Esport, pares i entrenadors

Un article de Patricia Ramírez i Yolanda Cuevas, psicòlogues de la Salut i l’Esport

L’esport sempre ha estat considerat un mitjà per educar en valors que desenvolupin a nivell personal i social i que segur t’acompanyaran al llarg de la teva vida. Valors que comences a adquirir a les edats d’iniciació, on l’esport és sobretot diversió. Els beneficis físics de l’esport els coneixes majoritàriament, però que prenguis consciència del que aporta com a eina educativa i psicològica al teu fill, és la clau. Quan el teu fill practica esport, també s’educa en valors. Tot depèn de l’orientació que com a pare i entrenador vulguis donar.

Els nens aprenen a socialitzar-se amb nous companys, a guanyar i compartir triomfs, a perdre i saber tolerar la frustració, a experimentar emocions, a crear llaços d’ajuda entre ells, a fomentar la col·laboració, a ser responsable, a controlar la impulsivitat en uns casos i a vèncer la timidesa en altres, a reduir l’ansietat, a respectar les normes, l’entrenador, els companys, els rivals i els àrbitres. L’esport també incrementa el seu nivell de confiança i autoestima: els nens se senten partícips dels èxits i jugades del seu equip, són protagonistes al costat dels altres.

Els nens que assisteixen a activitats esportives a més aprenen a gestionar i optimitzar el seu temps, havent de compatibilitzar els estudis amb l’esport. A nivell cognitiu, es fixen metes, desenvolupen habilitats com el pensament estratègic i la capacitat de liderar. L’esport en equip és la millor escola per al futur treball en equip el dia que s’integrin en un grup de treball a l’empresa. Hauran desenvolupat la pertinença a un grup amb interessos i objectius comuns, a complir amb el que un es compromet, a ser perseverant, a tolerar l’error propi i dels companys.

Com a pare i com a entrenador, procura que la teva atenció no estigui en si el teu fill guanya o perd, si ha sortit a jugar més o menys minuts o si el teu fill ho fa millor que “l’altre”. “L’altre” també és un nen que va als entrenaments i competicions amb la mateixa il·lusió que el teu.Com a pare, el teu interès només ha d’estar en que el teu fill sigui bon company, generós i sobretot, que gaudeixi.

Però molts pares s’ofusquen, criden, donen directrius des de la banda, parlen malament dels companys dels seus fills, menyspreen i desacrediten els entrenadors i veuen en els seus fills la possibilitat de convertir-los en grans estrelles i complir amb els somnis que ells no van fer realitat. Aquest problema es repeteix cada cap de setmana a totes les competicions i partidets dels xavals. De vegades els pares us oblideu que els vostres fills ja tenen un entrenador. Per això cal recordar que no sou els entrenadors dels vostres fills, que només sou els pares i que la vostra tasca es limita a donar suport de forma incondicional.

Els pares no heu d’aconseguir que els vostres fills rendeixin més, ni que juguin amb una determinada estratègia, i oblideu-vos de centrar-vos en els resultats. D’aquesta manera només aconseguiu generar pressió i que el nen se senti avaluat per vosaltres. La vostra funció és donar suport i fomentar els valors que el club i entrenadors treballen amb els nens, com el compromís, la responsabilitat, l’autodisciplina, el respecte, la cooperació, la humilitat, l’afany de superació, la tolerància a la frustració, el joc net, la gestió emocional, honestedat, lleialtat… Promoure que sigui puntual, que acudeixi als entrenaments als quals s’ha compromès, que reculli el material, que sigui generós amb els companys, fomentar la comunicació i que ajudi l’entrenador.

Heu de motivar i reforçar perquè s’esforcin no perquè assoleixin resultats. En acabar un partit, el nen no ha de pensar en si ho ha fet bé o malament, aquesta no és la finalitat. La finalitat és divertir-se, jugar i integrar-se en un equip. Pregunta com s’ho ha passat, si ha gaudit, comenta-li com t’agrada veure amb quines ganes es lliura, fes-li saber que t’encanta veure’l gaudir practicant el seu esport, que veus que es lliura en el que fa per ell i els seus companys, que et sents orgullós del seu esforç, de la seva perseverança, del seu respecte pels altres i de la seva esportivitat.

