Fins ara tot ha anat raonablement i sorprenentment bé. Han passat coses que pocs anys enrere eren inimaginables per a l’independentista més convençut i optimista del país. Si algú us hagués dit que avui hi hauria una majoria parlamentària, un govern i un president independentistes disposats a fer un referèndum i a proclamar la independència si guanyava el sí, no us ho hauríeu cregut pas. Jo tampoc. Per arribar aquí, s’han fet coses que tampoc no semblaven pas possibles. Per exemple, una candidatura d’unitat entre Convergència i Esquerra, eterns rivals. O la retirada del candidat a la presidència de la candidatura guanyadora per a facilitar el començament de la desconnexió. O l’aprovació d’un pressupost autonòmic per part dels anticapitalistes.

S’ha arribat on s’ha arribat gràcies a molts sacrificis i molts encerts de molta gent que ha decidit de posar tant com ha pogut al servei d’una voluntat –una necessitat, a hores d’ara– col·lectiva. Al servei de resoldre d’una vegada la incapacitació forçada dels ciutadans de quatre províncies de la nació catalana. Amb tot, aquesta agudesa i aquesta generositat demostrada a bastament hauran de superar ara les proves de foc que separen Catalunya de la independència. I aquestes proves de foc són les següents:

—El parlament ha d’aprovar la llei de transitorietat, fundacional o de desconnexió (el nom que vulgueu). Si la llei diu que els representants del poble català instauren una nova legalitat que substitueix l’espanyola, aquest moment tindrà l’oposició més ferotge de l’estat espanyol. De fet, per a la seva supervivència, l’estat espanyol no hauria de permetre que aquesta llei s’aprovés. Ahir al parlament es van deixar veure els nervis dels partits de la submissió en la votació d’una proposta de modificació dels tràmits parlamentaris habituals. Jugar amb intel·ligència (que no vol dir amb cops al pit) aquest moment és decisiu per a continuar avançant.

—L’aprovació de la llei de desconnexió pot situar la política catalana en una dimensió desconeguda. Segurament, serà l’última oportunitat que tindrà l’estat espanyol de reaccionar: després ja no sabrà on agafar-se. Però a continuació vindrà el moment de la convocatòria del referèndum. La justícia actuarà per ordre del govern espanyol i ho farà amb més rapidesa que no ens podem imaginar. Tinc ben pocs dubtes que seran capaços d’ometre els criteris de proporcionalitat, de garanties dels acusats i de drets civils més bàsics. Per tant, caldrà tenir una estratègia ben pensada perquè l’actuació judicial no encalli la capacitat d’actuació del govern. Cadascun dels dirigents actuals faria ben fet de tenir dos o tres substituts pensats per si cal elegir governants amb terminis molt curts.

—La votació del referèndum és l’aspecte que veig menys conflictiu de tots. Vull dir que no serà conflictiu en dos sentits. Per una banda, perquè em sembla molt complicat que l’estat espanyol vulgui deixar la imatge de la retirada d’urnes o del tancament de col·legis de votació amb cues de ciutadans amb una papereta als dits. Ho veig molt complicat. Per una altra banda, perquè si finalment decidís de deixar-la, aquesta imatge tan gràfica, ja no hi hauria cap impediment per a la independència per una via més ràpida que no ens pensem. En aquesta segona hipòtesi, serà decisiva la reacció ciutadana, que haurà de ser exemplar per pacífica i ferma.

—La votació s’ha de fer. I la participació ha de ser seriosa. I el resultat ha de ser favorable a la independència. Si es compleixen aquestes tres condicions evidents, la prova de foc arribarà l’endemà. Per no dir aquell mateix vespre. Però, sincerament, crec que l’endemà, passades les celebracions, arribarà el moment de la veritat. El govern no podrà no dir res. Haurà d’explicar les conseqüències del resultat del referèndum. En poques hores, tindrem també molt clara la reacció de l’estat espanyol. I caldrà veure què hi diu la UE i la comunitat internacional. Des d’una perspectiva democràtica, si la participació és forta serà molt difícil de callar i aclucar-se d’ulls.

—Tot fa pensar que caldrà emprendre una mobilització total. El govern de la Generalitat té la força que té per a poder exercir el control efectiu del territori i de la població. El president proposarà al govern espanyol una negociació d’actius i passius per a la separació. Si a Madrid no hi estan disposats (com és força evident), caldrà començar aquesta mobilització que capti l’atenció internacional. Si no som un problema internacional, ningú no mourà ni un dit per desencallar la situació. I ser un problema internacional vol dir que, si Espanya no accepta de negociar la separació, caldrà ser capaços de paralitzar l’economia espanyola i fer miques la prima de risc. La mobilització al carrer (una mobilització d’aquelles que no permeten d’anar a dormir a casa) serà decisiva. Per dir-ho d’una altra manera, caldrà sortir a la CNN cada vespre.

Aquests seran els cinc moments decisius abans de la independència. No seran cinc dies decisius. Seran onades. Períodes. Moments. I caldrà saber-los veure i, en cada cas, activar l’estratègia més encertada. La independència no la regalarà ningú. Caldrà guanyar-la amb intel·ligència, generositat, flexibilitat i caràcter.

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]