Pujol: ‘No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada’

Amb el títol ‘De la bonança a un repte nou’ (1993-2011), Jordi Pujol posa punt final a les seves memòries, editades per Proa. Pujol narra en aquest últim volum el període de pactes amb el PSOE i el PP a Madrid, les seves últimes legislatures al davant del govern de la Generalitat i la seva successió. Diu d’Artur Mas que és ‘un autèntic líder que de debò acaba d’esborrar la meva figura com a polític’. També parla de la seva aproximació a l’independentisme i admet una responsabilitat en haver arribat a la situació actual d’ofec de Catalunya per Espanya.

‘Assumeixo una part important de responsabilitat. Després de tants esforços per col·laborar en la construcció de l’Estat espanyol i en la seva governabilitat, després de tant voler que ens entenguessin no vaig preveure que ens esperaven a la cantonada, que no deixarien que res se salvés, que mirarien d’ensorrar-nos més enllà fins i tot del que era lògic’, explica Pujol a l’epíleg.

L’opció de Mas

Pujol dedica una part d’aquest volum a explicar com va arribar a optar per Artur Mas com a successor, en detriment de Josep Antoni Duran i Lleida. Al principi ni tan sols l’anomenava bé: ‘Andreu Mas’, deia encara, quan ja era conseller de Política Territorial. Va ser en un discurs durant la inauguració d’un túnel de l’Eix Transversal que Pujol es va adonar de les maneres del jove Artur Mas. ‘Vaig pensar: Aquest home parla bé, de manera clara i entenedora, i amb il·lusió’, recorda.

Tot i reconèixer la vàlua de Josep Antoni Duran i Lleida, ‘la seva habilitat, la seva preparació i la seva tenacitat’, Pujol manifesta que des del principi va veure clar que el relleu havia de sortir de CDC, i Artur Mas va anar destacant-se a poc a poc als seus ulls perquè li feia l’efecte de ‘tenir caràcter, de ser capaç d’aguantar proves dures i llargues, com el temps ha confirmat’.

Ara, Pujol reconeix que va perjudicar la candidatura de Mas quan, al míting en què va presentar-lo com a successor, el titular fou per a ell, pel seu famós ‘tites tites’, irritat pels intents del PP perquè CiU entrés al govern espanyol. No era pas la primera vegada que la federació rebia pressions per a entrar a l’executiu de Madrid; ja n’havia rebudes l’any 1993 amb Felipe González.

En tot cas, per Pujol Mas que ha sabut conduir la ‘travessia del desert’, ‘guanyar-se a pols la confiança de molta gent, ‘és un home de pedra picada’. Però no solament això, ans arriba a afirmar que, una volta assolit el govern de Catalunya, Mas ha arribat a esborrar la figura política de Pujol mateix: ‘Un autèntic líder que de debò acaba d’esborrar la meva figura com a polític.’

Pujol a Madrid

Pujol també repassa, en aquest volum, la relació dels seus governs amb el de Felipe Gonzàlez (1993-95) i amb el de José Maria Aznar (a partir del 1996).

L’ex-president defensa el paper que va tenir CiU com a soci estable de Felipe González i la contribució que va fer al govern de l’estat. D’aquesta etapa de dos anys, en destaca la cessió a Catalunya d’una part de la recaptació de l’IRPF i la ‘política molt encertada de creixement d’integració’ a Europa. De fet, sobre el finançament, Pujol reivindica que, si l’any 2003 no s’hagués pactat un ‘canvi de model’ amb el PSOE, no haurien estat possibles els pactes de finançament posteriors amb el PP del 1996 i el 2001.

Pujol detalla la primera reunió que va tenir amb Felipe Gonzalez el dia de Sant Joan del 1993 a la Moncloa, divuit dies després de les eleccions, i explica per què no va voler entrar al seu govern, tot i la insistència del PSOE i de deu empresaris catalans. Dos anys més tard, quan el govern de González ja era esquitxat d’escàndols i episodis de corrupció, els mateixos deu empresaris catalans van anar a veure Pujol per demanar-li que retirés el suport al govern del PSOE.

