08.10.2014 - 06:00
Xavier Capdevila (Vilanova i la Geltrú, 1956). És periodista i ha estat durant set anys el director del programa sobre castells de TV3 ‘Quarts de Nou’. Escriu un bloc a VilaWeb des del 2007, un espai que va obrir per explicar un viatge en solitari a l’Amèrica Llatina i que va continuar actualitzant un cop va tornar, per parlar de qüestions més personals i també dels seus interessos, on els castells hi tenen una posició rellevant. En aquesta entrevista Capdevila parla del ‘boom’ casteller dels darrers anys, de la rivalitat entre colles, de l’importantíssim paper de la dona per alleugerir les estructures i, així, millorar les construccions i també de la seva darrera experiència a la Índia amb els Castellers de Sants, on va enregistrar ‘Melting Pot’, un documental que posa de costat els castells catalans i els govindes, les torres humanes que s’alcen segons la tradició hinduista.
—Hi ha hagut un ‘boom’ al món dels castells. Més colles, millors castells, més cobertura mediàtica… Què ho ha fet?
—No només als mitjans, els últims quatre o cinc anys també hi ha hagut un augment de l’interès a nivell social, molt superior al que hi ha hagut en qualsevol altra època. El reconeixement internacional, amb la proclamació dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO, ha estat molt important.
—L’augment de l’interès no és previ a la proclamació de la UNESCO?
—Sí, el reconeixement va acompanyat del ‘boom’. És fruit d’un moment molt dolç del món casteller. De fet, hi ha una enquesa seriosa, prèvia a la proclamació de la UNESCO, de la Coordinadora de Colles Castelleres amb resultats molt destacats sobre el coneixement, l’acceptació i la valoració positiva. Però això ajuda a la consolidació. Ja ningú qüestiona si aquesta activitat és discutible o no. Als anys setanta, quan comença a normalitzar-se l’activitat al carrer, hi havia vuit colles i ara n’hi ha unes vuitanta.
—I la presència al territori també ha augmentat.
—Els castells neixen a les comarques de Tarragona i al Penedès, fa més de 200 anys. I mai com ara havien estat tan estesos pel país. Hi ha colles a Lleida, a Berga, a Girona, a la Catalunya Nord i a les Illes.
—També es millora tècnicament. Quins són els propers reptes que hi ha al món casteller?
—El progrés del món casteller no només ha estat a nivell popular, sinó que també hi ha una millora tècnica important. La normalització de les dones a les colles castelleres ha fet que els castells s’hagin alleugerit i aquest és un dels elements importants de la millora. Després, també s’ha progressat amb la millora dels assajos i la tecnificació. Els grans reptes que vénen són els que ja s’han començat a assolir, que són fer els castells més nets, és a dir, amb unes estructures de base més lleugeres. No només fer castells amb folre i manilles, sinó eliminar aquesta part tant com es pugui. La torre de vuit sense folre o la torre de nou sense manilles són alguns dels castells més importants que es fan. Això a banda del tres de deu, que és el més alt.
—Qui ha fet la torre de nou sense manilles?
—L’han pogut carregar, no descarregar, els Castellers de Vilafranca.
—Quina creieu que és la millor colla de Catalunya?
—Els Castellers de Vilafranca, indubtablement. Ho dic per estadística. Tenen els millors castells en quantitat i en varietat. La colla ha fet gairebé tots els castells fets fins ara i és la que els ha fet més vegades.
—Què els falta?
—El tres de vuit aixecat per sota. Que és un castell que ha fet la Colla Vella dels Xiquets de Valls. I em sembla que no me’n descuido cap altre. És un castell que s’ha fet molt poc.
—Que us atrau dels castells?
—Jo arribo als castells perquè quan era jove vaig muntar una colla al meu poble, precisament per la transició. I, igual que la dèria castellera, també tenia la dèria periodística. I vaig començar a explicar els castells quan gairebé no ho feia ningú. Vaig muntar un programa de ràdio que va ser el primer sobre castells i vaig començar a fer cròniques als diaris en català i molt anys després vaig poder fer el Quarts de Nou.
—Quin paper hi ha tingut el Quarts de Nou al ‘boom’ casteller?
—Crec que és similar a l’efecte que ha tingut la proclamació de la UNESCO. És una cosa que acompanya i ajuda, però que no és imprescindible. Crec que és un element més d’aquesta normalització mediàtica d’una activitat que es fa gran. La televisió crec que ajudat molt a l’extensió del ‘boom’ casteller, però també hi ha un punt de partida que arrenca molt abans del Quarts de Nou: és a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics, on moltes colles van actuar-hi davant del món.
—Heu viatjat a Xile i Nova York amb els Castellers de Vilafranca i a la Índia amb els Castellers de Sants. Quina cara posa la gent de fora que veuen un castell per primera vegada?
