27.06.2012 - 06:00
‘Intente fusionar el pop-rock, el blues, el soul i el jazz. En definitiva, la música blanca i la música negra.’ Així es defineix Carles Enguix, que ha passat per l’Espai VilaWeb per oferir-nos un parell de cançons. L’una, ‘Poema sense acabar‘, forma part de l’últim disc, ‘Lògic’ (Picap, 2011), i es tracta d’una versió de la musicació que va fer Ovidi Montllor d’un poema de Joan Salvat-Papasseit. L’altra, ‘Desert‘, és del disc ‘A tres quarts de cinc’ (Cambra Records, 2007) i la continua tocant als concerts, perquè diu que té tanta o més vigència que aleshores, ja que en la cançó es queixa de la manca de mobilització social.
Carles Enguix va començar a tocar a final dels seixanta, i després de diverses experiències en grups i en solitari, l’any 1973 va penjar la guitarra i es va passar deu anys lluny de les actuacions. ‘No veia clar el futur i vaig preferir aturar-me, reflexionar sobre la meua carrera musical. Fins que va arribar un moment que vaig reprendre la marxa perquè vaig veure que podia treure profit a tots els coneixements que havia adquirit durant aquells temps.’ Corria l’any 1983 i, en aquella època, l’estil d’Enguix no era gaire freqüent a casa nostra. ‘Vaig pensar que aportava a la música en català una riquesa, que potser feia falta en aquell moment; modestament, és clar! Ara possiblement ja no, perquè hi ha molts grups que toquen aquests estils, però aleshores no n’hi havia gaires’, explica.
El 1996 va publicar el primer disc d’aquesta nova etapa, ‘Estima’ (EGT Tabalet), ‘un disc amb lletres de temàtica amorosa i bàsicament centrat en el blues, el soul i el jazz’. Més de deu anys després publicava ‘A tres quarts de cinc’, ‘amb unes lletres més socials i seguint el mateix corrent musical, però donant ja a entendre que el camí es dirigia a poc a poc cap al pop rock’. El darrer disc d’Enguix, ‘Lògic’, ha seguit aquest camí, i es presenta més proper al pop i al rock, i amb lletres de temàtica encara més social. ‘Miro de fusionar el blues, el soul i el jazz amb el pop i el rock. Jo he buscat una etiqueta per a definir la música que faig i com la interpreto, és ‘scatlem’. L’scat és tipus d’improvisació vocal pròpia del jazz, en què es fan servir síl·labes sense sentit que converteixen la veu en un instrument musical.’
Carles Enguix, que el podem considerar un veterà del gènere a casa nostra, reflexiona sobre la situació de la música en el moment actual, i destaca la quantitat de grups i solistes. ‘El que falta, però, és infrastructura, sobretot al País Valencià. De fet, és la queixa de sempre! No tenim fòrums on poder expressar el nostre treball. Amb tot, a nivell de Països Catalans, la música en català mostra una riquesa increïble. I és gràcies, sobretot, al fet que les últimes generacions han passat per escoles on els han ensenyat no només el català sinó la sensibilitat de sentir-se en la seua pròpia terra.’
Tota la informació musical, a VilaWeb Música.
