16.06.2011 - 06:00
‘Abans de final d’any sortirà una nova aventura que es titula ‘Un dia de la vida d’en Felip Marlot’, en què el detectiu sofreix la crisi com qualsevol de nosaltres.’ Joaquim Carbó va donar aquesta notícia en la conversa amb els lectors de VilaWeb, tinguda ahir (text sencer). Després, va contar: ‘El detectiu ha hagut de treballar amb una bruixa i tot per manca de feina. La bruixa atén els clients en un antre tenebrós i en Felip actua en un despatx a tocar, una mena de sala d’interrogatoris, amb tres ordinadors i tot d’estris per a connectar-se amb totes les xarxes del món i poder informar la bruixa de tot allò que pot impressionar el client. Ara, al final plega per decència.’
Sobre si li agrada més d’escriure per a adults o per a joves, diu: ‘A mi, m’agrada enrotllar-me com una persiana. És a dir, que ho passo tan bé amb els uns com amb els altres. Ara, quan escric per a nens acostumo a escriure novel·les d’aventures, cosa que em rejoveneix.’
També va parlar del col·lectiu que s’amagava sota el pseudònim Ofèlia Dracs: ‘El record que en tinc és esplèndid. Era jove, els altres ho eren més que no pas jo, tots plegats érem amics, i ara els supervivents estem ben tristos perquè ja se n’han mort tres dels fundadors: Jaume Fuster, Xavier Romeu i Joaquim Soler. I es van morir abans d’hora. A mi, em fa l’efecte que ara és més difícil muntar una cosa com aquella perquè tothom té l’oportunitat de treballar molt pel seu compte i la gent no està disposada a perdre el temps com el perdíem nosaltres amb sopars molt divertits que acabaven sempre amb idees de ‘bombero’.
Sobre un dels seus darrers llibres, ‘Jocs d’infants’ (Proteus), explica: ‘Feia una pila de fulls de diari que parlaven de casos violents. En una ocasió, en revisar-los, em vaig adonar que la majoria es referien al maltracte que reben els infants, ja sigui de les famílies, de la societat, de desgràcies ambientals, etc.
Llavors vaig redactar un parell de contes o tres per novel·lar una mica aquestes situacions, i aviat em vaig trobar que hi havia més notícies que em demanaven que les escrivís.
Les vaig escriure d’acord amb una mena de tècnica que anomeno bonsai, que és d’anar a la cosa essencial i deixar cada una d’aquestes històries de la mateixa mida. En aquest cas, gairebé una pàgina.
Quan en vaig tenir 125, vaig garbellar-les i en vaig suprimir 25, de manera que vaig portar a l’editorial un recull de cent històries justes.
Abans havia intentat de fer-les córrer, amb unes altres històries, per fer un volum dens i copiós, fins que em vaig adonar que tenia més sentitde publicar aquestes cent històries i prou, i per això em vaig adreçar a l’editorial Proteus, especialitzada a publicar llibres de contingut ètic, perquè la majoria d’aquestes històries eren per a fer obrir els ulls del lector.’
