21.04.2015 - 06:00
‘Un any i mig’, l’últim llibre de Sílvia Soler, ben segur que farà forat aquest Sant Jordi. L’autora, en aquesta novel·la, descriu una família que es troba obligada inesperadament a afrontar una manera de viure nova, lluny d’allò que havien previst. A punt de jubilar-se, la mare veu com els fills s’escampen pel món desfent el somni de futur que s’havia imaginat. La família no farà pinya al voltant de la taula el diumenge. Si hi ha sort, la farà a través del WhatsApp. Si narrar la quotidianitat és el fort de Sílvia Soler, en aquesta novel·la ha fet un pas més. Ha creat una mirada balsàmica vers la realitat imperfecta, que ens convida a reconciliar-nos amb els rampells d’ira que tenim en la intimitat amb els més propers. En diu minúscules hostilitats. I, com una cirurgiana, les despulla de tragèdia. Sílvia Soler s’endinsa també en el neguit dels joves fent que la mirada dels fills passi a primer terme, presentant una visió polièdrica de la realitat. Sis personatges, sis maneres de veure el món.
—A la vida val més no fer plans?
—Viure sense plans i sense projectes és trist. Hem de trobar els mecanismes per a adaptar-nos als canvis.
—És possible de fer-ho?
—A la novel·la hi ha sis personatges i a tots, d’una manera o altra, la vida els canvia els plans. N’hi ha que s’adapten millor que uns altres. N’hi ha que agafen el toro per les banyes i s’hi enfronten i n’hi ha que estan enfadats permanentment. El títol de la novel·la, ‘Un any i mig’ vol fer referència a això, que ara individualment i com a família les coses canvien a una gran velocitat. A la novel·la, en un temps tan curt, canvien algunes coses que afectaran definitivament la idea que ells tenien de família i es trobaran obligats a canviar de plans.
—En haurem d’acostumar a aquesta situació?
—M’agradaria que els joves no haguessin de marxar a treballar fora si no volen.
—Sorprèn que una mare que ha treballat tota la vida tingui tanta dependència dels seus fills.
—Si m’he de fiar del meu entorn i del que veig cada dia, em fa l’efecte que això continua essent així.
—Us sentiu a prop de la protagonista, la Tina, la mare?
—Potser m’hi projecto una mica perquè tinc fills universitaris i penso que em pot passar que se’n vagin a viure a fora. De totes maneres, quan escrivia pensava més en la meva mare que amb mi. Després de moltes generacions de dones educades amb la idea que l’eix de la família és el centre de la teva vida, anem aprenent que els fills no són propietat nostra. Crec, però, que tot just ho anem interioritzant. Una cosa és que no els posem traves i una altra és que ens hi adaptem.
—La família és un refugi o una llosa? Quan ets jove potser la família és quelcom a combatre…
—Vaig ser una adolescent rebel amb moltes baralles quotidianes amb la meva mare, però això no volia dir que em volgués allunyar de la família. El meu pare va morir molt jove: en tenia cinquanta-quatre i jo en tenia vint, i allò ens va fer trontollar molt. Podia haver anat al desastre, però per sort va anar cap al camí contrari i ens va portar a refugiar-nos molt els uns amb els altres. Amb els meus germans, hem fet una aliança que és fonamental a la meva vida. En realitat tots parlem per l’experiència que tenim i la meva és aquesta. Crec que quan érem joves atacàvem la família com a representació d’una societat molt convencional que no ens agradava.
—La literatura és plena d’històries de famílies terribles.
—A mi em costa de tenir aquesta visió perquè no és el que jo he viscut, ni tampoc el que veig al meu entorn. A les famílies hi ha conflictes, baralles, malentesos i també hi ha aquesta necessitat de perdonar, de compartir i d’entendre. Hi ha un valor col·lectiu que és més important que l’individual.
—Les mares sempre són pesades per definició?
—Això sí. Fa una mica de ‘rabieta’, però no ho podem negar.
—Aspireu a no ser-ho?
