08.07.2013 - 06:00
Ventura Pons no es cansa de treballar i de recollir premis i reconeixements allà on va. En trenta-sis anys que fa que es dedica al cinema, ha dirigit vint-i-cinc llargmetratges. És a dir, un film per cada any i mig, un nivell de producció altíssim. Però alhora ha estat guardonat a tot el món per la qualitat. Se n’han fet retrospectives a l’ICA (Institute of Contemporary Arts) de Londres, al Lincoln Center de Nova York i al Festival de Cinema BAFICI de Buenos Aires, entre molts més. Justament, aquests dies és a Mèxic, on ha estat el convidat d’honor a la Mostra de Cinema Gay de Monterrey i a partir de dijous, dia 11, serà a la capital, on la Cineteca Nacional, un dels centres de referència en el cinema mundial, li dedica la retrospectiva més àmplia que li hagin fet mai, amb la projecció de divuit films seus. S’hi inclou ‘Un berenar a Ginebra’, el darrer llargmetratge, que relata la trobada entre Mercè Rodoreda i Josep Maria Castellet a Ginebra, i que encara s’ha d’estrenar al nostre país. D’aquest reguitzell de reconeixements internacionals, de la necessitat de treballar sense aturar-se, de la universalitat del cinema català i també del darrer film i dels nous projectes, que evidentment ja s’han engegat, en parlem en aquesta entrevista.
—La retrospectiva d’aquesta setmana és la més àmplia que us hagin fet mai…
—Mèxic és un país amb una gran tradició cinematogràfica, tant industrial com cultural. La Cineteca de la capital és un dels llocs de referència al món i m’honora molt aquesta amplíssima retrospectiva de divuit títols, igualment com la que em fan a Monterrey. He tingut la sort que han ajustat les dates en totes dues ciutats i així puc assistir a totes dues.
—Aquests darrers anys us n’han fetes unes quantes en espais de pes. Què significa?
—Sí, aquestes dues retrospectives a Mèxic s’afegeixen a una llista de primer ordre mundial, començant pel Lincoln Center de Nova York, l’ICA de Londres, la Cinemateca Americana de Los Angeles, les de Buenos Aires, etc. Una llista que mai no hauria somniat quan vaig començar a fer cinema; suposo que és el resultat de tants anys de feina.
—Què hi veieu, als films, quan veieu la pròpia retrospectiva?
—Doncs més aviat poca cosa! De fet, acostumo a presentar la sessió inaugural on sempre hi ha un munt d’autoritats locals, fer alguna conferència de premsa i, quan escau, si encara hi sóc, fer diàlegs amb el públic, del qual sempre s’aprèn molt! Aquesta és la part més interessant. Veure la relació que la teva feina estableix amb gent de cultures tan diverses, siguis a Mèxic o a Tòquio.
—Hi ha qui diu que el cinema català no és prou universal. Però la seva obra ha tingut un gran reconeixement internacional, com prova una vegada més aquesta retrospectiva. Què en penseu?
—Jo sóc responsable únicament de la meva feina: de curts de gambals n’hi ha arreu. Cal dir que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Si amb més de sis-cents cinquanta festivals, trenta retrospectives, premis internacionals, congrés acadèmic als EUA, ‘panels’ en una vintena d’universitats, jo què sé… encara tenen aquests dubtes, potser que s’ho facin mirar.
—Com és el contacte amb el públic de fora?
—Del públic sempre se n’aprèn. I molt! Cal saber parar els pàmpols.
—Dels divuit films triats per a la retrospectiva, quins destacaríeu o quin us fan especial il·lusió?
—N’hi ha que sembla mentida que amb els anys que tenen encara funcionin tan bé. I d’aquests n’hi ha una bona colla entre els vint-i-cinc que ja he fet i els divuit escollits…
—N’hi ha d’emblemàtics com l’Ocaña. No ha envellit gens…
—Ha quedat com un clàssic. Sembla mentida que trenta-sis anys després de rodar-la encara faci la volta al món. Qui ho havia de dir! El secret és que el missatge era i és universal i que a la vegada ha quedat com un testimoni dels anys de la transició, quan aquesta Barcelona nostra bullia, després de la mort del dictador.
—La relació entre Mèxic i Catalunya havia tingut punts molt alts… Continua viva aquesta relació?
—Mèxic és el país que mai no va reconèixer el franquisme per vergonya de les democràcies europees. I que va acollir molta de la nostra gent de l’exili: Calders, Bartra, Tísner, que treballà molt com a escenògraf en el cinema mexicà…
—Tanca la retrospectiva ‘Un berenar a Ginebra’. Quan el podrem veure al nostre país?
—Espero, segons que em diuen a TV3, a l’octubre o al novembre.
—No el veurem als cinemes?
—Al Principat, la primera pantalla és TV3 i a la resta de l’estat sortirem als cinemes. És una qüestió de finançament. Mentrestant, fem festivals. És un film molt especial, una història que tenia al cap de fer des de fa vint-i-cinc anys i al final el somni s’ha fet realitat.
—No us canseu mai. En què treballeu ara?
—Enllesteixo un llargmetratge documentalista, ‘Ignasi M.’, que pinta molt bé. És el tercer de la meva vida després de ‘Ocaña’ i ‘El Gran Gato’. Tinc un primer muntatge que vaig ensenyant a gent propera i la resposta és tan bona que sobrepassa totes les expectatives. La idea és escalfar-lo a festivals i estrenar-lo als cinemes el gener del 2014.
