22.09.2014 - 06:00
Carles Marquès (Tarragona, 1962). ‘Això no té retrocés. No sé si aconseguirem la independència ara, però els pobles els mouen les persones.’ No creu que el 9-N sigui l’oportunitat definitiva perquè veu impossible que el procés sobiranista no continuï endavant. Carles Marquès escriu sobre política, però també sobre literatura o viatges, als seus dos blocs: ‘Escenaris de Terra‘ i ‘Seré Breu‘. És gestor cultural, però periodista de formació i escriptor. El seu vessant literari i de reporter és el que aboca en els blocs, amb apunts d’anàlisi o contes molt breus però que diuen molt i fan pensar. També ha publicat algun conte i el teatre és un dels seus forts. A més de la creació literària, en aquesta entrevista Marquès també ens parla de la cultura a Tarragona. ‘No té el nom, el prestigi ni la capacitat d’expressió que tenen, per exemple, Girona o Lleida’, explica, però ens descobreix que la cultura tarragonina és molt més que patrimoni històric romà.
—Teniu dos blocs. Quina intenció té cadascun?
—Sóc periodista de formació i ara treballo de gestor cultural. Com que la feina no sempre em permet d’explorar aquest vessant periodístic, tinc els blocs. I no és que els blocs tinguin una intenció periodística totalment. ‘Escenaris de Terra’ és una espècie de bloc de viatges, però no ben bé. Hi escric coses que els viatges em fan pensar. Com que de periodista sembla que se’n neix i no se’n deixa de ser mai, a banda els viatges, també hi publico temes més periodístics.
—Viatgeu gaire?
—No és que viatgi moltíssim, però tinc el cuquet periodístic de fer petits reportatges dels llocs on vaig. Quan sóc fora veig coses que em fan reflexionar. Quan veus la realitat dels altres llocs, l’acabes comparant amb la teva. L’últim viatge, aquest estiu, va ser a Escòcia. No va ser casual i al bloc he reflexionat sobre el seu referèndum.
—Quan vàreu saber el resultat del referèndum, què vàreu pensar?
—Més o menys era el resultat que creia que sortiria. L’ambient del país quan hi vaig ser era molt diferent d’aquí. Sí que hi ha hagut un debat entre l’electorat, però allò és un procés que va de dalt a baix.
—Què creieu que passarà a partir d’ara?
—Confio que Londres sabrà llegir els resultats i que aquesta mena de federalisme que volen fer anirà endavant. A mi em sembla que són seriosos i que ho compliran.
—Quin efecte pot tenir el referèndum escocès en Catalunya?
—Algun efecte hi deurà tenir, però ja s’ha dit molt que els casos d’Escòcia i Catalunya són molt diferents. Neix de llocs diferents i es desenvolupa de manera diferent. Aquí neix de la gent i crec que com més ens prohibeixin el 9-N, això anirà creixent més. I a l’estat espanyol no crec que els afecti gaire, no crec que variïn les seves posicions. Ara, els catalans tard o d’hora votarem. Molta gent diu que tenim pressa i és cert, però tinc la impressió que tenim uns quants anys de coll encara, que el suflé no baixarà.
—Creieu que no és imprescindible que votem el 9-N i que ho podem allargar?
—Sí. Penso que hi ha més possibilitats. Ara no estem com estàvem abans del 2010, ni com estàvem el 2012 ni tampoc com estàvem a final del 2013. Això no té retrocés. No sé si aconseguirem la independència ara, però els pobles els mouen les persones. I no hi ha hagut mai cap poble que hagi anat enrere en el temps. Tinc com a prioritat que es voti el 9-N, però si no, tenim moltes més possibilitats.
—L’altre bloc, el ‘Seré Breu’, amb quina intenció l’obriu?
—A banda de ser periodista, sempre he escrit una mica. He escrit contes i obres de teatre. I em vaig proposar d’escriure gairebé cada dia un conte molt breu, un microconte o un petit diàleg més teatral. ‘Escenaris de Terra’ existeix per la meva faceta de periodista i ‘Seré breu’ per la meva faceta literària.
—Són uns contes breus enginyosos. Com us inspireu?
