Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Les Corts Valencianes aprovaven ahir al vespre el pressupost per a l’any que ve. Són 17.724 milions d’euros, és a dir, un augment del 2,8% respecte dels d’enguany. El conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, no n’està satisfet. Troba inadmissible que una comunitat autònoma haja de viure gràcies al fons de liquiditat autonòmica (FLA). Aquesta setmana tindrà l’oportunitat de recordar-ho al ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, quan es troben en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Soler diu que a Madrid no estaven acostumats a escoltar una veu reivindicativa provinent del País Valencià. I que se sent còmode fent aquest paper i encapçalant la reforma del sistema de finançament autonòmic. Renega del FLA, però diu que és gràcies a la seua insistència i al canvi de les majories al congrés espanyol que Montoro ha avançat el repartiment. Abans de final d’any la Generalitat rebrà 457 milions d’euros i això ha fet possible d’avançar la nòmina i la paga de Nadal als funcionaris per incentivar el consum. Parlem amb Vicent Soler a l’hora de dinar, entre sessió i sessió a les corts.

Com explicaríeu a algú que no entén en economia què significa que l’infrafinançament del País Valencià?
—Tenim el finançament per capita més baix d’Espanya, en concret, 250 euros per capita sota la mitjana. La diferència amb el que més té és del 30%. Això vol dir que encara que gastem menys que la mitjana, generem el dèficit anual més alt d’Espanya. Això es converteix en deute. La bola del deute en aquests moments ja és de 42.000 milions d’euros. És a dir, pràcticament del 42% del PIB de l’economia valenciana. Són xifres que posen en relleu la manca d’autonomia financera per a nosaltres, perquè se supleix la falta de diners amb préstecs que et dóna el govern a través del FLA per a poder pagar.

Heu qualificat el FLA d’estafa.
—És que el FLA et ve quan vol el senyor ministre i et fa un préstec d’una cosa que en teoria et correspon en termes de drets econòmics, perquè parlem de necessitats dels valencians i les valencianes. Nosaltres hem de gestionar hospitals. La gent ha de poder operar-se, hi ha llistes d’espera, els xiquets han d’anar a escoles i no a barracots. Quan vàrem arribar hi havia més de 45.000 famílies que tenien dret a una ajuda a la dependència, i no la rebien, etc. Totes aquestes mancances afecten la vida de la gent. I quan jo discutisc amb Montoro i li dic que aquesta situació no és concebible, que no es pot mantenir, pense en aquesta gent, no pense en el govern de la Generalitat. Els serveis dels valencians han de tindre una qualitat i, per tant, un finançament com a mínim semblant a la mitjana. I això no ha ocorregut mai de la història.

Açò a banda, que un govern autonòmic haja de dependre del FLA dóna la imatge d’una autonomia tutelada.
—Com més FLA, més s’evidencia l’infrafinançament; com més FLA, més erosió de l’autonomia financera; com més FLA, més erosió de l’autonomia política. A Espanya hi ha un procés de recentralització i el FLA n’és un instrument molt important.

Demà hi ha reunió del Consell de Política Fiscal i Financera a Madrid. Tindreu de cara el ministre Montoro que de moment diu no a tot. Amb quina disposició hi aneu?
—Les condicions polítiques ara són diferents. El govern està en minoria. I això es nota. Es nota, per exemple, amb el FLA, de què parlàvem. Abans, de manera unilateral, quan s’acostaven les eleccions, el senyor ministre, al marge de les necessitats de les empreses i els proveïdors i les famílies valencianes, aportava el FLA. Per raons exclusivament electoralistes. Ho feia quan a ell li interessava, no quan ho necessitava la nostra gent. Ara es nota que es comporta d’una altra manera. El FLA arriba fins i tot abans del que ell mateix havia previst. Hi ha hagut pressions molt grans i són pressions més eficaces. Hem pressionat com mai no s’havia fet com a govern valencià.

Manteniu el front comú amb les Illes Balears i Catalunya davant Montoro?
—En l’últim Consell de Política Fiscal i Financera va passar així. Amb tot, cada comunitat autònoma té les seues peculiaritats. Per exemple, com ja he dit, nosaltres tenim una renda per capita inferior a la mitjana, mentre que les Balears i Catalunya la tenen superior a la mitjana. Tots tres estem molt mal finançats, però les raons de l’origen són diferents. Per exemple, nosaltres ens assemblem més, des del punt de vista de l’origen del problema, a Múrcia, però passa que Múrcia està callada. Però al final és l’eix mediterrani el que està més mal finançat. El problema del finançament és de totes les comunitats autònomes, però algunes estem pitjor que altres.