Descriu les dificultats de l’última etapa del govern de González, marcada per l’escàndol del GAL, i explica com l’ofensiva de l’oposició també va arrossegar CiU i a ell mateix. Pujol troba comprensible que, a CiU, li toqués el rebre, en l’intent de fer caure el govern espanyol, tenint en compte que era ‘el pilar menor de la majoria parlamentària’, però els atacs no solament van ser contra CiU ‘sinó també contra mi i la meva família’.

Tot i les pressions que va rebre de tot arreu, sobretot de militants de CiU i de membres del PSOE, Pujol va negar-se a fer caure González. Calia, diu, mantenir el suport en un moment que l’economia començava a emergir d’una manera molt positiva, es negociava el desplegament dels Mossos d’Esquadra, i hi havia el suport de l’executiu del PSOE a la política d’immersió lingüística de les escoles catalanes. Un altre fet decisiu va ser la proximitat de la presidència semestral de torn de la Unió Europea.

Però la situació va esdevenir insostenible. El 7 de setembre de 1995 Pujol va escriure una carta a Felipe González comunicant-li que li retirava el suport. El principal argument de la missiva era que l’executiu espanyol havia perdut la credibilitat i que Pujol creia que ja no era possible recuperar-la.

Massa cerimònies al pacte del Majestic

Passades les eleccions del 1996 i amb la victòria de José Maria Aznar per minoria, Pujol explica que, després de dues reunions prèvies, es va acabar segellant el famós Pacte del Majestic. L’ex-president defensa el contingut del pacte, però en critica les formes. ‘Hi va haver fotos, brindis, encaixades de mans. Pel meu gust, tot plegat molt excessiu. Se’m va escapar.’

A les múltiples crítiques fetes contra aquest pacte, Pujol hi respon que les concessions dels populars poden semblar insuficients, però que en aquell moment, des del punt de vista d’Aznar i del PP, eren molt grans. L’ex-president pondera les dificultats de negociar amb el PP pel recel de l’opinió pública, i retreu al dirigent del PPC, Aleix Vidal Quadras, que hagi dificultat molt que CiU pogués ajudar els populars; també l’acusa de fer un mal servei al PP.

D’Aznar, Pujol en diu que s’adapta molt bé a la figura de ‘l’home ahir humiliat i ahir prepotent’, que és una personalització del nou ric. Tot i així, reconeix que és un líder polític amb paraula.

Balanç de l’obra de govern

En aquesta última part de les seves memòries, Pujol explica els últims moments del seu mandat i fa balanç de la seva obra de govern, àmbit per àmbit. Destaca el suport de CiU al Pla Hidrològic Nacional del PP com ‘un dels conflictes més greus que va tenir com a president… No vam saber calibrar la reacció contrària que el pla provocaria. No va ser un error tècnic, va ser un error polític i psicològic.’

Als seus anys, Pujol es debatia entre continuar donant suport al PPC o acostar-se més a ERC i al PSC, però de Pasqual Maragall no se’n refiava: un home ‘imprevisible que no inspirava confiança’. La decisió de no allunyar-se dels populars fa que Pere Esteve deixi la secretaria general, el mateix dia que Pujol ha de pronunciar el seu últim discurs com a president. Això el fa enfadar molt i per això no va assistir al seu funeral, uns quants anys després –fet pel qual ara demana disculpes.

Últims moments al Palau com a president

L’últim instant com a president al Palau de la Generalitat, el passa amb el fotògraf Pedro Madueño. Se senten crits a la plaça de Sant Jaume de socialistes que celebren la presa de possessió de Pasqual Maragall. ‘Si ja són aquí, anem-nos-en’, li diu Pujol, que deplora l’escridassada que va rebre en el moment d’abandonar el Palau amb cotxe.

L’ex-president consigna a l’epíleg del llibre la seva aproximació a l’independentisme, ja manifestada en algunes conferències: ara ja no té arguments per a rebatre l’estat propi, diu.