21.04.2015 - 06:00
El cas Wade
En Nicholas Wade, antic editor de les prestigioses revistes científiques ‘Science’ i ‘Nature’ i escriptor durant molts anys de la secció de ciències de ‘The New York Times’, va provocar una autèntica tempesta mediàtica amb la publicació, l’any passat, del llibre ‘A troublesome inheritance; genes, races and human history’ (traduït aquí com ‘Una herencia incómoda’ i publicat el 2015 per l’editorial Ariel).
Bàsicament, en Wade manté que els nous estudis genòmics, lluny de descartar la idea de races humanes, proporcionen evidències de la seua existència, perquè posen de manifest que hi ha una estructuració geogràfica de la diversitat genètica humana. Per exemple, quan es fan anàlisis com les anomenades de components principals (PCA), que posen de manifest l’estructura subjacent a un conjunt de dades (en aquest cas, genètiques), els individus de cada població tendeixen a agrupar-se, el que acaba dibuixant un mapa geogràfic de la zona estudiada. Per exemple, quan analitzem un gran nombre d’individus europeus, i sense influir en res en l’anàlisi, acabem obtenint un mapa força reconeixedor d’Europa. Això és així perquè durant els darrers segles la gent d’una població ha tendit a creuar-se amb els seus veïns. Estudis realitzats amb genomes europeus actuals han mostrat que, de mitjana, dos europeus agafats a l’atzar, procedents de dues poblacions veïnes, comparteixen entre dos i dotze avantpassats dels darrers 1.500 anys. Quan retrocedim mil anys, a l’Edat Mitjana, el nombre d’avantpassats que es compartien, del mateix període, augmenta fins a 100. Malgrat aquesta xarxa d’interconnexions cap al passat, es manté una certa estructura geogràfica perquè els avantpassats comuns tendiran a acumular-se en una mateixa regió. És a dir, un ibèric actual tindrà unes 100 vegades més probabilitats d’haver heretat material genètic d’un ibèric de fa 1.000 anys que d’un individu contemporani de, per exemple, els Balcans.
En el cas d’individus d’ascendència «mixta» (és a dir, amb avantpassats procedents de poblacions diferents), aquesta estructuració permet fins i tot separar fragments cromosòmics per regions. Jo mateix, per exemple, tinc un 24 % de material genètic procedent del nord d’Europa i un 1,2 % que es pot traçar sense cap mena de dubte a les illes Britàniques; aquests darrers fragments «anglesos» es troben en els cromosomes 4, 11 i 12. Tot això és conseqüència de tenir un avi anglès, que aporta una quarta part de la meva dotació genètica. Quan alguns avantpassats provenen d’altres continents, encara és més fàcil rastrejar-ne el llegat genètic, i sovint es descobreixen històries personals sorprenents. Un amic meu de la companyia deCODE Genetics està estudiant els 500 descendents islandesos de Hans Jonatan, que va tenir una vida de pel·lícula. Va néixer en una plantació caribenya de Santa Cruz el 1784, fill il·legítim del governador danès de les Índies Occidentals i d’una esclava africana; posteriorment la família va tornar a Dinamarca i, a la mort del seu pare, va passar a estar sota la tutela de la seva madrastra, que el tractava com a un servent. Hans va escapar de casa i va lluitar amb l’armada danesa en les guerres napoleòniques, on es va distingir per la seva valentia. Poc després va ser detingut per les autoritats daneses, les quals, en un famós judici, van dictaminar que Hans havia de tornar a les Índies Occidentals com a esclau. Novament va fugir, aquest cop a Islàndia, el 1816. Allí es va casar amb una islandesa amb qui va tenir dos fills. La seva descendència, que inclou fins i tot un exprimer ministre islandès, en Davið Oddsson, arriba fins l’actualitat. Doncs bé, els investigadors de deCODE poden distingir perfectament els fragments cromosòmics africans d’en Jonatan dispersos entre els islandesos actuals. De fet, calculen que podran recuperar prop d’un 40 % del seu genoma sense necessitat d’analitzar-lo directament.
