Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Eugeni Casanova

12.12.2014

Kendji, Manitas i els gitanos catalans de França

La irrupció de Kendji Girac com a cantant de moda a França ha despertat un lògic interès a Catalunya. Puix que parla català, Déu l'hi do glòria, i puix que és francès ha de ser nord-català, i com a tal l'han presentat els mitjans de comunicació locals.


Però aquesta no és la realitat, i el cas Kendji dóna peu a proclamar que el límit septentrional de la cultura catalana no és a Salses, sinó en una línia itinerant i fugissera que va de Grenoble a Bordeu, passant per Lió, Llemotges i Angulema, amb algunes poblacions a l'àrea de París i a la regió Nord-Pas-de-Calais, un vast territori per on es desplaça, viu i perviu un grup de catalans que ha desconegut ancestralment les fronteres i que ha tingut com a pàtria principal la carretera.


El fet coincideix amb la mort, el 5 de novembre, de la primera gran figura de la música entre els gitanos catalans de França –del qual Kendji es declara hereu–, Manitas de Plata, que va ser durant un parell de dècades referència mundial de la guitarra flamenca.


Manitas de Plata, Ricard, fill de Gustave Baliardo i d'Antoinette Farré, 'Blum' de nom gitano, havia nascut en un carro a Seta el 1921 i quan tenia sis anys el seu pare es va vendre el ruc per comprar-li una guitarra. Es va consagrar el 1965 al Carnegie Hall de Nova York tocant amb el seu cosí Josep Reyes, d'Arle, i va vendre 97 milions de discs.


Tres dels fills d'en Blum i quatre del Porc --nom gitano del cosí-- van fundar els Gipsy Kings --que es van dir de primer Los Reyes--, el grup francès més internacional de tots els temps. Tots ells, com desenes de milers de persones de Niça a Bordeu i de Lió a Sent Gaudenç, es defineixen com a gitanos catalans i tenen el català com a llengua habitual.


A Montpeller, pàtria mundial de la música gipsy, hi ha uns 5.000 catalanoparlants, segurament més que no a Alacant; a la Gironda són uns 6.000; a l'àrea de Lió, un miler; a Niça, 1.500; a Carcassona, 2.000; a Tolosa de Llenguadoc, uns 3.000; a Besiers, potser 4.000; a Agde, 700... i d'aquestes ciutats, i de Nimes, i de Narbona, i de Perigús, i de Lesinyà..., s'escampen capil·larment pel encontorns. Desenes de milers de catalanòfons de nacionalitat francesa, tot i que el nombre és molt difícil de precisar, perquè la constitució prohibeix els censos a partir de qüestions ètniques.


Parlen una llengua basada en la dels gitanos de Perpinyà, que no és rossellonès, sinó una barreja d'aquest dialecte i el central, amb singularitats úniques. Hi ha un grup específic, radicat a Sent Gaudenç i a Montalban (Alta Garona) i a Vilanuèva d'Òlt (Olt i Garona), que parla un català de base nord-occidental, empeltat d'aragonesismes i amb elements propis.


L'origen dels gitanos catalans de França es troba bàsicament en famílies empordaneses (Patrach, Solers, Cargol, Batista...) que es van establir al Rosselló quan la pragmàtica de Carles III del 1793 els va permetre de viatjar. De seguida van formar també una comunitat a Besiers i es van anar escampant per la ruta que discorre paral·lela a la Mediterrània, seguint les fires de bestiar i els mercats: Agde, Montpeller, Nimes, Marsella, Niça..., i també el curs de la Garona, de Tolosa fins a Bordeu. La parla evidencia que Perpinyà ha estat la ciutat mare i punt de referència, excepte per a la població 'occidental', que va arribar a França des de les terres de Lleida i la ribera del Cinca seguint els passos del Pirineu central.


Una afluència constant de gitanos del Rosselló i del Principat --que buscaven a França una vida millor-- ha alimentat aquestes poblacions durant dos segles i els ha permès de mantenir la llengua i la cultura, i sobretot una consciència de grup molt forta en oposició als altres zíngars i als que ells anomenen 'francesos'.


Hi ha gitanos catalans documentats a Dordonya ja a mitjan segle XIX i avui són uns 2.500, segons les apreciacions de Jean-Marie Eyroi, un sacerdot del bisbat de Perigús que fa dinou anys que hi treballa. Kendji és un d'ells. Va nàixer a Bergerac i viu a la capital del departament, i el seu cognom, Maillé, o Maille ('Malla' a l'origen), és un dels habituals del col·lectiu.


Kendji Girac, el gran triomfador de 'The Voice', de TF1, la nova estrella de la música francesa, no és doncs una flor d'estiu. Pertany a un grup ben definit i musicalment ha pujat escoltant Manitas de Plata, els Gipsy Kings, Tekameli... i molts altres músics catalans. Però ell, amb la frescor dels seus disset anys, ha aportat una novetat important per a la cultura catalana i per als gitanos catalanòfons de França: ha proclamat als quatre vents la seua pertinença, i això no ho havien fet mai ni Manitas de Plata, ni els Gipsy Kings (malgrat que aquests han viscut sempre amb naturalitat la condició de gitanos catalans).


Kendji va voler parlar la llengua comuna amb el primer ministre francès, Manuel Valls, ha triat Barcelona com a lloc de rodatge del videoclip del seu disc i ha volgut anteposar a la cançó una conversa en la llengua del país per a fer-la evident. La fotografia d'obertura del seu Facebook no mostra la seua Dordonya natal, ni París, centre obligat de la galàxia francesa, sinó la capital catalana. Aquesta reivindicació és una novetat significativa, i més si tenim en compte que a la regió d'on procedeix la majoria de membres del seu grup han oblidat Catalunya i de la llengua que parlen en diuen 'gitano'. El seu gest obre una porta a un 'retrobament' amb els gitanos catalans de França després de dos segles de diàspora ignorada. La seua cultura és riquíssima i té molt a aportar.

Editorial