Vicent Olmos
Vicent Olmos a un carrer de Catarroja a l'Horta Sud (Fotografies: Prats i Camps)

“Quan editeu l’entrevista, feu referència als editors que es fan càrrec de la col·lecció de narrativa”, diu Vicent Olmos, l’ànima de l’editorial Afers. L’any 1985, el segell va començar a publicar la revista homònima per traure a la llum les actes d’un congrés. L’any 1990, va publicar els primers llibres. Història, assaig i reflexió, aquesta és la base d’un fons que es manté viu –diu Olmos– gràcies a la fidelitat dels lectors i a la complicitat de les llibreries, que com més va més entenen què és Afers. Ara trau la col·lecció Afers Narrativa, dirigida, sí, per dos joves que amb prou feines passen la vintena d’anys i que, per a Olmos, són la baula que continuarà la seua tasca a l’editorial.

Vicent Olmos diu que és editor perquè des de xicotet només dorm quatre hores al dia i té molt de temps per a llegir de manera voraç. De formació és historiador, però també comptable. Aquest detall li ha permès de manejar l’empresa amb la mateixa fermesa i escrúpol com ha triat els llibres que ha publicat i que continuarà publicant.

A l’entrevista parlem de l’ofici d’editor, de l’ofici de lector, i li demanem que reflexione sobre les polítiques culturals i el paper d’Europa en un món en crisi. Sobre la pandèmia, Olmos explica que, com que l’editorial és prou gran i no són gaire gent treballant-hi, hi van cada dia. Amb mesures de prevenció. Ens avança que han aprofitat el temps de la pandèmia per editar més llibres que abans.

Com us trobeu?
—Bé. Amb totes les precaucions del món.

Per què comenceu a publicar història, assaig?
—Vaig entrar a la universitat amb més de vint-i-cinc anys. I a mesura que anava llegint i escoltant els professors d’història pensava que els historiadors s’haurien de fer llegir i escoltar. Que els papers científics que produïen no s’havien de quedar dins l’acadèmia, en els cercles tancats d’investigadors professionals. Pensava que havien d’arribar a un públic més gran. Això em va empènyer. Afers és la meua obsessió, encara que alguns bons amics em van ajudar i encara formen part del nucli de l’editorial. Un dels primers números de la col·lecció va ser la traducció Dreta i esquerra de Norberto Bobbio. Després en van venir més i la creació d’una de les joietes de la corona, que és la col·lecció El Món de les Nacions, que coeditem amb la Universitat de València i on hem publicat els millors textos sobre la qüestió nacional que s’han escrit al món. Començàrem amb dues col·leccions i vam anar ampliant.

Durant anys vàreu compatibilitzar l’editorial amb la feina al servei de publicacions de la Universitat de València.
—L’any 1989, em va contractar el rector Pedro Ruiz per a fer-me càrrec d’unes publicacions sobre el cinquè centenari de la universitat i m’hi vaig quedar per encarregar-me de les publicacions d’història. Allí he treballat amb gent boníssima, com Gustau Muñoz, Maite Simón, Antoni Furió… La UV col·labora fent coedicions perquè les publicacions tinguen més recorregut.

Afers no és un segell dels anomenats comercials, però fa prop de quaranta anys que publiqueu llibres. Quin és el secret?
—La revista ens ha servit molt perquè està ben considerada entre els historiadors, sobretot els de les universitats catalanes, i això ens ha ajudat a difondre l’editorial. També hem donat eixida a moltes tesis doctorals i hem creat una comunitat de públic pendent del que fa Afers. I quant a l’assaig, hem tingut l’encert de publicar alguns títols interessants. Hem estat persistents, al principi costava molt, moltíssim, entrar als circuits.

—…
—A les llibreries els feia recança tenir llibres d’Afers. No s’ho creien i les vendes no eren excessives. Però ara ens costa molt poc. Les llibreries accepten molt bé els nostres llibres i haver entrat en els circuits comercials ens ha ajudat molt. Hem fet l’editorial cop a cop. No estirem més el braç que la màniga, fem un màxim de quinze llibres o vint l’any. Mai vam entrar en la cursa sense fi d’algunes editorials d’editar més i més novetats i que unes mataren les altres.

El vostre fons manté la vigència.
—Si veiéreu la llista dels més venuts que cada mes solem traure a l’editorial, veuríeu que hi ha una barreja de llibres que són novetat amb altres que vam publicar fa anys, i això vol dir que continuem interessant als lectors.

Dieu que heu editat més llibres que altres temporades, però la gent llegeix més?
—Hem notat que la gent llegeix més, que ha ressorgit el gust per la lectura i que també ha augmentat el consum d’obres d’assaig i de reflexió. La reclusió a casa, malgrat tots els estímuls audiovisuals, ha fet que la gent torne a llegir. Nosaltres no ho hem notat gaire, perquè tenim un públic molt fidel. Sí que hem tingut més vendes en línia. Vull destacar el paper de les llibreries, perquè mira que han patit. A Catalunya han estat tancades molt de temps, a banda de les restriccions horàries que hi ha per tot arreu. Així i tot, hem servit més a les llibreries que abans de la pandèmia.

Voleu dir que hi ha esperança? Que la gent s’agafa a la cultura per cercar respostes en èpoques incertes?
—Sí. Supose que és un vici universal. Notem a faltar les coses quan ens les restringeixen. Notem a faltar d’anar al cinema, al teatre, notem a faltar de relacionar-nos amb la gent, anar a presentacions de llibres… I ho suplim des de casa consumint cultura. A vegades anem a la presentació del llibre i ja no el comprem; ara, com que no hi ha la presentació, i ningú no ens conta el llibre, el comprem. Estem més conscienciats i això s’agraeix.

