És comprensible que les alegries manifestades pels seguidors de la selecció espanyola que viuen ací facen que alguns dubten del futur que ens espera. Però no hauríem de perdre el món de vista: el país no canviarà de soca-rel per un partit de futbol.

Entenc, si voleu, que des d'una determinada posició política és molt poc agradable de veure aquesta festa en les nostres ciutats –en algunes, que hi ha de tot i l'abast i la intensitat general tampoc no són comparables a les de les grans celebracions del Barça, per exemple. L'esport té aquesta gràcia: concita reaccions molt epidèrmiques, que permeten de soltar adrenalina fàcil i compulsiva. Ahir la selecció espanyola va jugar molt millor que no l'alemanya i es mereixia l'arribada a la final del mundial. A mi, personalment, no em fa res. No m'emociona. Però tampoc no m'irrita.

I no m'emociona ni m'irrita perquè ja em considere 'moralment exclòs', per dir-ho amb aquesta frase que ha fet fortuna. Però entenc que la gent que no se sent exclosa s'alegre de la victòria d'una selecció en què juguen molts dels seus, oimés si aquesta victòria s'ateny amb un gol que en recorda un altre de molt semblant al Santiago Bernabeu no fa tant.

Però no ens tornem boigs, ara: fa dos anys Espanya va guanyar l'Eurocopa, la festa ja va ser grossa en alguns llocs i, malgrat això, avui l'independentisme és molt més potent, infinitament més potent, que no ho era fa dos anys i una nit. No perdem de vista el nord per tan poca cosa. Diumenge és possible que Espanya guanye el Mundial. Enhorabona, si ho aconsegueix. Però, a mi, aquest cap de setmana allò que m'interessarà de veres és saber si serem capaços dissabte d'omplir Barcelona de manifestants per la independència.

I dit això, no puc fer-hi res, si n'hi ha que volen patir més del compte pensant que ai, ai, ai i que un gol de Puyol tindrà més força política i poder de convicció moral que dècades d'espoli econòmic, de dèficit de les infrastructures, de maltractament sistemàtic de la llengua, o d'actuacions com la sentència del constitucional, la persecució de les consultes i tota la resta de coses que, després de trenta anys, han portat l'independentisme al punt extraordinari en què es troba ara. No puc fer-hi res, sinó explicar als amics patidors que, després del partit he sopat molt tranquil·lament, he mirat un film i, en acabat, he escrit aquest article. Jo confie en els meus, i la independència és a tocar.

director@vilaweb.cat

Fa dos anys Espanya va guanyar l'Eurocopa, la festa ja va ser grossa en alguns llocs i, malgrat això, avui l'independentisme és molt més potent, infinitament més potent, que no ho era fa dos anys i una nit.