10.04.2014 - 06:00
‘Jo no em sento espanyol. Català una mica més, però tampoc no gaire. Vaig fluix, per aquí.’ Aquest va ser un dels titulars que ahir al vespre va regalar el federalista Xavier Sardà en la presentació del llibre ‘Sí-Sí o Sí-No‘ a l’Ateneu Barcelonès. En el llibre, Sardà hi defensa les tesis federals i Sanchis, les independentistes. Ahir van fer això mateix en un Ateneu mig buit per culpa del partit de Champions del Barça. No sempre ha estat així: fa poques setmanes el Barça també jugava a la Champions i l’Ateneu sí que es va omplir per escoltar David Fernàndez. Cap membre de la nova junta de l’Ateneu no va ser present en una sala on sí que hi havia el pintor Joan Pere Viladecans, l’home que va fer de pont entre Sanchis i Sardà per tal que es coneguessin millor abans de fer el llibre.
Després de veure el debat d’ahir, es podria dir que els independentistes, com Sanchis, creuen profundament en la seva idea i, en canvi, els federalistes, com Sardà, no tant. Potser només és una impressió. Sardà es va declarar favorable que en una Catalunya independent els catalans tinguéssim oficials de l’exèrcit formats a l’OTAN. Un exèrcit català, no. Però que Catalunya entrés a l’OTAN, i que l’OTAN la defensés (‘com passa a Dinamarca’) sí que ho veuria bé. Sardà, que creu ‘en la utopia federal’ va expressar sense fissures el seu dret de ‘no estar persuadit pel procés’. I va diferenciar amb raó tenir ‘por, angoixa, incertesa’ a participar en l’estratègia de la por perquè són coses diferents. ‘Jo estic angoixat’, va dir.
En el torn pel públic, una senyora, farta de la tesi federal, agafa el micròfon des de l’última fila, i la deixa anar: ‘Ja n’hi ha pou de ser una dona maltractada que vol continuar malcasada. Potser que ens anem traient les pors i els complexos de sobre, senyor Sardà! Por de la novetat? És clar que sí. Però no tan sols això. També enormes ganes de fer la nostra i començar de bell nou.’ Vestida de blanc, com el seus preciosos cabells, i rondant la seixantena, la senyora va aixecar els aplaudiments del públic. Un senyor també d’una certa edat i molt educat havia estat el primer en intervenir: ‘Pors? De quines pors em parla, senyor Sardà? No li fa por que la CEOE, a través del seu centre d’estudis, justifiqui una intervenció militar? Què me’n diu, d’això?’ I Sardà va respondre: ‘Sobre això, jo li dic que tenim un problema. És evident que el tenim. I gros. En canvi, el Sanchis li dirà que hem de marxar. És la nostra diferència.’ Per últim, la tercera intervenció del públic, la va fer un senyor també independentista per felicitar al Xavier Sardà pels seus articles a la premsa.
Vicent Sanchis va defensar les posicions independentistes sense gaires sorpreses. Va arrencar els aplaudiments del públic quan, pressionat sobre els casos de corrupció a Catalunya, va dir: ‘Un cop independents, la corrupció, si més no, la podrem solucionar. Ara, a Espanya, la corrupció no la podem evitar.’ Sardà no ho veia pas gens clar.
La part més intensa del debat va arribar quan Sardà defensava que la premsa catalana no era tan crítica amb el govern català com ho era l’espanyola amb el govern espanyol. Va sortir la paraula ‘subvenció’. Tema interessantíssim que va quedar tancat en fals per les presses de la gent per a anar a veure el Barça. Entre tots dos autors, Àstrid Berge, autora del llibre de converses. Ella és qui es va reunir amb tots dos periodistes i els va moderar, enregistrar, transcriure i editar les converses que han acabat en llibre. Discreta, molt callada tota l’estona, els dos homes no la van deixar gairebé participar. Ens hauria agradat d’escoltar-la més.