L’estructura de la diversitat humana
En realitat, els genetistes mai no han negat que hi havia una part de la variació estructurada en continents, i dins dels continents en poblacions, però les implicacions d’això són més complexes del que Wade sembla entendre. Per exemple, en Wade fa referència a treballs com els d’en Noah Rosenberg (actualment a Stanford University) de 2002. En aquest, un tipus d’anàlisi feta amb un programa informàtic anomenat ‘Structure’ sembla demostrar –segons ell– la divisió en races de l’espècie humana. Aquesta observació no és correcta. ‘Structure’ es basa en algoritmes que fan servir informació de posicions variables al llarg del genoma (fins a uns quants milions) per posar de manifest l’estructura entre poblacions; també proporciona una elegant visualització de l’ancestralitat de cada individu. Ara bé, el programa proporciona diferents agrupacions dels individus depenent del nombre de poblacions que li diguem que hi ha. En aquest tipus d’anàlisi, quan li diem que hi ha dues poblacions, separa africans i europeus dels asiàtics; quan n’hi ha tres, africans, europeus i asiàtics; amb quatre, separa els amerindis dels asiàtics; amb cinc, els melanesis dels asiàtics. A partir d’aquí poden passar coses curioses. Per exemple, amb sis apareixen diferenciats els kalash, un grup petit i aïllat del Pakistan (suposo que ningú els posaria com una «raça» al mateix nivell que els africans). Així, depenent del nombre de subdivisions, obtindríem més o menys «races». El fet que la divisió tercera o quarta coincideixi superficialment amb el nombre de races que defensa Wade ‘a priori’, no significa que aquesta divisió tingui més validesa que la cinquena o sisena. Però, a més a més, si ens fixem en els individus que conformen cada població, veurem que aquesta anàlisi posa de manifest precisament la gran variació existent dins de les poblacions, que es defineixen, és clar, pels valors mitjans de les freqüències dels marcadors genètics.
Tot això no és sorprenent. Fa temps que donem voltes sobre els mateixos conceptes, que es poden resumir així: la major part de la variació genètica humana (al voltant d’un 85 % o més) es troba entre individus d’una mateixa població; una part menor (al voltant d’un 10 %), entre grans àrees continentals, i una part encara més petita (potser un 5 %), entre poblacions veïnes. Ara bé, el genoma és tan gran que fins i tot amb aquesta petita fracció de variació genètica som capaços de separar poblacions adjacents i d’assignar individus a les seves poblacions amb una probabilitat elevada d’encert. Dit això, és important insistir en dues idees més. La primera és que el fet que hi hagi una certa estructuració geogràfica de la variació –que ningú no nega– no significa que aquesta es pugui subdividir en categories per sota del nivell d’espècie. Simplement, no disposem de cap criteri objectiu per afirmar que hi ha un nombre o altre de categories; qualsevol divisió que proposem serà arbitraria, com demostren anàlisis com les de tipus ‘Structure’. La segona idea és que no tindria gaire sentit biològic subdividir una espècie –la humana o qualsevol altra– basant-se en una fracció tan petita de la diversitat genètica geogràficament estructurada. Això novament no és rar: és conseqüència de l’origen recent de la nostra espècie, fa menys de 200.000 anys.
La reacció de l’acadèmia
Paral·lelament, la reacció contra Wade per part de la comunitat científica podria semblar en bona part desmesurada. Cent trenta-nou investigadors van signar una carta, publicada a la revista ‘Nature’ l’agost de 2014, on es deia que Wade havia emprat de manera incorrecta els resultats de les seves recerques per a donar suport a les seves idees. Fora del món acadèmic, la gent podria pensar que era la reacció d’un ‘establishment’ que defensava les seves fons de finançament en un tema molt sensible per a l’opinió pública, en especial la nord-americana. Però, com va dir el mateix Wade en una entrevista, «si jo hagués manipulat o tergiversat la seva investigació, quants científics serien necessaris per aclarir-ho? Segurament, només un». Crec que és molt fàcil apuntar-se a una llista –en molts casos sense haver-se ni llegit el llibre en qüestió– i en canvi és més difícil debatre els ets i uts d’un tema incòmode. Al meu entendre, la responsabilitat dels científics enfront de la societat és més la segona opció.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Carles Lalueza-Fox. Investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva. CSIC-Universitat Pompeu Fabra, Barcelona.
Enllaços
Array
