15.06.2013 - 06:00
‘Probablement la fràgil semblança femenina que siluetegen cabells i ulls i aquests cops de rialla que engega, camuflen la càrrega elèctrica que Mercè Rodoreda porta dintre’. Són paraules escrites el 22 de novembre de 1966 per Baltasar Porcel, en l’entrevista que va fer a l’escriptora. La de Porcel és la primera de les quaranta-tres entrevistes que recull l’obra ‘Mercè Rodoreda. Entrevistes’, fetes entre el 1966 ―moment en què Rodoreda ja havia començat, des del seu exili a Ginebra, una progressiva reaparició literària― i els mesos previs a la seva mort, el 1983. L’obra, a cura d’Abraham Mohino i publicada per la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es va presentar ahir.
Montserrat Roig, Joaquín Soler Serrano, Sempronio, Màrius Carol, Carmen Alcalde, Mercè Vilaret, Lluís Permanyer, Agustí Pons o Robert Saladrigas són alguns dels periodistes i escriptors que van entrevistar Rodoreda en ocasió durant aquells anys, ja sigui arran d’un esdeveniment literari o bé d’una incidència biogràfica, com les estades i la posterior instal·lació a Romanyà de la Selva. La tasca de Mohino ha consistit a recollir i posar en ordre els documents originals, obtinguts gràcies a la feina arxivística i documental prèvia gestionada per la Fundació Mercè Rodoreda.
‘Mercè Rodoreda. Entrevistes’ és un testimoniatge històric de l’escriptora, del qual es deriven dos grans nuclis d’interès: el retrat d’ella mateixa que Rodoreda teixeix entrevista rere entrevista i les reflexions sobre l’ofici d’escriptor. En el primer cas, malgrat la disposició manifestament adversa de Rodoreda a concedir entrevistes, serveix per a traçar una imatge de la seva disquisició vital, ideològica o confessional que vol lliurar al públic o a la posteritat. Aquesta imatge no solament en nodreix la llegenda ―centrada en aspectes com la infantesa, l’exili i l’aïllament a Romanyà de la Selva― sinó que també és una forma de literatura. Pel que fa a les reflexions sobre l’escriptura, la successió de diàlegs ajuden a penetrar en l’estudi del pensament literari i dels ressorts creatius de Rodoreda, i es configura en un estudi del com del seu art.
El resultat d’aquesta suma és un magnífic material per a reflexionar sobre les condicions, els límits i les riqueses de l’entrevista de personalitat com a gènere. Es posa a l’abast del públic un indispensable element rectificador en un moment en què ja existeix una prou nodrida oferta de reports biogràfics de Rodoreda i, finalment, es mostren els matisos de la imatge de l’escriptora en la maduresa: com es projecta en el temps, sobre els seus contemporanis i ara, en rellegir-la, sobre nosaltres mateixos.
