David Fernàndez: ‘Error al sistema’

  • Consideracions del periodista i activista David Fernàndez sobre les acampades

VilaWeb
Redacció
21.05.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Irromp la nit i creix el carrer. Sense cap por. Les dotze tocades. Qualsevol nit, la Junta Electoral Central queda desacreditada del tot. Inservible per inútil. Qualsevol dia, la inquisitorial ‘fi de la impunitat’ pregonada per Felip Puig és un miratge borrós que no s’acaba de veure enlloc. El bat de beisbol que li van regalar els cadells de CiU dissabte passat s’ha esvaït com una joguina trencada. Civilitzada victòria civil: la policia ni cal ni es necessita. És el que passa quan guanya la llibertat. Contra la por.

Qualsevol jorn també, una protesta espontània esdevé l’indiscutible acte central de cloenda en massa d’una campanya electoral que ha vist despullat l’exercici cínic del poder. I mentrimentres, tancats als despatxos, engabiats en un poder qüestionat, alguns sopen agre i sospesen silencis. Esperant muts (i sords i cecs) que passi la tronada. Amb la mirada estreta i el càlcul a curt termini, només anhelen amb l’ai al cor que el recompte electoral arribi, aspirant a poder parlar d’una certa normalitat recuperada. D’un malson fugisser que ja escamparà malgrat que ha esguerrat una campanya electoral on érem cridats a elegir entre el mateix i el mateix: que el mercat mana i els polítics obeeixen signant el pla d’ajust. Les pancartes, amb tot, no creuen el mateix. L’una els etziba: ‘Som els vostres caps i preparem un ERO.’ Avís per a navegants. O juguem tots o estripem la baralla. Proposta dels ‘antisistema’? No. En tot cas, dels fora sistema: exclosos i empesos al penya-segat de la precarietat.

Cúmul de desnonats, inacabable xifra de desocupats, visibilització dels invisibles d’un sistema dual. Freud neuròtic: el problema no és per què la gent protesta, sinó per què no ho fa. La banca que trinxa el sistema força el pas de l’indigneu-vos a l’#indignats. I més que s’indignaran si res no passa. Singular ‘zapatisme’ urbà? Pot ser. En la indefinició, saben perfectament el perquè del seu perquè, però no encara el com. I sí que ha de ser entre totes i tots. Els continguts ja es perfilen assembleàriament: pla de xoc contra els efectes antisocials de la crisi, dic de contenció contra l’auge de les desigualtats i un mai més sense nosaltres del qual es parlarà molt.

‘Això ha petat una altra vegada’, que diria l’Ovidi. És el que passa quan es tensa la corda de la impunitat. Que la paciència s’esgota. Error al sistema. Sí. Cal reiniciar. Refundació del capitalisme de ‘la xusma’ de Sarkozy o refundació de la democràcia? Debat obert en canal. Però res no serà igual d’ara endavant. L’arrogància, la prepotència i la impunitat del Poder han esdevingut insuportables. Per què continuen guanyant tant els bancs? Què fa Camps de candidat? I Millet al carrer? Tornaran tot allò robat en el saqueig del Palau?

Contra eixa impunitat, l’esperit de Tahrir, d’Islàndia i de Palestina que rebateja la plaça de Catalunya s’ha escampat a tot arreu com la pólvora. Que ja n’hi ha prou. De Girona a Sabadell passant per Ripoll. Passa-ho de nou. Boca-orella que no cessa. Xiuxiueja-ho ara mateix: que som al carrer i no ens n’anem. Baixa i participa, que no podran res, com diria Estellés. Goytisolo fumant a la Rambla: ‘Dispareu, va, que som milers i el planeta no és vostre.’ I el carrer que no calla: xerra, debat, delibera. No era el dia de reflexió? Doncs ja hi ha una conversa a cada trobada i mil preguntes sense resposta a cada cantonada. Hashtag permanent del dia. Imbatible trending topic que arrasa.

I sí. És clar. Si la memòria sempre és un punt de partença, caldrà recordar que carrer i protesta han fet aquesta ciutat i aquest país. Res mai no cau del cal gratuïtament. Cartografia contra l’oblit d’acampades acumulades: del 0,7% a la Diagonal el llunyà 1994, a les tendes de la plaça d’Espanya contra la desfilada militar del 2000, passant pel ‘passa-ho’ de l’11-M i fins avui mateix. A les portes del desè aniversari alterglobalitzador de la batalla de Gènova on fou assassinat Carlo Giuliani. En política, deia Churchill, no hi ha casualitats. Tampoc en la memòria de la protesta social. Tot és afluència i confluència, agregació i multiplicació, suma acumulada de lluites que mai no és endebades.

Això és així. I allò innegable és que a cada acampada acabada, una nova generació s’ha activat i un nou protagonisme social ha crescut contra una democràcia tutelada, teledirigida, pervertida. A ‘Ningú és neutral en un tren en marxa’, Howard Zinn anunciava que el canvi social és tan lent, i tan costós, que finalment només és possible per la suma i agregació de milers de gestos, coherents, acumulats al llarg del temps. Ètica èpica: tot comença i acaba al mateix lloc. En nosaltres mateixes. Amb Pontecorvo des d’un terrat de ‘La batalla d’Alger’: plantejar una revolució no és pas fàcil, guanyar-la ja és massa, mantenir-la és sovint inassolible.

I aleshores? Aleshores cal rebobinar. Fa quinze dies que el maldecap era el desconcert de la passivitat. Com era possible que ens empasséssim l’enèsim abús de poder sense dir res, la penúltima tupinada sense alçar la veu o el darrer gest de vandalisme del mercat lliure sense exigir de fer-ho diferent.

I aleshores, aleshores dilluns què? Dilluns serà dilluns. Segur. Però ja diferent. Per a milers de persones que, desobeint la inèrcia, han après en l’escola del carrer i l’àgora de la plaça que acotar el cap ja no és un pas obligatori. De la mateixa manera que no és ucrònic pensar en la dació en pagament de les hipoteques. Ni és utòpic creure en una suspensió dels desnonaments. Ni és somniar truites gravar transaccions milmilionàries. Ni és impensable exigir que la crisi l’aboni qui l’ha causada. És sentit comú i del tot possible. La realitat obliga: a aquestes alçades de la deriva de la crisi, l’únic impossible és el seu món impossible.

I contra l’impossible, cicerons del segle XXI dormien ahir, actius en l’avui i repensant el demà, entre el Corte Inglés, el BBVA i el Banc d’Espanya. Arrapats al sòl tornaven a escriure: ‘Quosque tandem Catilina, abutere patentia nostram.’ Per piular arran de terra que la paciència s’ha esgotat. I que si no ens deixen somniar, no els deixarem dormir.

Maig de 2011. 2.0. Xarxa. Matrix. Neo i Trinity enmig de la multitud de la plaça de Catalunya: ‘Saps on és la resposta i la resposta és al carrer.’ De sobte. Un cop més. En la victòria o en la derrota.

 

David Fernàndez

Enllaços
Array
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any