30.05.2013 - 19:40
Cada any, per Corpus, se celebra amb tots els honors la Patum, la festa per excel·lència de Berga. La Patum va començar ahir amb l’anunci del tabaler, que a cops de tabal convida els ciutadans a participar-hi. Ara, la gran celebració es fa avui, dia de Corpus, i diumenge, quan milers de berguedans i de forasters es concentren a la plaça de Sant Pere per participar en la Patum. Enguany, un dels moments més esperats de la festa, el ball de l’Àliga, tindrà un toc reivindicatiu, perquè ballarà amb un mocador amb l’estelada al coll, segons ha informat l’ANC Berga des del Twitter.
La Patum
Ben mirat, no fa gens estrany que la Patum sigui tan viscuda i estimada dels berguedans. És una festa que ve de molts segles enrere; els entesos en situen l’origen cap al segle XIV, quan feia poc que el papa Urbà IV havia instituït la processó de Corpus per honorar el sagrament de l’eucaristia.
En aquella època era habitual que les processons de Corpus anessin acompanyades d’entremesos escènics i d’una corrua de figures que, amb el pas del temps, es van anar deslligant del seguici religiós fins a esdevenir una celebració única al món, enriquida per segles i segles d’història.
De l’arrelament de la festa, en donen fe la gran quantitat de comparses que la formen: els turcs i cavallets, les maces, les guites, l’àliga, els nans vells i els nous, els gegants, els plens… Tot plegat fa que la festa conservi intacte el sentit pregon que li han donat gairebé set segles d’història.
El salt de turcs i cavallets
Es pot dir que la Patum comença amb el salt dels turcs i cavallets, dansa que rememora antics combats entre les forces cristianes i mores. Pensem que durant la baixa edat mitjana sovintejaren les lluites entre musulmans i cristians, fins que aquests darrers no aconseguiren de dominar tot el país, cap al segle XIII. Això no obstant, és de justícia dir que molts experts situen l’origen del salt dels turcs i cavallets als temps pre-cristians, quan era una mena de celebració en honor de les divinitats protectores dels ramats. Alguna cosa deu haver-hi en aquesta idea si tenim en compte que, antigament, aquesta representació era coneguda amb el nom de moros i cabretes. Diguem de passada que, fins a la darreria del segle XIX, la dansa que obre la Patum anava acompanyada del tabal i prou, però des d’aleshores els patumaires ballen una alegre i bella melodia, composta pel músic berguedà Quim Serra.
Les guites i el ball de l’àliga
Amb l’entrada en escena de les guites la disbauxa es propaga. Les guites (grossa i xica) són monstres esfereïdors que vomiten foc a tort i a dret sobre la gent aplegada a la plaça, que prova de protegir-se’n tant com pot. Ara, no us espanteu, és un foc d’encenalls que s’acaba ben aviat per donar pas al ball de l’àliga, el més venerat dels berguedans. L’àliga, majestuosa, serena i confiada, comença un delicat ball que va pujant de to fins a esdevenir una dansa que és símbol de llibertat. I per què de llibertat? Doncs perquè significa la fi de la submissió de Berga a la noblesa feudal, representada per Joana d’Aragó, comtessa de Foix, fet que s’esdevingué el 1393, quan la ciutat passà a ésser ciutat reial, val a dir: possessió del rei Joan I. Potser us demaneu si hi havia gaire diferència entre ésser governats per la noblesa o pel rei. Doncs, en aquella època, sí que n’hi havia, i força. Pensem que els nobles oprimien els vassalls amb tot de càrregues i vexacions, mentre que el rei s’acontentava amb una determinada quantitat de diners, que li permetia d’emprendre campanyes militars per contrades properes o llunyanes. Això també explica que l’àliga dugui el cap cenyit amb la corona comtal.
Els plens i el tirabol
Els plens, és a dir, els diables, assenyalen el moment més alt de la Patum, quan, protegits per caretes i espessos vestits de branques verdes, fan espetegar els fuets que duen lligats, i converteixen la plaça de Sant Pere en una nebulosa de fum que, al vespre i apagats tots els llums, fa un efecte impressionant. Mireu si hi van, d’abillats, els plens que un guia els acompanya, perquè amb l’herboi que duen al cap no s’hi veuen. El cas és que els espetecs són eixordadors i la gent, esbojarrada, es barreja amb els plens cantant i ballant al so del tabal. Els plens s’acaben una vegada ha esclatat el darrer fuet. Però, és clar, la gent vol més gresca, poc se’n vol anar a casa després de tantes emocions, i crida ‘Volem patum, volem patum!’. Comencen aleshores els torns de tirabols, amb totes les comparses fent xerinola sense ordre ni concert…, fins que amb el darrer tirabol es clou la Patum.