—La reacció és d’admiració i de sorpresa. La gent de fora ho veuen com una activitat que comporta molta heroïcitat i espectacularitat. També és interessant que la gent de fora s’interessa per l’espectacle també per l’aspecte social, de la pinya, de poder-hi participar.
—A la Índia és on heu fet el documental ‘Melting Pot’. Com ha anat?
—Posem de costat els castells catalans i els govindes de l’Índia. No és tracta de veure qui els fa més grossos, sinó quina és la vinculació que tenen, que és la qüestió més simbòlica de col·lectiu, d’alegria i de festa. A la Índia, com a Catalunya, no es fan castells per guanyar diners, sinó que es fan per commemorar una festa, per fer colla i fer ambient. També competeixen, com aquí, però la majoria el que busquen és superar-se a si mateixos.
—Quina opinió tens al voltant de la competitivitat i rivalitat entre les colles?
—En teoria només competeixen un cop cada dos anys, al concurs de castells de Tarragona, perquè és l’única actuació on hi ha una reglamentació i uns punts. Però, encara que no es comptin, aquests punts són presents al llarg de la temporada. Una altra cosa és qui surt més content de la plaça. Pot haver-hi una colla que ha guanyat però que no ha fet allò que volia fer o que li ha caigut algun castell, en canvi, pot ser que una colla menor no hagi guanyat per punts però que hagi fet un castell que no havia fet mai. Per tant, és hipòcrita negar la competició.
—Què en penseu dels Minyons de Terrassa, que no volen participar al concurs de castells?
—Són una colla molt singular. Els Minyons també competeixen. Aquest any estan fent una temporada brillant. Entre altres coses –a conseqüència o per casualitat– perquè no els han convidat a la festa major de Vilafranca, que és una de les diades importants on hi anaven des de feia trenta anys.
—Per què no els van convidar?
—Perquè l’any passat van fer una temporada fluixa i van decidir convidar la Colla Jove de Tarragona, que va fer millor temporada.
—I creieu que per això enguany ho estan fent millor?
—Ells diuen que és casualitat, que no té res a veure, però estan fent una temporada brillant. Als Minyons de Terrassa jo me’ls conec molt ja d’abans del Quarts de Nou. És una colla que ha contribuït molt a la modernització del món casteller. Són els primers que d’una manera massiva incorporen dones.
—Creieu que el món casteller ha tingut un paper important en el tomb sobiranista que ha tingut el país?
—Jo crec que això és una mica al revés. Durant la transició, els castells tenen una primera rebrotada important perquè participen en la recuperació de la festa i la recuperació democràtica del carrer després del franquisme. Actualment els castells no porten la bandera del sobiranisme. Ells s’afegeixen al sentiment popular massiu de voler decidir el futur de Catalunya. Aquesta qüestió ha generat molt poca polèmica al món casteller. En alguns casos s’han adherit a l’ANC o als actes reivindicatius de manera espontània o a vegades s’ha decidit en assemblea, però en cap cas s’han negat a anar a aquests tipus d’actes.
—En el vostre cas personal, a nivell polític sí que heu fet un tomb cap al sobiranisme.
—Com diu el president Mas, fa deu anys a aquest país no hi havia independentistes pràcticament. Jo no m’havia plantejat mai una militància política independentista perquè sóc de l’opinió que en un context europeu tens més força sent quaranta milions de persones que no set milions. I la possibilitat d’un estat plurinacional jo me l’he cregut durant força temps. Però en els últims anys, sobretot a partir de la sentència de l’estatut, vaig veure que això és impossible. Jo he estat un gran defensor de les actituds que ara s’anomenen federalistes, però quan s’ha tendit a una centralitat, jo m’he apuntat a la ruptura. I crec que això ho està fent la meitat del país.
—Com és que teniu el bloc?
—El meu bloc és molt personal i hi parlo de qüestions privades però compartibles. Són coses que quan les escric no penso en quanta gent em llegirà sinó que penso en persones determinades. I també he parlat de qüestions específiques, com els castells. De fet, el bloc m’ha permès també fer de corresponsal. Quan he viatjat amb una colla castellera al bloc hi he recollit l’activitat que teníem. Fins i tot al principi, cap al 2007, jo feia les cròniques.
—Vàreu començar el bloc per explicar un viatge. Com va ser?
—L’excusa per encetar el bloc va ser que jo feia un viatge en solitari per l’Amèrica Llatina. Vaig descobrir una manera nova i molt interessant de viatjar sentint-te acompanyat. A partir d’això em vaig animar a continuar.
—Us heu sentit part de la comunitat de blocaires?
—El fet d’escriure al bloc també fa que entri en blocs de gent coneguda i desconeguda a VilaWeb. Llegeixo alguns blocs d’altres plataformes, però difícilment aniré a llegir un bloc d’algú que no conec que no estigui a la plataforma de VilaWeb.
—Què significa per a vós VilaWeb?
—És el projecte de diari del país pioner i crec que encara és el més important.
Més informació
Llegiu ací totes les entrevistes als blocaires de VilaWeb.