D’on ve aquest problema de finançament? Com és que no es corregeix?
—Totes les comunitats tenim un problema amb el que s’anomena principis de suficiència i d’equitat. Tu no pots fer un repartiment de competències, com ara les més voluminoses des del punt de vista dels costos de manteniment, que són la sanitat, l’educació i els serveis socials, i no transferir els recursos suficients. La pregunta següent és per què passa això si hi ha una estructura competencial? Per què no hi ha una estructura que acompanye la distribució dels recursos? I, encara més, quins recursos té l’administració central? A què es dedica? Quins diners té? Els té com si foren propis. Els diners no són de l’administració central, els diners són del contribuent. I el contribuent és qui va als hospitals. I el fill del contribuent va al barracot i la neboda del contribuent que té un problema de mobilitat ha de ser atesa… Ha d’haver-hi un canvi conceptual molt important perquè els diners no són del govern central. Els diners són del contribuent que és el qui rep les assistències del sector públic. Hi ha una distorsió gravíssima entre distribució competencial entre administracions i els recursos que es distribueixen.

La batalla del dèficit

El Partit Socialista ha pactat amb el govern del PP limitar el dèficit de les comunitats autònomes al 0,6%. Ja heu dit que no hi esteu d’acord, però aquest pacte us lleva força a l’hora de ser la veu més crítica amb el ministre Montoro?

—Són dues legitimitats diferents. Els diputats són d’un grup parlamentari i responen a la lògica de les corts espanyoles i jo em dec al govern valencià. Tinc un mandat del govern valencià i eixe mandat és fer que els interessos dels valencians passen per damunt de partit, i això és el que aplique quan vaig a Ferraz, amb el suport del president Puig. Ell és el que té més dificultat perquè pertany a un partit de caràcter estatal i jo crec que en eixe sentit hi ha la gran diferència. El Partit Socialista del País Valencià està plantejant amb claredat meridiana que pel que fa a les polítiques socials hem de fer pinya. No només dins el Partit Socialista, sinó de tots els partits progressistes. En polítiques de caire territorial hem de ser capaços d’entendre la diversitat de les situacions.

Com s’afronta des d’aquest despatx el límit de dèficit quan és evident que no es pot complir?
—Un problema del límit de dèficit és la distribució vertical entre administracions. Com es fa això? El senyor Montoro mira el que diu Brussel·les i ell decideix com distribuir-lo verticalment. I per exemple, l’any passat va decidir que ell tindria fins a un 2,2% de dèficit, les comunitats autònomes tindrien un 0,3% i els ajuntaments, un 0. La pregunta que li vaig fer davant la vice-presidenta del govern espanyol i davant de tots els consellers és: i això, com s’ha decidit? Ha vingut l’Esperit Sant en forma de raig diví? Això no respon a res. No respon al sacrifici que han fet les diverses administracions durant la crisi. Això respon a una decisió unilateral. Li ho he dit més d’una vegada, al ministre, i ell es va quedar una miqueta estranyat que una veu valenciana parlara així. Però cada vegada m’agrada més mostrar aquesta situació. Li dic al ministre que és jutge i part, que això és un paperot. Vostè sempre té la majoria. I ell em diu: és que això és la llei, la llei m’empara. I jo li dic: doncs canvie la llei.

Com són les vostres relacions amb el ministre Montoro? Sembla que fins i tot el ministre s’avé més amb Oriol Junqueras.
—Personalment, tenim un tracte amabilíssim tots dos, fins i tot contem acudits i riem. Però, és clar, Montoro descompta el cas de Catalunya. Catalunya és allí, és un problema històric i té un tracte. El problema és que el cas valencià és una situació nova. El que crea incomoditat a Madrid no és Catalunya, que ja es dóna per descomptada, el problema és València.

Per una reforma del sistema de finançament autonòmic

Un dels cavalls de batalla amb el ministeri és el nou sistema de finançament autonòmic. El veurem aquesta legislatura? Amb qui feu pinya?
—És una estratègia de cercles concèntrics. Els que estem pitjor som nosaltres. Després Múrcia, però hi ha el problema que és molt afí al ministeri per raons polítiques. En el següent cercle hi ha les Balears i Andalusia. Catalunya, tot i que en altres moments de la història ha liderat aquestes coses, ara ho té molt difícil de liderar, i quasi de manera espontània ha caigut sobre nosaltres la responsabilitat de liderar el canvi de model. Perquè som els més afectats. Aquest govern del Botànic sí que ho planteja com un element crucial.

Penseu que serà possible aquesta legislatura?
—Sí, i tant.

Amb quins aliats compteu?
—Andalusia és un aliat molt important pet tot el pes polític i demogràfic que té. Però jo vull convèncer totes les comunitats autònomes que els interessa el model que plantegem.

Quines són les línies estratègiques d’aquest canvi de model de finançament autonòmic?
—Plantegem un sistema que es preocupe de les funcions i no tant de les administracions.

