És molt important la resposta que, quan és preguntat explícitament sobre les conseqüències de la possible independència de Catalunya, va donar ahir el president de la Comissió Europea a la diputada Mara Bizzotto. És una resposta per escrit del president de la Comissió Europea i, per tant, el valor polític que té és enorme. Especialment perquè aclareix que la Unió no farà cap problema de la independència de Catalunya.

A Barroso, la diputada Bizzotto li pregunta si els ciutadans de Catalunya perdrien o no la seua ‘condició de ciutadans europeus’ en el cas que s’independitzaren d’Espanya. I Barroso no diu que la perdrien. Diu, de fet, que amb els tractats europeus a la mà la ciutadania europea és complementària de la de l’estat membre i que, alerta!, en tot cas la independència de Catalunya s’haurà de negociar seguint les normes internacionals. O siga que la mantindríem.

La resposta és diplomàticament perfecta però, per la seua enorme importància, em deixaran que avui l’explique amb tot detall.

Hi ha dues normes internacionals que emmarquen com es procedeix a la independència d’un estat. Una d’elles clarifica dècades de discussió, és molt recent i enormement important. Es tracta de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre la independència de Kosovë. L’altra és una mica més antiga. Són les dues convencions aprovades a Viena el 1978 i el 1983 sobre la successió d’estats en matèria de tractats i sobre la successió d’estats en matèria de béns, arxius i deutes.

Si la Unió Europea renuncia a crear un mecanisme especial per a tractar la independència de Catalunya i en canvi, com diu Barroso, es limita a acceptar la normativa internacional, aleshores Espanya simplement no tindria cap manera d’impedir que Catalunya formés part automàticament de la Unió Europea des del moment que proclama la independència. Per què i com?

En primer lloc perquè Espanya no pot argumentar jurídicament res en contra de la independència. No val tot allò de la unitat indivisible, no a efectes internacionals. La sentència sobre Kosovë ha acabat amb el debat. Perquè diu de forma indiscutible que ‘no hi ha cap argument en les lleis internacionals que prohibeixi la independència d’un país’. I encara més: afirma que la independència, lògicament, és un acte unilateral i que ‘no hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en si’. Tenim, doncs, la primera peça. Si Catalunya proclama la independència Espanya no té cap argument jurídic internacional per a impedir-la.

I ara concretem-ho en el cas europeu. Les convencions de Viena expliquen què passa quan un país es fa independent. Evidentment, una de les coses importants és respondre la pregunta sobre què passa amb els tractats que s’apliquen en el seu territori perquè havien estat signats amb anterioritat, quan no eren independents. L’estat espanyol ha signat milers de tractats sobre les coses més diverses amb països i organitzacions de tot el món. Si Catalunya es fa independent aquests tractats segueixen en vigor? La resposta és que, mentre no es canvien si es volen canviar, sí.

Les convencions de Viena diuen que els ‘estats successors’ estan obligats a honorar els tractats. En els articles 34 al 37 de la Convenció de 1978 s’hi especifica que els tractats signats per l’estat anterior resten en vigor en els estats nascuts a partir de la declaració d’independència. O siga, que tots els tractats signats per l’estat espanyol seguiran essent vàlids l’endemà de la independència tant a Espanya com a Catalunya. Entre aquests la pertinença a la Unió Europea.

Evidentment, a partir d’ací els nous estats, i Espanya també serà en aquest sentit un ‘nou estat’, poden renegociar els tractats amb els altres signataris internacionals si volen, però sense desentendre’s mai unilateralment de l’obligació de complir-los. I amb un matís molt important: en aquells casos en els quals els tractats creen organitzacions on participen diversos estats es reconeix que és el seu sistema de govern intern el que decidirà si els nous estats en poden formar part o no.

I exactament ací és on les paraules de Barroso prenen tot el seu valor. Perquè volen dir que Europa renuncia a fixar un model d’adhesió particular per a Catalunya i es limita a dir que si la normativa internacional es compleix, això ja és prou. La traducció és ben evident: si es proclama un estat català d’acord amb la normativa internacional, i això Espanya no té manera jurídica d’impedir-ho, aquest estat ‘heretarà’ els acords internacionals signats quan el seu territori era encara Espanya i, per tant, els ciutadans de Catalunya seguiran essent ciutadans europeus. Problema resolt.

Evidentment després caldrà negociar mil i una coses i hi haurà tota la pressió política del món, però la declaració d’ahir de Barroso és una fita que marca un abans i un després.

PS. Dues consideracions finals:

1) Ahir diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la carta de Barroso interpretant que el president de la Comissió advertia Catalunya que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. No entraré a opinar si ho feien per ignorància o per manipulació, però no hi pot haver lectures diverses d’un text tan clar. Així que haurien d’explicar-nos per què, si Barroso volia dir això, no respon directament a la pregunta afirmant simplement que els catalans perdríem la ciutadania europea.

2) Comence a tenir la sensació que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.

director@vilaweb.cat

Si es proclama un estat català d’acord amb la normativa internacional, i això Espanya no té manera jurídica d’impedir-ho, aquest estat ‘heretarà’ els acords internacionals signats quan el seu territori era encara Espanya, i per tant els ciutadans de Catalunya seguiran essent ciutadans europeus. Problema resolt.