un moment que això explota i es comencen a saber casos concrets: Fabra, Blasco, el cas Millet, el cas Bárcenas, Gürtel, Brugal, ERO d’Andalusia, Urdangarin, la monarquia… que és on pense que entra la part de teràpia que em demanes. La pregunta és per què si és tan generalitzat a tot l’estat hi ha tanta gent interessada a vincular la corrupció amb la independència? Si llegeixes els diaris espanyols sembla que els catalans han de resoldre abans la corrupció que qualsevol altre desig que com a país puguen tenir. La corrupció la tenim en més llocs i l’haurem de resoldre, després la política haurà de prendre les seves decisions democràticament. No hi ha necessitat de contaminar l’una cosa amb l’altra.

—Però de vegades es fa difícil, perquè sembla que si dius això acceptes la corrupció com un mal menor i no és el cas de la majoria de la gent.
—L’altre dia vaig llegir un article d’una persona que estime molt, que considere un gran professional, que ha estat un gran fiscal, Jiménez Villarejo: ‘Por la corrupción a la independència’. Amb tota l’estima cap a una persona valenta i lluitadora contra la corrupció, jo li diria que si identifica nacionalisme i corrupció hauria de fer-ho també amb el nacionalisme espanyol perquè allà també tenen Bàrcenas, el PP corromput i tota la resta. Són coses a nivells diferents i amb tractaments polítics que no han de barrejar-se. Una cosa és clara: que al país que volem fer, siga amb independència o amb uns altres vincles, s’ha d’expulsar la corrupció, ha d’haver-hi els mecanismes per a detectar-la, combatre-la i que passe a ser una cosa de la història i dels malsons.

—Encara no us hem preguntat res de la nova vida a Barcelona.
—Tornar a Barcelona ha estat un goig. Els deu anys que hi vaig estar vivint van ser molt satisfactoris, malgrat que l’ultima etapa, la del Palau, va ser tan dura. Pense que l’oportunitat de col·laborar amb l’Ajuntament de Barcelona era una oportunitat única de participar en aquest nou procés. Què em digueren de venir a incorporar-me em va il·lusionar i em va motivar. No em va importar deixar l’IVAM. La part més important de la feina de l’IVAM ja era feta. El repte de Barcelona em representava un interès superior.

—Sou un dels cinc gerents que gestionen l’Ajuntament de Barcelona?
—La meua gerència és molt transversal. En les meues competències, hi entren moltes coses, des dels serveis jurídics als serveis centrals, els recursos humans, la configuració de l’oficina per la transparència i les bones pràctiques. Preparem el portal de la transparència en el qual es publicarà molta informació. La transparència és una eina imprescindible. Hem d’aconseguir plataformes on tothom puga trobar la informació que vol sense cap problema. Que les administracions deixen de ser opaques estructures ocultes als ciutadans que paradoxalment són qui les sostenen amb els seus impostos.

—De moment heu portat a la fiscalia la gestió de Barcelona Regional?
—Hi ha uns indicis detectats pels tècnics que han fet un informe preliminar i teníem l’obligació de posar-los en coneixement de la fiscalia i del consell d’administració que ha aprovat de fer una auditoria més a fons. I en aquesta fase estem.

—També hi va sortir un fill de Pujol?
—No ens hem fixat en el cognom, sinó en les adjudicacions fraccionades i els plantejaments atípics de les adjudicacions.

—I del Port Vell? La regidora actual de Ciutat Vella havia denunciat l’afer feia molts anys?
—No serem ràpids. Hi ha coses molt complexes i hem d’obtenir-ne més informació. De moment, no tinc res a dir, hi anem treballant.

—Fins on arribareu?
—Hi ha un historiador que ens conta que la història és un com un rast de llonganisses, tot un continu, lligades per un filet. Nosaltres anirem fins on ens porte el fil. En principi, del més recent cap enrere fins a saber què ha passat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]