01.07.2015 - 06:00
‘Tard o d’hora, amb euro o sense, sortint-ne o no, hi ha uns problemes de fons que Grècia han d’afrontar’, diu en aquesta entrevista el catedràtic d’economia i ex-rector de la UB Joan Tugores. Assegura que el deute és un símptoma del problema de fons de la crisi grega i que tant el govern grec com la UE i la troica han mantingut unes posicions de negociació maniquees que han portat a aquesta situació tan delicada d’ara. Adverteix també que el termini més important és el del dia 20, quan Grècia hauria de retornar 3.500 milions al BCE que no podrà pagar.
—Quina resolució pot tenir el problema grec?
—Surti com surti al referèndum, s’haurà de continuar negociant. Grècia no vol sortir de l’euro, i ja veurem al final com interpreta la pregunta l’electorat grec: si el no és un no a l’austeritat, un no a la UE… Passi què passi diumenge, dilluns s’haurà de continuar negociant, i esperem que totes les parts hagin satisfet el desig de fixar rotundament les seves posicions de principi i que s’imposi el pragmatisme. Grècia no ha pagat ara a l’FMI, i el següent termini ja és d’ací a dues setmanes, amb el deute de 3.500 milions al BCE. Això ja és més important, perquè el BCE tancaria les injeccions de liquiditat a Grècia.
—L’impagament d’ara a l’FMI quines conseqüències tindrà?
—Que Grècia passarà a la llista de morosos, cosa que un país occidental no havia fet mai. I crea un mal precedent. Però ja no ve d’aquí. No és tan greu això d’ara com allò que pugui passar d’aquí a dues setmanes amb els diners que han de retornar al BCE. I és més greu perquè qui té la potestat de continuar injectant liquiditat als bancs i a les entitats financeres de l’economia grega és més el BCE que no l’FMI. Això d’ara amb l’FMI és una escenificació, amb un fort component retòric. Des de dilluns fins al dia 20, quan s’acaba el termini per a retornar els diners al BCE, hi ha una oportunitat per a trobar una solució amb una mica més de pragmatisme.
—Com pot ser capaç Grècia de retornar aquests 3.500 milions al BCE?
—Tothom sap que no pot. I per això cal negociar les condicions de flexibilitat, com fer una quitança parcial, en canvi de què… Ara cal cercar fórmules perquè l’impagament no porti a un tancament de l’aixeta de finançament de l’economia grega.
—De precedents de quitances, ja n’hi ha…
—Molts, en el curs de la història. Però en aquest clima de maniqueisme el terme ‘quitança’ s’ha convertit en un tabú per a uns i en un objectiu a assolir per a uns altres. S’haurà de fer allò que s’ha fet en uns altres moments de la història, que és cercar mecanismes semblants a una quitança per més que jurídicament no n’hi puguem dir així. La història n’és plena. El problema és que fins ara la dinàmica de negociació ha anat totalment en el sentit contrari que el que calia per arribar a un acord.
—Si el BCE tanca finalment l’aixeta a Grècia, què passarà?
—Doncs que si ara els grecs poden treure seixanta euros el dia, aleshores no en podran treure cap. A més, els creditors que havien deixat diners als diverses sectors de l’economia grega, començant pels bancs, no podran fer els pagaments: això vol dir que no podran pagar els sous dels funcionaris, ni les pensions…. El malestar social seria més gran que no el que ja hi ha ara. I hi hauria la picabaralla d’identificar qui és el culpable. I això és molt perillós. Quan la gent no cobra, quan no pot comprar, quan se li trenca el ‘modus vivendi’, el discurs de cerca de culpables funciona de manera limitada. Però no s’ha d’arribar a aquesta situació: pel bé de l’economia grega, pel bé de la ciutadania grega i pel bé del projecte polític d’integració europeu. Grècia té un problema econòmic molt a la vora de la subsistència, però el conjunt de la UE té un problema sobretot polític, de credibilitat del projecte de la integració europea.