—En molts casos parteixo de coses que he viscut. Si t’obligues a fer-ho cada dia sempre acabes trobant alguna idea, alguna cosa que et fa pensar. També m’agrada imaginar, sortir una mica de mare a partir d’un fet realista.
—També escriviu teatre. Una de les darreres obres que heu escrit ha estat ‘Sartine’. Qui és aquest personatge?
—En Sartine és un personatge molt curiós que vaig descobrir. Va ser ministre de la corona francesa durant el regnat de Lluís XV i era originari de Barcelona. Li veig paral·lelismes amb en Manuel Valls, actual primer ministre francès. Això a banda, és un personatge obscur i el teatre permet que tingui joc. I ara es farà una lectura d’aquesta obra a Tarragona el 5 de novembre. Ho acabo de saber.
—El primer apunt de ‘Seré breu’ és un conte publicat dins el llibre ‘Castellers’ (Columna, 2005), que recull un seguit de relats. Què ens explica?
—En aquest conte em pregunto què passaria si el fenomen casteller s’instal·lés a als EUA, un món tan competitiu. M’imagino que ho convertirien en un esport de competició, amb premis i tot allò que convingués.
—Sou gestor cultural a Tarragona. Quins són els punts forts de la cultura a la ciutat?
—Tarragona és una gran desconeguda per moltes coses. I és important, perquè és la segona àrea metropolitana de Catalunya! Tarragona no té el nom, el prestigi ni la capacitat d’expressió que té, per exemple, Girona o Lleida, però té un teixit menut riquíssim d’actes culturals. Aquests dies mateix fan un cicle de teatre popular que es diu ‘Dames i Vells‘. Entre més, hi participa Oriol Grau o Fermí Fernández. És teatre popular, amb un llenguatge groller, escatològic i eròtic, però els textos, la direcció escènica o el muntatge són molt rics. És un fenomen que potser no és valora prou. A Tarragona es fan moltes coses. S’hi viu molt bé, potser massa bé, i això fa que potser els ritmes siguin més lents. Potser és similar a una ciutat italiana del sud, creativa, però que potser no se sap vendre prou.
—El patrimoni històric de Tarragona sí que és riquíssim.
—Si, la cultura romana és el fenomen de masses, amb el festival Tarraco Viva. A partir del patrimoni, cada any al mes de maig es fa aquest festival de recreació històrica.
—Al vídeo dels deu anys dels blocs de VilaWeb hi apareixeu i dieu que els blocs han dibuixat d’alguna manera això que passa ara amb el procés. Creus que els blocaires han sabut fer una predicció del que passaria?
—Aquí hi ha molt diàleg, en general. I molt d’aquest diàleg es crea a través de les xarxes socials. Però els blocaires que hi ha a VilaWeb també hi tenen un paper molt important. S’hi escriuen opinions més explícites. No és ben bé una predicció. Hi ha moltes persones que han participat activament amb l’Assemblea o amb les consultes als pobles, han tingut un paper actiu que ha fet que passessin coses.
—Què us agrada de VilaWeb?
—VilaWeb uneix tres coses bàsiques: la informació, els opinadors i els blocs. Uns blocs de política, però també de molts altres àmbits. Això ha creat una comunitat que parla d’un país i un país que no és tan sols el Principat, sinó també les Illes, el País Valencià i la Catalunya Nord. Els blocs constitueixen una mena de segon mitjà de comunicació, que dóna un contrapunt molt ric. És un debat permanent d’idees molt digne de tenir en compte i que no es troba enlloc més.
—Quin ‘Escenari de Terra’ recomanaríeu?
—Si només en puc triar un, el baix Gaià, la conca baixa del riu Gaià, entre Santes Creus i Torredembarra. És un paisatge molt diferent dels del voltant i és el meu paisatge.
—Un llibre?
—Un dels últims que he llegit és ‘12.000’ de Joan Esculies i David Martínez.
—Un autor?
—Ja sé que és tòpic, però ens resumeix la història de la literatura: William Shakespeare.
—I una obra de teatre?
—Escombraré cap a casa: ‘Dames i Vells’ a Tarragona.
