18.10.2010 - 20:00
El Paral·lel de Barcelona recupera avui un dels espais més emblemàtics i el principal referent dels locals que van fer d’aquesta via un eix cultural durant la primera meitat del segle XX. Després de tretze anys de tancament, el Molino reobre la porta reformat i adaptat per a les necessitats del segle XXI. L’origen d’aquest cèlebre local barceloní es remunta al 1898, quan el propietari de la modesta tasca La Pajarera, situada al carrer Vila Vilà, va vendre el seu negoci per cent pessetes a un andalús acabat d’arribar a Barcelona. La Pajarera Catalana, que és com es va rebatejar el local, oferia programació musical i servei de restaurant. El 1908, amb un nou canvi d’amo, l’espai es va renovar per portar els espectacles nocturns dels cabarets de París fins al Paral·lel. També va canviar el nom, Petit Moulin Rouge, a imitació del famós Moulin Rouge parisenc inaugurat el 1889 per l’empresari terrassenc Josep Oller.
Amb la versió escurçada d’aquest nom, Moulin Rouge, es va conèìxer el teatre fins a la fi de la guerra de 1936-1939. Només durant una breu temporada, el 1926, l’espai va deixar de banda els espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, fundat per Miguel Primo de Rivera. La victòria feixista l’any 1939 no va comportar el tancament del Moulin Rouge, però sí l’enèsim canvi de nom arran de la prohibició dels termes afrancesats i dels qualificatius que podien fer referència al comunisme: així, doncs, en va caure el ‘rouge’ i es va castellanitzar el ‘moulin’.
A partir de la dècada de 1940, el Molino va emergir com un teatre singular al Paral·lel, amb aire de cafè concert i sota les regnes del matrimoni format per Francisco Serrano i Vicenta Fernández. Pel seu escenari van desfilar artistes com la Bella Dorita, Mary Mistral, Mirko, Pipper, Johnson, Christa Leem, la Maña, Merche Mar i Amparo Moreno. L’oasi d’erotisme en format revista que va representar el Molino durant el franquisme va anar perdent embranzida amb la fi del règim dictatorial i a poc a poc es van apagar els llums de l’escenari. El 1997 va tancar finalment la porta. Durant aquell temps d’incertesa, en què es van intentar alguns plans de reflotament, es va perdre bona part de l’arxiu documental del Molino. Tal com comenta el periodista Lluís Permanyer al documental ‘El meu Molino‘, fins i tot es van arribar a llençar tots els decorats al contenidor, divuit dels quals va poder recuperar casualment l’artista Benet Rossell.
Enmig de campanyes veïnals per denunciar el deteriorament de l’espai, l’empresa Ociopuro va comprar el local conscient del valor històric i sentimental que tenia. Amb els quinze milions d’euros invertits en la remodelació i adequació, l’empresa pretén ara que el Molino marqui el començament de la recuperació del Paral·lel com a ‘eix central de la vida teatral i musical de la ciutat’.
El Paral·lel, protagonista
La temporada teatral barcelonina, que es va estrenar fa un mes amb la novena gala Barcelona Aixeca el Teló, té precisament com a centre neuràlgic el Paral·lel, gràcies a la reobertura de dos dels seus espais més emblemàtics: el Molino, aquesta setmana, i el Teatre Espanyol, que fa poques setmanes ha obert la porta transformat en el Teatre Artèria Paral·lel.
