Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  09.01.2014  06:00

Comença l'Any Vinyoli

Enguany celebrem el centenari del naixement de Joan Vinyoli, un dels més grans poetes catalans del segle XX i, probablement, el més influent entre les generacions posteriors de poetes catalans

Men?ame
 

Jordi Llavina, poeta i comissari de l’Any Vinyoli que durant tot aquest any programarà actes diversos i revitalitzarà la memòria d’aquest autor, comenta el poema “El bany”, que pertany al llibre El griu (1976).

 “A l’aigua ens abracem: té el pubis / escarolat, la gropa sumptuosa, / que en jo tocar-la es fa més plena encara. / M’hi encavalco. Fuig. Entrecuixem. L’agafo / pels flancs, amb besos l’asfixio. Fuig / un altre cop, però ja llangorosa, / flonja i ardent. Així que surt del bany, / regalimosa, les agulles d’aigua / que li queden pel cos evaporant-se / són crits d’amor. Aleshores parlem / amb ajut de metàfores. Com dir si no / l’excés d’aire calent que abrusa el pit, / el segament de cames i genolls, / el cor que se’m desboca quan la miro / dreta o jaient. T’adoro fins l’esquelet”.

És un poema excepcional, tan viu, i tan minuciosament descrit, com una escena cinematogràfica. Hem de suposar que la noia i el noi que ens parla —el jo del poema, stricto sensu— s’estan en una platja, surten de l’aigua… Hi ha una referència corporal diguem-ne d’època: el pubis escarolat. ¿Quina noia d’avui dia es deixa créixer la mata de pèl a l’engonal? Ben poques, pel que tinc entès (fins al punt que algun jove lector del poema potser no entendrà una manera de dir que a nosaltres, més granats, amb més experiència acumulada producte dels anys, ens fa somriure, perquè, de tangràfica, es fa tocar). Hi ha una altra referència corporal que, a més d’un lector d’ara mateix, li deurà semblar políticament incorrecta, si no masclista i tot: la gropa sumptuosa (i, esclar, el jo del poema, què si no, aprofita per encavalcar-s’hi). On s’és vist que l’esquena d’una dona —en especial, la part de l’esquena que toca a les natges, si no, metonímicament, les natges o el cul i tot— sigui denominada així: gropa! (segons el diccionari, la gropa és la ‘part posterior de l’esquena d’un quadrúpede, especialment un cavall, un ase o un mul’. Fot-li gastos!). I hi ha, sobretot, una sensualitat del primer mot a l’últim. I aquest tocar la gropa que provoca que el cos d’ella encara esdevingui més ple, més puixant! ¿I què me’n dieu d’aquest verb meravellós, que el primer cop que el vaig llegir —en aquest poema, esclar— ja em vaig fer meu per sempre més, amb el desig inconscient de dur-lo a la pràctica tan sovint com pogués: entrecuixar? (el culte amic Ramon Sargatal m’ennova que “aquesta fórmula [entrecuixar] apareix en un vers dels Carmina Riuipullensia del segle XII (XIII?), una de les joies de la lírica medieval catalana en llengua llatina. Concretament surt al poema “De Estate” (CR 17 (36), segons la numeració arxivística de Nicolau D’Olwer. ÉS un poema amb ressons goliardescos sobre la joia dels joves quan arriba el bon temps”).

Podeu llegir l'article complet, aquí.

Men?ame