Hi ha ben pocs llocs d'Europa on la democràcia siga tan poc recognoscible com al País Valencià. Som un país democràtic en la forma i sobre el paper; ara, en la realitat som un règim bastit al voltant d'un partit, el Popular, d'unes pràctiques tan políticament incorrectes, des de la corrupció a la censura, com demostradament ineficaces. Fa mesos, tanmateix, que el règim trontolla clarament i deixa enreveure una caiguda estrepitosa, més pròpia d'un país no democràtic. Això que han fet ara aquests xiquets valents del Lluís Vives, l'ha posat aparentment contra les cordes, però la realitat, la pura realitat, és que el PP valencià fa mesos que va cap al racó, malgrat les aparences electorals.

El Partit Popular ha construït una extraordinària maquinària política al País Valencià, però l'ha posada al servei d'uns interessos que únicament podien dur a la destrucció. L'avarícia, la cobdícia, la indecència i el pillatge tenen un límit: no es poden mantenir quan ja no resta res. I el límit té una conseqüència: quan no resta res, tampoc no resten arguments per a continuar sostenint un règim que es basa en una complicitat entre lladres.

Al Partit Popular, li ha passat això que sol passar a les dictadures quan cauen. Que en cosa de poc temps el sistema embogeix. Generalment és el dictador mateix que para boig, el món deixa de girar, les trampes amb què anestesiava el país deixen de fer efecte, el descontrol s'apodera de exèrcit de jerarques, fins llavors prou eficaç, i la gent es desperta de sobte i ocupa el carrer.

Recordeu el discurs boig, digne d'un dement, de Paco Camps el dia de la dimissió? Repasseu-lo i repasseu després la seqüència d'incidents que s'han anat esdevenint, la pèrdua evident del control social que ha augmentat de dia en dia, l'evidència descarnada de la corrupció i del nepotisme --ara impossible de tapar-- i el fracàs constatable en la butxaca de la gent d'una economia que se'n va aigüera avall i que obliga a adonar-se que això de ser 'la millor terreta del món' era simplement una mentida.

I repasseu després les escenes finals, per ara; aquesta seqüència trepidant de les últimes hores: un president del parlament que, de tan ridícul que és, no sap ni parlar, mig hemicicle que se'n va i abandona la casa que hauria de ser de tots, un policia embogit que qualifica de 'enemic' el poble que hauria de servir, una violència tan indiscriminada que aliena del poder qui la veu i una censura que comença a esquerdar-se (el vídeo dels treballadors de Canal 9 arengant la redacció amb un megàfon no té preu).

És això que tenim davant els ulls, doncs. Tenim un règim en descomposició que en cosa de poques setmanes ha perdut la tensió que el feia fort i en què cadascú prova de salvar-se a si mateix; en què ja no mana ningú, barallats com estan entre tots. Un règim que, si ningú sabés fer-ho, bé podria caure en qualsevol moment sota la pressió del carrer.

Sobretot perquè és un règim, com passa sempre, que ja no respon a la realitat sociològica del país, la decadència del qual els seus propis fidels veuen ara amb una barreja de sorpresa i de por. La vergonya transmesa del judici a Camps ha fet molt de mal entre els votants populars. Ell s'ha escapat de la justícia perquè aquestes coses poden passar (un indici més d'aquest règim), però les llargues sessions de converses humiliants i l'evidència que aquell home no era qui els votants del PP es pensaven que era ha fet molt més mal que no ens pensem.

El PP valencià és avui un partit desconcertat. Que els seus amos de Madrid no entenen ni controlen, disgustats i clarament preocupats. Que repeteix consignes buides sense adonar-se que ja no són ben rebudes per la gent. I que veu que una porció significativa del país comença a girar-se-li d'esquena. Que ningú no oblide que al País Valencià el PP ja fa tres eleccions seguides que perd vots. Aparentment obté un millor resultat perquè guanya percentatge i guanya escons, però la realitat és que això passa simplement perquè, si el PP perd vots, el PSOE encara en perd més. A la ciutat de València, en concret, una de cada deu persones que va votar el PP el 2008 no el va votar el 2011, i això marcava una tendència contrària a la marxa triomfal que van ser per al partit blau les eleccions de més èxit de la seua història.

Ací és on som i, si ho sabem fer, ara és l'hora ideal de posar fi a la vergonya i d'obrir les finestres de bat a bat. Perquè la llum ompli l'espai on lladres, bords i botiflers volien tenir-nos a les fosques. Perquè el País Valencià torne a ser un poble normal d'Europa, un poble més.

director@vilaweb.cat

Que ningú no oblide que al País Valencià el PP ja fa tres eleccions seguides que perd vots.