—És possible que Grècia surti de l’euro?
—Grècia no sortiria jurídicament de l’euro, però ni els bancs grecs ni el govern grec no tindrien prou euros per a pagar el deute, ni els dipòsits dels dipositants ni els pagaments que han de fer. Per tant, si ni els sectors privats, ni les empreses ni els particulars no tenen accés a l’euro jurídicament continuarien dins l’euro però efectivament no hi tindrien accés. Hi ha països, com l’Argentina, que han viscut situacions semblants, en les quals s’han bastit sistemes de pagament més o menys articulats des de la societat. Però serien solucions a curt termini que no són les que requereix un sistema monetari modern.
—Paul Krugman deia que la sortida de l’euro no seria pas tan dolenta per a Grècia a termini mitjà.
—Normalment simpatitzo amb en Krugman, però escriure des de la còmoda talaia d’un despatx universitari a deu mil quilòmetres del lloc on passen els fets… Sembla que fer això ajuda més a crear una determinada imatge personal que no a resoldre els problemes. En aquest cas, crec que Krugman ha frivolitzat un mica més que no voldria pel respecte intel·lectual que li he tingut.
—Voleu dir que a llarg termini no podria ser beneficiós per a Grècia?
—Hi ha una asimetria. Segurament Grècia no havia d’haver entrat a l’euro. Una cosa és no entrar-hi i una altra és sortir-ne en una circumstància com la d’ara. Sobre el paper es pot dir que la sortida de Grècia homogeneïtzaria més els estats que restessin dins la zona euro i això facilitaria el funcionament de l’euro, una vegada retirada una peça una mica anòmala. Aquest argument és evident. Però la integració monetària no és una finalitat en ella mateixa, sinó la peça d’un projecte de més ampli abast. Encara que tècnicament sigui cert que una unió monetària sense Grècia no tindria tants problemes, també és cert que el senyal polític que emetria no seria bo per al conjunt del projecte d’integració europea.
—De quina manera perjudicaria el projecte europeu?
—Seria la primera vegada que a la UE, on fins ara s’ha anat ampliant, tant pel que fa als països de la Unió com als de l’euro, hi hauria un retrocés. Això podria canviar la perspectiva del que pot passar amb el referèndum del Regne Unit. Quan es veiessin escletxes, s’obriria la possibilitat de pensar que la fortalesa de la integració europea no és tal, I fins i tot si té raó Krugman que seria més coherent una zona euro sense Grècia, políticament els perjudicis serien molt importants. A banda d’algunes consideracions geostratègiques. Perquè parlem d’un país com Grècia, que és al punt de mira de Rússia, que fa frontera amb països asiàtics i que és a centenars de quilòmetres de la regió més calenta del planeta. Deixaria el flanc sud-est de la UE molt afeblit.
—Fins a quin punt la crisi grega pot afectar estats com ara Espanya, Portugal, Itàlia…
—Fa dos anys o tres hauria respost una altra cosa. Però sincerament ara ens pot afectar de manera molt limitada. Hi va haver un nerviosisme de les borses, amb la prima de risc… Però si mires les estadístiques de Grècia i de la resta d’estats del sud d’Europa del darrer any o dels darrers dos anys ha començat a haver-hi diferències significatives entre Grècia i la resta d’estats. Jo crec que els mercats discriminaran, tal com les estadístiques ja discriminen. L’impacte sobre Itàlia, Espanya o Portugal no seria pas zero, però seria molt limitat, si més no en comparació amb el perill que hi havia ara fa dos anys.