—M’esforço molt a no ser pesada i els meus fills et dirien que ho sóc moltíssim. Deu haver-hi mares que ho han aconseguit. Igual que hi ha homes que han començat a ser més pesats com a pares perquè encarregar-te més de les criatures vol dir estar-hi més a sobre. Els pares d’abans no veien els fills i llavors no eren gens pesats. Ara això és molt diferent. És inevitable. S’ha d’anar ajustant. Jo no em sé imaginar una maternitat o paternitat responsable que no sigui viscuda intensament.
—Estimar i odiar són dues cares d’una mateixa moneda?
—Odi és una paraula massa forta, massa contundent. Parlaria del desgast de la convivència que fa que en un moment determinat et plantegis que et separes i al mateix moment saps que només és un pensament que no anirà enlloc. Només és una manera de desfogar-te. Jo em refereixo a aquesta hostilitat. Odi és una paraula molt grossa. Si odies la persona amb qui convius, això és una altra cosa i llavors és convenient que et replantegis les coses.
—Fins on aguanta l’estima?
—El que jo vull explicar és que, en una relació de parella de llarga durada, seria absolutament ingenu i fictici pensar que no hi ha minúscules hostilitats. Si t’hi fixes, hi he posat minúscules. Parlo de petites coses, malentesos… En fi que això no té res a veure que no estimis la persona. Són dues sensacions compatibles totalment.
—Però la paraula ‘hostilitat’ és forta.
—Amb les parelles, amb els que tenim més a prop som més exigents i és amb qui mostrem la nostra cara més ferotge. Quan surts a fora procures donar bona imatge, amb els nostres companys de feina, amb els nostres amics som molt més generosos. En canvi, amb el qui tenim a casa som més exigents i ens hi irritem amb una facilitat descomunal. Això va lligadíssim amb la comoditat de sentir-te en confiança.
—La confiança és un luxe?
—Mal aniríem si a casa t’haguessis de controlar fins aquests extrems. Hi ha vegades que per coses completament absurdes, com l’exemple que poso a la novel·la de la mimosa, es crea un llampec de molta hostilitat. Això per mi és completament compatible amb estimar i estar enamorat. Això ho hem de dir.
—Mirar-ho així és veritablement alliberador…
—Vaig rebre un missatge d’una lectora que em va explicar que quan es barallava sempre s’horroritzava i que quan va llegir a la novel·la la baralla de la Tina amb en Jaume es va alliberar, perquè va veure que els pensaments d’aquesta mena que et vénen al cap no tenen gens d’importància.
—Us agrada la mimosa com a la protagonista?
—A mi m’agrada molt la mimosa: és de color groc, d’una bellesa llampant, efímera, és una flor que la trobo fantàstica. Fins i tot em vaig voler fer el ram de núvia de mimosa, però no va poder ser perquè no n’era l’època.
—La feu servir com a símbol de les contradiccions. És tan bonica però fa aquella olor que pot embafar.
—Sempre em passa al revés, primer ho escric i després em surt l’inconscient.
—Heu desbancat el llibre de Milena Busquets de la llista d’èxits i això que no parleu de sexe.
—El llibre de la Milena m’ha agradat molt. Jo de sexe no en parlo mai a les novel·les.
—Per què?
—No sé si són els setze anys en un col·legi de monges. O és que sóc molt pudorosa. La veritat és que no em ve de gust i no ho trobo imprescindible.
—A la novel·la hi surt molt Badalona. Us estimeu aquesta ciutat. Sovint us heu definit com a badalonina de Figueres.
—Des del primer moment vaig decidir que Badalona seria l’escenari però que no en parlaria. Badalona és una ciutat que ha sobreviscut a tot, és una ciutat molt maltractada que ha fet minvar l’autoestima. Tot i això, s’ha sabut conservar l’orgull del passat romà. Malgrat ser tan propera a Barcelona els badalonins tenen una identitat molt clara.
—Canviareu de batlle?
—Espero que sí. A Badalona ha passat que l’alcalde en concret, més enllà del seu partit polític, es va proposar aquest objectiu i va treballar molt per aconseguir-ho. Crec que a la ciutat no vam estar al cas i ell va posar damunt la taula el tema de la immigració i ho va fer de la manera totalment oposada a com ho faig jo. Però és cert que els altres no ho vam fer. Ell fa un discurs directament a les vísceres. No sé si en quatre anys això haurà fet un tomb. Hem de veure si la resta de partits són capaços de posar-se d’acord. Hem de veure que passa.