No fomentis actuacions físiques, tècniques i tàctiques esportives que l’entrenador no els exigeix. L’entrenador és qui ha de corregir, aquesta és la seva funció, però no és la teva. Si el teu fill sap que vas a valorar-lo després del partit, ho passarà malament des que sona el despertador per assistir a la trobada. Practica el seu esport nerviós i pendent de les teves pautes, crits, gestos i del que li diràs després. Així és impossible gaudir jugant, no creus? No oblidis les conseqüències que té en l’autoestima del teu fill. No és estrany escoltar nens que diuen: “diumenge jugo però no cal que vinguis, pare”.

El problema és que els nens veuen que quelcom que era divertit esdevé una cosa pel que se’ls jutja i valora. Pares i entrenadors no heu d’accelerar el procés evolutiu de l’esport, tot arriba, el que és important és crear unes bases sòlides. Busquem el desenvolupament de la persona i després, el de l’esportista.

Per tot això, pensa en ells i…

Si ets entrenador:

1. Treballa la cohesió. Els nens s’esforcen més si se senten a gust en el grup. L’esport és un lloc per gaudir.
2. Parla sempre en termes de NOSALTRES en lloc de JO. Facilita el sentiment de pertinença

3. Inculca valors com la solidaritat, labenevolència i l’altruisme.

4. Comunica’t amb paciència i en un to conversacional. No tens més carisma ni més poder per donar crits.
5. Estigues més pendent dels encerts que dels errors perquè així els transmets seguretat.
6. Valora l’esforç, la intensitat i el treballper sobre del talent i la genialitat.
7. Defineix els objectius en funció del rendiment, del que depèn del jugador i de l’equip, no dels resultats.
8. Reforça sempre. Sempre hi ha alguna cosa que valorar: ser solidari, la companyonia, el treball, el bon humor, la bona actitud…
9. Fuig de les comparacions entre ells. És injust i genera desconfiança.
10. Tracta’ls en funció del que t’agradaria que t’aportessin. Si esperes coses bones dels nois, ells ho notaran, s’esforçaran i es sentiran “bons”.

Si ets pare d’un nen que fa esport:

1. Recorda el motiu pel qual el teu fill va a jugar i no el perdis mai de vista. Ho fa per diversió, per estar amb els seus amics, per passar-ho bé.

2. Tu no ets l’entrenador, ets el seu pare. De tu no necessita que li diguis la tècnica, ni el que ha de fer, només que li donis suport i li preguntis si s’ho ha passat bé.
3. Deixa que sigui ell qui triï si vol fer de l’esport la seva manera de vida. Igual prefereix els caps de setmana estar amb amics en lloc d’anar de competició en competició.Tenir talent no t’obliga a viure d’ell.
4. No el pressions, li donis crits des de la banda, no li diguis que ho fa malament, ni que ha jugat fatal. Així el fas sentir ridícul, baixes la seva autoestima i li treus les ganes de jugar.
5. No li parlis mai malament dels seus companys. Ni li diguis que ho fan pitjor que ell. Intenta unir el grup en lloc de separar-lo.
6. No desacreditis el seu entrenador ni li transmetis al teu fill que l’entrenador s’equivoca. Les desavinences les tractes amb el tècnic, no amb el teu fill.
7. Anima sempre, independentment del resultat. Valora seu esforç, la seva il·lusió per sobre de guanyar o perdre.

Si els entrenadors i pares teniu en compte aquestes pautes és més fàcil treure la millor versió esportiva i com a persona dels nens. Podreu viure amb equilibri l’inici de la vida esportiva, fomentar i facilitar la seva pràctica. Tu ets el model de conducta del teu fill: primer de tot, respecte.