03.08.2011 - 06:00
Què cotitzen ara mateix els mercats? La política, la inestabilitat política, la manca d’orientació política clara, l’expectativa política. En definitiva, el predomini de la política sobre la societat. La situació política es transforma en volatilitat de les cotitzacions i, per tant, en actuacions a molt curt termini, que augmenten la inestabilitat dels mercats financers: de diners, de renda fixa (obligacions de tota mena) i de renda variable (accions cotitzades).
La política (és a dir, els governs i l’administració pública de tots els ordres) sempre han influït l’activitat econòmica. En part, perquè la política mateixa genera activitat econòmica (sous per als treballadors públics, compra de béns i serveis, empreses públiques…) i, en part, perquè les decisions dels polítics poden condicionar, i condicionen, les decisions dels agents econòmics privats, tant si són consumidors, com multinacionals o com el taller i el forn de la cantonada.
Quina és la novetat, doncs, ara mateix? Per què els rescats, les semifallides d’estats grans o petits, els diferencials de preus entre uns valors (bons, obligacions) sobirans i uns altres d’emissors quasi homologables o d’un mateix àmbit polític?
Per dues raons, que ja hem dit. Primera: el predomini, la preponderància, la dimensió aclaparadora del sector públic sobre el conjunt dels sistemes econòmics d’una molt bona part dels països d’economia de mercat. Les necessitats de finançament que té, per exemple, han superat cotes històriques. Per això, quan el sector públic passa dificultats, el conjunt del sistema econòmic en resulta afectat. Una pulmonia del sector públic, com la d’ara mateix, fa perillar la vida de tota l’economia d’un país.
Segona, si les decisions dels polítics condicionen l’activitat econòmica, en moments crítics del sector públic les conseqüències són nefastes per al sector econòmic privat, com no pot ser altrament.
Si el sector públic absorbeix la major part dels recursos financers, escassos i limitats, dels mercats, n’hi haurà menys per al sector privat. Si el sector públic es veu obligat a pagar un preu més alt per aquests recursos, i el paga, el preu encara serà més alt per al sector privat –ni que sigui perquè només les administracions públiques tenen capacitat coercitiva per a captar recursos i mirar de millorar la capacitat de retorn i la credibilitat perduda als mercats.
Potser encara hi ha polítics que es pensen (i actuen) com si els recursos financers fossin il·limitats. Podríem trobar-ne exemples. Del país i de fora; d’ara mateix i d’aquestes darreres dècades. La crisi actual, global en tants sentits, haurà de posar fi a aquesta il·lusió. Si l’aigua o el petroli, per posar-ne dos exemples, són béns d’ús general, però limitats i escassos, no ho són pas menys els diners. També per als polítics, encara que els costi d’acceptar-ho.
I aquesta crisi demostra una altra cosa: que tot pot empitjorar. Com més tardem a assumir la realitat en tota la cruesa, més negre serà el futur.
Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes i ex-director de l’Institut Català de Finances.
