16.09.2014 - 06:00
‘Ei, no perdis de vista que aquí som al nord d’Europa, no som tan “flagging” com els catalans’, m’etziba somrient David Leask, cap de reportatges del Herald Scotland. Això m’ho diu quan li explico, només de veure’ns, que em sorprèn que no hi hagi banderes ni símbols a les finestres del centre de Glasgow, tres dies abans del referèndum més important de la història d’Escòcia. En aquell mateix moment arriba Lynda Williamson, editora del Newsnet Scotland. M’havien citat al peu de l’estàtua de Donald Dewar –el primer ministre principal d’Escòcia–, al capdamunt del bulliciós Buchanan Street. ‘Aquí la bandera escocesa és de tots dos bàndols; no és com en el vostre cas, que teniu la senyera i l’estelada’. D’acord.
Caminem cap a una cafeteria de la cadena Eat. mentre comença a plovisquejar a ràfegues. Viuen dies intensos, a Escòcia, i per a aquests periodistes –a qui no paren de sonar els mòbils–, ho són encara més. ‘Potser no us calen tantes banderes perquè vosaltres almenys podeu votar sense objeccions’, apunto. Cert, diuen, és possible, però no amaguen admiració i fins i tot enveja pel moviment popular català i la gran capacitat de mobilització –‘pot semblar irònic, però és així’–, tot i que recorden que aquest cap de setmana Buchanan Street es va omplir de manifestants a favor del sí.
Continuem parlant de les diferències i paral·lelismes dels casos escocès i català. M’expliquen que Alex Salmond té interès a desmarcar-se del procés que es viu a casa nostra no pas per manca de simpaties –‘el seu millor soci català és Junqueras, més que no pas Mas, i pel que sé tenen bona sintonia’, diu en David–, sinó per pura estratègia diplomàtica amb vista a el reconeixement internacional d’una futura Escòcia independent. El diari The Scotsman va publicar diumenge, de fet, que Salmond ja negociava amb Rajoy el reconeixement d’una Escòcia independent. ‘Fixeu-vos que cap representant de l’SNP no va ser present a la vostra Diada’, continua en David.
La Lynda ho matisa: ‘La gent d’Escòcia sí que té interès per Catalunya; la setmana passada molts vam seguir via Twitter i xarxes socials en general la Diada de casa vostra; una cosa és la tàctica política i una altra els interessos reals dels escocesos.’
‘Cameron va pactar el referèndum pensant que el no arrasaria i així enterraria el debat sobre la independència’
I arribem a la que, per molts, és la diferència més gran: la que hi ha entre David Cameron i Mariano Rajoy. ‘És normal que feu servir Cameron de “pin-up” per contraposar-lo a Rajoy com un heroi, perquè aquí ens deixa votar. Però compte: no en té res d’heroi, al contrari’, diu en David, que assegura que el fet de pactar el referèndum amb Salmond també forma part d’una estratègia de Londres. ‘És cert que som una democràcia sòlida, com diu molta gent, però en realitat si ens deixen votar lliurement és també perquè en cap moment des de Londres no es pensaven que el sí podria guanyar, confiaven que el no arrasaria i de passada enterrarien la qüestió de la independència durant unes quantes dècades.’
Seiem. Tres cafès, un dels quals doble. Sona ‘Zebra’, dels Beach House. En David continua: ‘Per als unionistes, l’autèntica victòria del no hauria de ser del 70%: això volien en un principi. Qualsevol altre resultat per sota del 70% del no implica continuar parlant d’independència durant anys.’ Però això no passarà: els sondatges indiquen un empat tècnic, amb una forta pujada del sí aquests darrers dies. Uns sondatges, això sí, que segons tots dos periodistes cal agafar amb pinces, tinguin el sentit que tinguin. ‘No hi ha precedents. És del tot incert i hi ha bosses importants d’indecisos, de gent que probablement no vota habitualment.’
La noia del costat s’aixeca i, malgrat els auriculars a les orelles, ens ofereix la seva taula, més gran. No cal. La Lynda diu: ‘Però el que és clar és que contràriament a allò que hom pensava, el sí pot guanyar i això ha espantat Anglaterra’. I en David: ‘Sí, ara estan espantats i això els fa perdre el control, perquè el seu discurs de la por se’ls gira en contra, perden credibilitat. I la credibilitat en aquests casos, amb una opció binària, és fonamental. Ara, és normal que tinguin por. Penseu que, guanyi qui guanyi, només que un milió de ciutadans ara mateix britànics votin a favor del trencament d’aquest estat, un dels estats més potents del món, el Regne Unit tindrà un gran problema i tot serà diferent a partir d’aleshores.’ Premonitòriament o no, ara sonen els Franz Ferdinand.
‘Merkel dirà: “Mariano, tu vols continuar venent les teves pomes i maduixes a Escòcia? Doncs ja saps què et toca”‘
Tot fa pensar que, efectivament, passi què passi, res no serà igual a Escòcia a partir de divendres. Però, com serà la transició cap a la independència si guanya el sí? En David ho veu clar: ‘Escòcia tardarà setmanes, no mesos, a ser dins l’OTAN i la Unió Europea. Ningú no es pot permetre que no sigui així, perquè hi ha molt en joc –negocis, tractes i transaccions internacionals– i per molt que ara diguin això que diuen. Merkel mateix, molt probablement, detesta la idea de la independència d’Escòcia, però serà la primera a dir a Rajoy, Hollande i a tots els altres que no facin el ximple amb Escòcia. Dirà: “Mariano, tu vols continuar venent les teves pomes i maduixes a Escòcia? Doncs ja saps què et toca.”‘ Una parella jove s’asseu a la taula del costat. Ell, amb faccions asiàtiques; ella, rossa, amb els canells tatuats i una xapa blava del ‘Yes’ per la independència a la solapa. Una de les poques, això sí, que es van veure ahir a la tarda al centre de Glasgow.
‘La feina de debò, per a Escòcia, començarà l’endemà del referèndum’
‘La feina de debò, per a Escòcia, començarà l’endemà del referèndum, perquè és un gran desafiament: construir un estat millor’, diu la Lynda, que remarca –i en David assenteix–, que cada vegada hi ha més poca gent que es creguin les darreres ofertes a la desesperada del govern de Londres, que ha promès més autonomia en cas que guanyi el no: ‘No ofereixen cap garantia de res i bona part de la classe obrera escocesa pensa que hi té ben poc a perdre; la gent pobra és qui arrenca les revolucions, no pas la gent rica; i això, aquí a Escòcia, comença a passar.’
Dubtem sobre la possibilitat de demanar un segon cafè. Ullada ràpida al rellotge. No, no hi ha temps. Les coses, aquests dies, a Escòcia, canvien molt de pressa. I cal estar atents a tot. La parella del costat, la de la noia de la xapa, ja se n’ha anat. Mentre ens comencem a aixecar i sona Alanis Morissette la Lynda esmenta, com a exemple, barris de Glasgow amb taxes de desocupació molt altes. Barris on l’SNP no és pas el partit més votat, ni de bon tros, però on el sí és majoritari. Els habitants d’aquests barris se senten abandonats i menystinguts pel govern britànic i veuen en la independència una oportunitat. Per a ells, hi ha en joc l’estat del benestar. En bona part, aquests escocesos són els qui han fet fer el tomb als sondatges aquests darrers dies, d’una manera, per molts, inesperada.
M’acomiado: que tingueu sort. ‘Yes, good luck’, diu la Lynda, mirant el cel. Ha parat de ploure.
