La viabilitat econòmica de la independència, a debat

  • Modest Guinjoan i Manuel Milian Mestre parlen a l'Ateneu Barcelonès dels beneficis i els entrebancs a la independència de Catalunya · Us n'oferim el vídeo íntegre

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
11.10.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘En un procés d’independència, com respondran els catalans? Com respondran els empresaris?’, es demanava ahir al vespre el polític i periodista Manuel Milian Mestre, a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, plena com un ou d’assistents intrigats per sentir les respostes a aquests interrogants. Però Milian Mestre va respondre amb aquesta consideració: ‘La gent és valenta en la intimitat, però en públic frena’. L’opinió, no la compartia l’economista Modest Guinjoan, autor del llibre ‘Sense Espanya‘, que l’acompanyava a la taula de debat i que va exposar prou dades per a no vacil·lar a l’hora de fer el pas: ‘Sense dèficit fiscal, en nou anys seríem el doble de rics.’

L’Ateneu Barcelonès va encetar ahir el cicle ‘Controvèrsies, l’actualitat a debat’ plantejant la pregunta de si amb la independència sortirien els números, amb Guinjoan i Milián Mestre de protagonistes; l’un esgrimint les dades del seu darrer llibre que permeten concloure que els beneficis econòmics d’una Catalunya independent superen de llarg els perjudicis; l’altre, amb un llarg bagatge periodístic i polític, que el va portar a col·laborar amb Manuel Fraga Iribarne quan aquest era ministre, a ser un dels fundadors d’Alianza Popular i que fou diputat del PP i membre de l’executiva fins l’any 2000.

D’entrada Milián Mestre va reconèixer ‘les discriminacions històriques brutals’ i el maltractament fiscal que han patit Catalunya, el País Valencià i les Illes. I aquest fou el punt de coincidència entre tots dos. Però si per Guinjoan la balança de la independència es decanta clarament a favor dels beneficis econòmics que suposaria, Milián Mestre apel·lava a la por de l’empresariat a l’hora de fer un pas que Espanya boicotaria de totes la maneres possibles: deixant de comprar productes catalans, negant-se a fraccionar la caixa comuna de la seguretat social o vetant l’entrada de Catalunya a la UE.

L’argument econòmic

Tots dos ponents van coincidir en el diagnòstic: Catalunya pateix un maltractament fiscal incomparable en qualsevol estat europeu, i aquest escanyament econòmic ha fet créixer el nombre de partidaris de la independència. L’argument econòmic és primordial, i Milián Mestre il·lustrava amb aquesta anècdota que el govern espanyol ho té ben present: ‘Quan Mariano Rajoy era ministre d’Administracions Públiques en el primer govern d’Aznar, em va cridar per dinar i em va ensenyar un informe que havia encarregat d’anàlisi de processos d’emancipació nacional en el si d’un estat. En aquell document, els catedràtics que el van fer deien al govern espanyol que els processos eren reals i perillosos quan els arguments eren econòmics i de tracte fiscal desfavorable. Ells tenen la consciència del perill real que suposa. I crec que el govern espanyol serà taxatiu i que no permetrà de cap de les maneres un procés d’independència de Catalunya’.

Això, segons ell, farà que el govern que molt probablement presidirà Mariano Rajoy s’avingui a negociar un pacte fiscal. ‘D’entrada Rajoy no en voldrà parlar, però després, quan vegi que això se’ls pot complicar sí que acceptaran de negociar’.

Un augment del 5% del PIB

Però si no és així, si el pacte fiscal acaba en via morta? Si es planteja una ruptura amb Espanya, la Catalunya independent seria viable? Segons Guinjoan, el primer benefici seria deixar de patir el dèficit fiscal actual, de prop del 10% del PIB; i un possible perjudici seria un boicot a Espanya dels productes catalans. ‘Si posem en una balança el dèficit fiscal que tenim ara i que deixaríem de tenir si fóssim independents, i en l’altra el possible impacte d’un boicot de productes catalans al mercat espanyol, el saldo seria positiu per a nosaltres. Si el boicot tingués un impacte d’una caiguda del 40% de les vendes a Espanya això podria suposar un 4% del PIB en un any. Però si eixuguéssim el dèficit del 9%, el saldo seria positiu, d’un 5%. I, a més, amb la perspectiva que en anys posteriors el boicot s’anés diluïnt’, va exposar.

Temor o coratge?

Milián Mestre hi estava d’acord: ‘Queda clar que al final la gent acaba comprant allò que és més bo, més pròxim, més assequible i que surt més bé de preu. Pot haver-hi una durada del boicot, però després la gent se n’acaba cansant’. Però dubtava del coratge de molta gent i de moltes empreses a l’hora de fer el pas: ‘Dubto de la força i la convicció de la nostra gent. La gent és valenta en la intimitat, però en públic frena. Com respondran els catalans? Com respondran els empresaris catalans? Els aterrirà de pensar que poden perdre el 25% de les vendes’. Guinjoan va contestar que les empreses anirien a remolc de la política i de les decisions democràtiques que es prenguessin en un procés d’independència. Però Milián Mestre va advertir: ‘No es pot portar la gent a una batalla, si després tothom desapareix’.

Un deute assumible

Des d’aquest moment tots dos van discrepar sobre el paisatge després de la independència. Catalunya tindria un deute públic assumible, segons Guinjoan. ‘S’hauria d’assumir la part del deute públic de l’estat que correspon a Catalunya que, sumat al deute que ja té Catalunya suposaria uns 160.000 milions, és a dir, aproximadament un 70% del PIB. No seria un nivell de deute estratosfèric, tenint en compte que, per exemple, al Japó és del 120%.’. Però Milián avisava que calia tenir en compte el deute real, ‘no només el públic, sinó també el de privats i la banca, que també s’ha de comptar és molt més elevat. I seria molt difícil de gestionar si l’hagués d’acabar assumint tot l’estat’.

Què faran les multinacionals?

L’economista exposava que un dels aspectes més espinosos del procés d’independència seria la negociació de la partició de la caixa comuna de la seguretat social. ‘Posaran tots els impediments!’, exclamava Milián Mestre, que avisava també del perill que marxessin del país totes les multinacionals. ‘Ho he vist al Quebec, amb el segon referèndum sobre la independència. Moltes van marxar a Toronto, i encara hi són. Però Guinjoan li feia veure que ‘en un context de globalització, no tindrien per què seguir aquesta deriva’, i li rereia que dibuixés un panorama tan apocalíptic.

Milián Mestre reconeixia ‘el valor prospectiu’ de l’estudi de Guinjoan en el llibre ‘Sense Espanya’, però considerava que era més viable avançar a poc a poc cap a un model confederal. Amb tot, va demanar que si el pas a fer era cap a la independència caldria assumir totes les conseqüències. ‘No si val arrencar a córrer després de la primera bufetada. Si no, farem el ridícul’. I tant ell com Guinjoan van concloure que la força que té Catalunya en un procés cap a la independència és la raó, per una situació d’injustícia. I per això ‘quan arribi el moment podrà dir amb fermesa ‘ja n’hi ha prou’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any