El testimoni per Whatsapp de la infermera catalana Gemma Poca des d’Idomeni que ha colpit el país

Gemma Poca és una infermera de Castellterçol que ajuda els refugiats que malviuen al camp d’Idomeni, a prop de la frontera entre Grècia i Macedònia, justament el camp que aquesta matinada la policia ha començat a desallotjar. El que ha vist aquests últims dies, la situació precària en què viuen els refugiats i la manera com els reprimeix la policia, amb llançament de gasos inclòs, la va empènyer a enregistrar uns missatges de condemna, de desesperació, que has esdevingut virals.

Heus-ne ací la transcripció. Del primer àudio:

«Hola família. No sé si algú té contacte amb el Lluís Llach. Crec que hauria de tornar a cantar la cançó de ‘assassins’. Són uns assassins. Avui és tot ple de gas, no es pot respirar. Jo ara sóc molt lluny però m’ha agafat una miqueta a la vora i no es pot respirar, se’m taquen els pulmons, no es pot respirar i em piquen els ulls moltíssim… i la cara. I els nens, és ple de nens. A les tendes no sé si els nens han pogut sortir i les mares cridant perquè algunes han perdut els seus nens. De veritat, són uns assassins. De veritat, jo he estat una mica a la vora perquè buscava una família i no pots respirar, se’t tanquen els bronquis i els gasos són terribles. No és fum només, no, és que et crema la cara, et cremen els ulls, et cremen els bronquis. Són uns assassins. Ens disparen, no tenen cor. Hi ha molts nens aquí i molta gent gran que no pot córrer i no pot marxar. No és només fum, és alguna cosa més.»

I del segon:

«Família, el meu amic m’ha tret d’allà on era i m’ha deixat en un lloc i ell ara em vindrà a buscar amb la gent que s’ha dispersat. Intentarà anar a buscar-los. Bé, jo ara sóc aquí, en un lloc que tot i que hi ha fum no n’hi ha tant i pots respirar més bé, però ho vull explicar, i vull explicar el que veig. Doncs a les vies on hi ha sempre més tensió, que hi ha sempre la policia, hi ha hagut molta tensió i han començat a disparar. Allà és ple i ple i ple de tendes on viuen famílies amb nens i gent gran que no pot córrer, que no es pot escapar d’això, o sigui, jo estava bastant apartada del nucli aquest i ha arribat un moment que no podia respirar. O sigui, se’t tanquen els bronquis, eh? I els ulls no els pots obrir, se’t crema la cara. I la gent que hi ha al costat de les vies, s’ha trobat allà. Bé, encara passen mares per aquí i nens, molts nens i nadons als braços, corrent i sortint d’allà. És un assassinat, això, de veritat. S’ha de denunciar. Com Europa pot permetre aquest assassinat? Perquè la gent no pot respirar! Són gent que fugen de la guerra,  que els han destrossat les cases, molta gent t’ensenya la seva casa com era i te l’ensenya com és ara, tota destrossada. I han sortit d’això i s’han trobat aquí a Europa i Europa ho contempla. Són uns assassins, uns assassins, és que és la paraula. O sigui, gasegen gent que ve d’una guerra i que s’ha trobat aquí, estancats en una ratera. I els estan gasejant, o sigui és que: com ho podem permetre, tot això? Passeu-ho per tots els mitjans, si us plau. Com ho podem permetre? És que és inadmissible, és una agressió, un cop contra éssers humans. Si us plau! És que no té nom. No té nom, això. Com ho podem permetre! Si no ho veus, no t’ho pots creure, el que estan fent. No, això a Europa no pot passar. Sí, família, això passa a Europa. I ja veurem què ens trobarem demà. Perquè aquí la gent que s’ha quedat atrapada en aquesta ratera dels gasos aquests… No és fum només, que te’n vas i ja està. No, és que et deixa sense respirar, ho he comprovat amb els meus bronquis. Sí, la gent es desploma, perquè no pots respirar. Però és que no, no, de veritat, que per molt que es pensi que no, no pot ser això que passa aquí. Si us plau, a tots els que pugueu, digueu-ho.»