—El problema de Grècia és un problema de deute…
—No, no. El deute és una conseqüència, no és el problema. És una conseqüència d’un aparell productiu i institucional, i d’uns paràmetres socials i culturals que han mantingut dosis d’ineficiència que s’han pogut camuflar durant un temps, potser massa temps, i que la crisi va revelar que eren insostenibles. El deute no és la causa; és la conseqüència d’unes ineficiències polítiques, institucionals, culturals, econòmiques d’abast molt més ampli. I qualsevol solució estable i sostenible del problema demana de no repetir aquestes ineficiències. En darrera instància és el que demana Europa, i és el que no vol acceptar el govern grec. Tard o d’hora, amb euro o sense, sortint-ne o no, hi ha uns problemes de fons que s’han d’afrontar. I una lectura trista d’això que passa és que es mirem molt els símptomes i ens oblidem dels problemes de veritat.
—Dieu que correm el perill de fer una sortida de la crisi en fals.
—Això passaria si tornessin a dir que, com que hi ha una urgència important i políticament és important que no es trenqui l’euro, cal anar donant injeccions de liquiditat a Grècia, i que aquestes injeccions servissin al final només per a perpetuar el sistema de finançament ineficient de Grècia, en comptes de contribuir a modernitzar-lo. També parlo de sortida en fals de la crisi en el cas d’Espanya i de Catalunya, i ho dic en el mateix sentit: si la manera de construir la recuperació econòmica ha de ser construint habitatges ens trobarem en un ‘déjà vu’. Necessitem un nou model productiu basat en la competitivitat, en la competència global i les exportacions, i això mateix s’hauria d’aplicar a Grècia.
—Però en bona part els deures que posen a Grècia impliquen retallades, augment d’imposts i un seguit de mesures que acaben castigant els ciutadans.
—Això és evident. I a Espanya ja s’ha vist el cost social que han tingut les retallades. En la lletra petita hi ha altes dosis de frau i paràmetres d’abusos que s’han de delimitar… És cert que no pots posar la gent honrada de coartada per a no encarar els problemes de frau i d’ineficiències del sistema. S’han de trobar solucions amb pràctiques intel·ligents amb el mínim cost possible per a la gent que pateix.
—Quins culpables assenyalaríeu de la situació crítica actual a Grècia?
—Quan s’arriba a aquesta situació és que tothom ha comès errors. Hi ha uns quants pecats originals. Per començar, haver fet una integració monetària sense haver avançat més la integració política. I després, haver acceptat l’entrada de Grècia a l’euro quan tothom sabia que les estadístiques que es presentaven no eren adients; va haver-hi una entrada incomplint les normes imposades per Maastricht. El següent error va ser no adonar-nos que la manera com s’havia implementat l’euro tenia algunes disfuncions que portaven a desequilibris en els països que participaven en la moneda única; que alguns països compraven superàvits, uns altres acumulaven dèficits… La manera com es va implantar la moneda única ja exemplificava els desequilibris entre els socis de la moneda única. Durant els anys de bonança aparent prèvia a la crisi, això es considerava efectes col·laterals. Després ja es va veure que no eren qüestions menors, sinó problemes de fons.
—Fins que es va veure que havien anat massa lluny.
—Fins que el 2009 i el 2010 esclata la crisi del deute a Europa, i en comptes de cercar solucions pragmàtiques i flexibles hi ha un enfrontament entre posicions maniquees: d’una banda la ultraortodòxia dels ajustaments i de l’altra la picaresca llatina en general i grega en particular de no alterar cap dels paràmetres socials i culturals relaxats (per dir-ho de manera políticament correcta). Quan esclata la crisi del deute, fins el 2014 no van ser capaços d’articular cap solució equilibrada i al final aquests darrers mesos, i aquestes últimes setmanes, hem trobat que negociaven les posicions més radicals i maniquees dels dos grans interlocutors, que són la UE i la troica, d’una banda, i el govern grec, d’una altra. I amb una dosi de projecció mediàtica, de partida de pòquer, de teoria de jocs, que ha allunyat les posicions. En principi aquestes negociacions per a trobar solucions pragmàtiques requereixen una certa discreció i flexibilitat. Però s’han tancat en posicions numantines i això ens ha portat a aquesta situació delicada a la qual no s’havia d’haver arribat mai.
