L’ex-ministre Margallo va tornar a parlar ahir sobre el 9-N. Va confessar que havia demanat a Mariano Rajoy d’aturar-lo confiscant urnes i paperetes mentre les fabricaven a la presó de Lleida. Margallo pretenia posar els Mossos sota l’obediència del ministre d’Interior espanyol durant 24 hores, requisar el material i obrir una negociació amb el govern de la Generalitat per reformar la constitució. Però hi ha una cosa que Margallo no vol explicar, que és la part realment interessant: com és que el seu pla no va reeixir i es va deixar que el 9-N esdevingués un gran èxit.

Perquè aquesta és la qüestió cabdal. La qüestió no és que el govern espanyol volgués impedir el 9-N o ara vulga impedir el referèndum del setembre. La qüestió transcendental és per què no va poder impedir la consulta del 2014 ni podrà, tampoc, evitar el referèndum. I tenim la sort que, com més xerra i xerra l’ex-ministre d’Afers Estrangers, més dades i certeses tenim nosaltres. Apliquem, doncs, la lògica.

Els plans per a aturar el 9-N tenien fins ara dos punts febles que ahir Margallo va convertir oficialment en tres: el control dels Mossos, l’acció violenta contra el dret de vot i la necessitat d’acompanyar aquesta acció d’alguna mena de negociació. Segurament, el fet que de cap manera no puguen ser tots tres simultanis és allò que fa impossible la maniobra. I això resulta molt aclaridor.

  1. Poden controlar els Mossos?
    L’estat espanyol, tot sol, no pot dur a terme cap operació policíaca important a Catalunya. Simplement no té prou forces ni prou capacitat logística per a fer-ho. Legalment, gràcies a la llei de seguretat espanyola, pot posar els Mossos sota les ordres del ministre d’Interior. El 9-N això era més complicat perquè la modificació de la llei encara no havia estat aprovada, però tenia mecanismes raonables per a fer-ho i tanmateix no es va fer. Per què? Doncs és raonable de pensar que fou perquè no es van atrevir a fer un pas que ja no té marxa enrere. Si tu ordenes als Mossos de fer una cosa i no la fan la partida s’ha acabat i tu has perdut. Massa risc, si no tens tota l’operació ben lligada.
  2. Pot haver-hi imatges de violència?
    En el món contemporani les fotografies, els vídeos, ho són tot. I les imatges de la policia enduent-se urnes i impedint de votar destruirien la reputació internacional d’Espanya, per més explicacions que volguessen donar. A part que causarien un problema major a la Unió Europea. Segurament per això els dos plans que sabem no incloïen cap acció contra els col·legis electorals ni contra els votants, sinó contra la fabricació del material o el centre de recompte. Però ni així no se’n van sortir. Sense descartar les pressions internacionals, probablement també perquè sense Mossos, o amb els Mossos en contra, ni una operació d’aquest estil no és possible.
  3. I després què?
    Però en les declaracions d’ahir, Margallo introdueix un tercer element que és el més interessant i nou de tots. Diu que ell va aconsellar un colp de força sempre que anàs acompanyat el mateix dia d’una oferta de negociació amb la Generalitat, per a trobar una eixida política a la crisi. Eixida que fa pivotar de manera precisa sobre la reforma constitucional, l’oficialitat reforçada del català, l’addicional tercera i un sistema nou de finançament. Va dir més i tot: ‘Això és un problema polític que no es resol només recorrent a l’Aranzadi i acudint als tribunals.’ Una afirmació amb què Margallo desmunta l’estratègia aparent del govern espanyol i alhora en destapa la gran impotència: i després què?

Explicant això que va explicar ahir, Margallo mostra finalment allò que tots pensàvem que passava. A Madrid, més enllà dels escarafalls i les amenaces, són conscients de la gravetat del problema i saben que reclama solucions polítiques. Però no gosen proposar-ne cap. Pel clima que ells mateixos han creat de demonització del sobiranisme i perquè no poden dur a terme accions tan contradictòries a tanta velocitat. Saben que l’operació només podria funcionar si combinàs la força amb la negociació, però s’han equivocat durant massa anys i ara ja no tenen marge de maniobra. Perquè, com podrien negociar més autonomia mentre fulminen un dels principals elements d’aquesta autonomia, que és la policia? I, sobretot, com justificarien a l’opinió pública espanyola que, després d’una derrota tan grossa com seria no poder fer la consulta, Catalunya aconseguís la millora immediata de l’autogovern que ells han negat una vegada i una altra? Per això mobilitzar a favor seu els Mossos, solament això, ben bé tampoc no els serviria de res. Què farien l’endemà?

En definitiva, el que Margallo ahir ens va explicar clarament (gràcies!) és que el govern del PP està atrapat. Havia d’haver fet una proposta federal ambiciosa i asimètrica i havia d’haver pactat el referèndum d’independència intentant que guanyàs el no. Aquesta era la seua única eixida possible, però és l’única que no han volgut transitar. I, per tant, si saben que ja no poden fer el que haurien d’haver fet, és lògic que ara estiguen tan neguitosos, irritats i desconcertats. Si el 9-N Catalunya ja va actuar al marge de la llei espanyola, comportant-se com un estat independent de fet, i ells no ho van poder evitar, com voleu que eviten ara això d’aquest setembre, que serà encara més gros, molt més ben preparat i més i més transcendental encara?


[Bon Dia] –L’autobús de Podem contra la corrupció va passar ahir per Barcelona. Portava la fotografia d’Artur Mas, que ha estat condemnat per haver posat urnes però no per corrupció, però no la fotografia de Jaume Collboni, que sí que ho ha estat. Lamentable. Collboni, per cert, sembla que s’ha ficat en un altre bon embolic.

–Aquest cap de setmana tots hem estat pendents de les eleccions franceses però a mesura que passen els dies a mi em semblen cada vegada més importants les eleccions de Corea del Sud. Hi ha guanyat el candidat de l’esquerra, Moon Jae-in, partidari de refredar la relació amb els Estats Units i intentar el desglaç amb Corea del Nord. Tal com estan les coses per allà, és un canvi d’una importància enorme. Si voleu entendre més coses sobre aquell país i no sabeu coreà hi ha uns quants diaris en anglès: The Korea Times, The Korea Herald i el JoongAng, tots tres de gran qualitat.

–Aquesta vesprada a l’Espai VilaWeb Aleix Renyé presenta el seu llibre Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió. L’acte, obert a tot el públic, és una oportunitat immillorable d’acostar-se a la realitat nord-catalana, gràcies a un dels periodistes i activistes que la coneixen millor. Us hi esperem.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]