VicentSoler-2

És a dir, procurar que, almenys, el catàleg de funcions bàsiques de l’estat del benestar estiga assegurat en tot el territori espanyol, siga quina siga l’administració que se’n faça càrrec. Siga la central, l’autonòmica o la local. Aspirem a aconseguir que el congrés dels diputats, per exemple, formule uns requisits de recursos per capita mínims per a tot l’estat espanyol. Les coses bàsiques: sanitat, educació, dependència, serveis socials, justícia, seguretat social, habitatge social, pensions… Hem d’aspirar a aconseguir que tot aquell que paga els seus impostos siga tractat de la mateixa manera visca on visca. És lògic de pensar que, com que la part més substancial del paquet l’administren les comunitats autònomes, se solucionarien el 80% dels problemes financers. I alhora també se solucionarien els problemes d’equitat entre els ciutadans i contribuents a tot l’estat espanyol perquè tots tindríem els mateixos recursos per capita per a aquestes coses bàsiques. També és veritat que això ha d’anar acompanyat d’un fons de reserva com té la seguretat social. Nosaltres no podem fer que el cicle fiscal condicione l’exercici de les funcions de l’estat del benestar, perquè si cau la recaptació no podem fer marxar els xiquets de les escoles o els malalts dels hospitals. Per tant, ha d’haver-hi un fons de reserva i si les coses van bé s’ha d’omplir, i si no hi van, passar els fons al sistema. Així no passaria el que ha passat aquests últims cinc anys perquè les retallades han estat molt doloroses.

Això que proposeu és una mena de ‘café para todos’ en qüestions fiscals. On és l’autonomia política de cada territori?
—És un repartiment en allò que és bàsic, però no conculca l’autonomia política, al revés! En el moment que tens diners d’eixe paquet de diners, a través del teu parlament tu decideixes si per exemple el fracàs escolar és més important que les llistes d’espera quirúrgiques. Tens una autonomia perquè quan se t’asseguren uns diners tu pots fer el replantejament del tema. Però quan no hi ha autonomia financera és quan no tens autonomia política. I quan no hi ha autonomia financera és quan no tens prou diners per a fer les coses. Sense suficiència financera no hi ha ni autonomia financera ni autonomia política.

Aquesta proposta us la compraran les comunitats com el País Valencià, infrafinançat i amb una renda per cap inferior a la mitjana, però no les més riques.
—Sí, si són lúcides, sí. Perquè jo reivindique més diners per a aquell que té més obligacions. El que no entenc de Madrid, per posar un indicador fàcil d’entendre, és que vas al Ministeri d’Agricultura i és ple de funcionaris, o al Ministeri de Cultura, al de Sanitat, al d’Educació, com si no hagueren transferit les competències. Ja sé que no és només la quantitat de persones, són els diners que té Madrid, han quedat a Madrid i ja no té competències determinades. Per tant, es tracta de redefinir la distribució dels diners d’acord amb les obligacions de cada administració i, per tant, com que ara no és així, totes les comunitats autònomes n’eixirem beneficiades. Hi hauria una correlació de diners i de recursos segons les responsabilitats que has adquirit mitjançant la descentralització política.

Un pressupost insuficient

Acabeu d’aprovar el pressupost per al 2017. N’esteu satisfet?
—No.

Per què?
—Perquè ens agradaria tindre més capacitat financera per a poder resoldre tant el que és peremptori com el que és necessari. Nosaltres, malgrat haver posat en el pressupost 1.325 milions que no existeixen, i que no són en el pressupost de l’estat que és on haurien de ser, no arribem a tenir prou recursos per a tenir una despesa per capita com la mitjana. Encara estaríem per sota, i això és increïble! Per tant, no podem estar satisfets d’un pressupost en què hem hagut de ficar 1.325 milions que esperem, si hi ha una negociació del sistema ràpida, que vinguen amb el nou sistema, amb unes repercussions suficients sobre el pressupost d’enguany. Però, si no, és absolutament inadmissible que el govern d’Espanya no habilite fons especials singulars per a situacions com la nostra. No és admissible que haguem de viure del FLA! No és admissible que haguem de viure de préstecs, com ha passat fins ara. No hi ha cap raó política ni moral perquè això passe. Cap!

Doneu per fet que aquests 1.325 milions el tindreu?
—I si no vénen, això es convertirà en una desviació del dèficit autoritzat. Del 0,6% autoritzat, arribarem a un 1,4% de dèficit.

De totes les partides que heu apujat en el pressupost del 2017, de quina esteu més pagat?
—Aquest pressupost respon molt bé a l’esperit del Pacte del Botànic. L’any passat vàrem fer un esforç especial per a concentrar els pocs recursos en Sanitat, Educació i, sobretot, Serveis Socials. Eren els que estaven més mal dotats. Això va ser a costa de les altres polítiques. Enguany hem consolidat el que teníem i hem augmentat de manera clara les coses que l’any passat van quedar un poc curtes. Així i tot, és difícil de trobar un sector que no es queixe, i quan es queixen, jo estic d’acord amb ells.

Un dels vostres objectius de legislatura és la creació d’un banc públic a partir de l’Institut Valencià de finances. Per a què?
—Els valencians hem perdut tot el sistema financer propi. És un dels grans fets històrics imputable al govern del Partit Popular. No entenc com, mediàticament, això no ha estat tractat com toca. La pèrdua de la banca de proximitat és terrible en un món d’empreses petites i mitjanes com és el nostre. L’Institut Valencià de Finances també havia estat desnaturalitzat. Es van emborratxar del mateix que les caixes d’estalvis. No hi havia contenció ni salvaguarda dels interessos col·lectius. Ara volem tornar a la naturalesa original la banca pública.

Quin sentit té en aquest temps la banca pública?
—La banca pública del segle XXI no és una alternativa a la banca privada, sinó que ha de servir per a arribar on no arriba la privada en uns casos, i en unes altres per a anar agafats de la mà per a multiplicar els efectes del que el mercat podria produir. Us en pose un exemple pràctic. Acabem de signar un conveni amb la conselleria de Benestar Social per a oferir tres tongades de préstecs perquè totes les empreses sense afany de lucre vinculades al sector de la discapacitat puguen pagar les nòmines dels treballadors des del primer dia de l’any. Ací no ha arribat el sector privat i aquestes empreses que cobren ajuts públics tarden molt a cobrar-los perquè els processos d’adjudicació són molt llargs. També hi ha la part productiva. A través del pressupost podem fer col·laterals amb diners de la Generalitat perquè la banca pública arrisque una miqueta més que la privada en determinades accions empresarials. Potser les més innovadores, on la banca privada no entraria. Sempre marcant pautes per a la banca privada.

Com es fa la transició de l’Institut Valencià de Finances a un banc? O, dit d’una altra manera, ja ho saben a Madrid?
—És molt complicat. Hi ha molts fronts oberts. Hem parlat amb el Banc d’Espanya, que és el regulador del sistema financer, hem parlat amb la intervenció general de l’estat, però al final, qui decidirà serà Frankfurt. Nosaltres volem una relació fluida per part del Banc d’Espanya que ens dote d’una certa capacitat de moure’ns en els mercats financers.

Observant el procés des del País Valencià

Fa un moment dèieu que Catalunya havia perdut aquest paper de lideratge per a canviar el sistema de finançament autonòmic. Sense dir-ho, fèieu referència al procés d’independència. Què en penseu?
—Jo respecte absolutament com a demòcrata allò que vulguen els catalans, i això és així. Des de jove he lluitat per les llibertats democràtiques. Ara, jo no sé si això li anirà bé o no a Catalunya, però sí que sé és que des de la perspectiva valenciana no és la millor opció possible.

Per què?
—Per dos motius. Un és que perdem el gran aliat en la transformació de l’estat espanyol, el que sempre anava davant. I per als que ens trobem en una altra dimensió política, que volem l’Espanya plural, l’Espanya diversa, la que es veja des de molts llocs i no només des de Madrid, que siga capaç d’entendre la diversitat cultural i lingüística, perdre un aliat així és dur. I, d’una altra banda, si hi haguera un procés no traumàtic, com ara en el Brexit, si totes dues parts són lúcides, faran perquè el trauma siga menor. Ara, això no és assegurat. És possible que això siga un procés conflictiu. I els qui som en aquesta banda podem tenir dificultats de relació amb Catalunya. Catalunya és el principal soci comercial nostre. Tant d’importació com d’exportació. És a través de Catalunya que arribem a Europa. Hi ha el corredor mediterrani. Hi ha tantes coses fonamentals per als valencians. Per tant, crea una zona d’inseguretat i és normal que des de València estiguem preocupats, és clar.

Teniu molt bona relació amb el PSC, el coneixeu molt bé. Com veieu el paper que fa dins el procés?
—Crec que li ha tocat el paper més complicat de tots. És molt fàcil estar a una banda o estar a l’altra. El PSC manté la tesi d’una Espanya federal, una Espanya diversa, cosa que des de Madrid no posen fàcil. I aquesta és la tesi més difícil de mantenir a Catalunya, la de dir que una altra Espanya és difícil. I crec que pot fer un paper molt positiu per als qui lluitem per aquesta Espanya.

Com us imagineu les relacions entre el País Valencià i una Catalunya independent?
—[Riu i sospira.] La meua capacitat d’imaginació no és tan gran. Si hi ha gent lúcida a una banda i a una altra, supose que intentaran maximitzar els beneficis i minimitzar els inconvenients. És una situació molt difícil d’imaginar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.