La vostra editorial és prou coneguda a les Illes i a Catalunya?
—Hem tingut una gran relació amb els historiadors de totes les universitats de parla catalana. M’ho vaig proposar des de l’inici. Hem publicat tesis i llibres d’història de tot el territori. Hem publicat llibres sobre la festa de l’Estendard de Mallorca, sobre les fosses comunes de la guerra a Catalunya… Tenim relació amb Catalunya Nord, amb investigadors dels Països Catalans. Com us deia abans, així i tot, ens ha costat, però ara fa goig, perquè hi ha llibreries on els llibres d’Afers ocupen espais importants o són a les taules de novetats. Una altra cosa són els mitjans de comunicació.

—…
—Hem notat que a Barcelona els mitjans a vegades parlen com una qüestió menor de “l’editorial valenciana” o de “l’editorial de Catarroja” quan parlen de nosaltres. La nostra perspectiva és ser una editorial normal i ens agradaria que la crítica literària, la premsa cultural, ens tractara com a tal i tractara les editorials valencianes i de les Illes com a editorials europees que publiquen en català. I jo sempre dic que nosaltres som una editorial europea. Jo vull que totes les editorials que publiquen en català siguen editorials europees, que publiquen llibres de gent d’ací i d’allí. Traduïm Bobbio, Enzo Traverso, Isaiah Berlin, Piotr Smolar.

Smolar és l’autor del primer volum de la col·lecció de narrativa que tot just acabeu d’estrenar. Per què feu ara aquest tomb?
—Encara que el meu interès són la història i l’assaig, sempre l’he tinguda al cap, la col·lecció de narrativa. Com que no he dormit mai més de quatre hores el dia, sóc un lector compulsiu. Va coincidir que vaig deixar la feina a la universitat amb la connexió amb dos joves que ja tenen coses fetes, com Clàudia Serra, que acaba de publicar la introducció d’un llibre de Rossinyol i ha guanyat premis de teatre, i Josep Alapont, que ha publicat a l’Espill i també és un gran lector. Parlant amb ells vaig pensar que podria ser. I em va arribar l’original d’Espurna, de Xavier Serra, que és un autor de la casa i ara explica l’acció de Germania Socialista, un grup que va lluitar contra el franquisme al País Valencià. I a la vegada llegia El mal jueu, de Piotr Smolar, que és un periodista de Le Monde, francès, però fill d’una família de jueus, una família complicada. L’envien de corresponsal a Israel i allí redescobreix la família, què significa ser jueu… Aquests dos ja són al carrer i ara som a punt de traure un llibre de Renata Viganó, L’Agnese va a morir, sobre què va significar la lluita armada de les dones a Itàlia durant l’ocupació alemanya.

És narrativa, però no exactament ficció.
—Sí, sí, també publicarem ficció. Us avance que tenim els drets d’una obra de Margeritte Duras, L’home en el corredor, que és un poc militant, amb una lectura feminista i molt dur, però és ficció, i en el de Viganó s’explica un fet històric ficcionat. Confie molt en els meus joves editors. Poseu-ho a l’entrevista.

Com a agent cultural que sou, com valoreu les polítiques culturals que fan els nostres governs?
—Crec que van un poc despistats o amb el peu canviat. No s’han parat a reflexionar. No hi ha una política clara. A Catalunya no sé què passarà ara, després de les eleccions, però els darrers anys han estat terribles. Al País Valencià, amb un soci de govern que hauria d’estar molt interessat en la cultura, hi ha moltes llacunes. Es podria fer molt més. I passa igual a les Illes. S’hauria de fer més. Si som on som i som el que som, si podem reivindicar-nos com a poble, és per la cultura. I, o la cuidem, o no podrem prosperar. Podrem viure millor o pitjor, tenir una economia millor o pitjor, però si no ens fixem en la nostra cultura, serem com els de Burgos o els d’Orleans. A més, ara amb la pandèmia no han estat a l’altura.

On han fallat?
—Haurien d’estar més pendents de tots els col·lectius, de totes les persones que produeixen cultura. Tot el món audiovisual, el suport al teatre, a les editorials, etcètera, han tingut un suport molt escàs. S’hauria d’haver optat més per iniciatives que s’han fet igualment, perquè la gent de la cultura tenim la pell molt dura. Es parla molt de la situació de l’hoteleria, que és molt important, però es parla poc dels grans espais de la cultura. I aquesta és la missió dels qui en governen.

No són prou, els ajuts que donen?
—A l’edició i a la compra de llibres tant en castellà com en català, ja n’hi havia abans, d’ajuts. No han crescut tant.

Heu volgut remarcar la vocació europea de la vostra editorial. Com veieu Europa, ara?
—La veig molt malament. Tots els efectes de la crisi sanitària i econòmica n’han destapat totes les mancances. Políticament és un desastre. No s’ha aconseguit consensuar polítiques unitàries. No s’ha creat aquest adhesiu que hauria de contribuir a crear una Europa forta. Un dels grans errors ha estat que Europa només és l’economia. Ja va nàixer així. Però insistisc en la cultura. Crec que hauria d’estar en el punt de mira del govern europeu. La cultura hauria de ser aquest element d’unió. Poder llegir el que es publica a altres països, poder traduir el que es fa ací a altres llengües europees… Això és un objectiu fonamental. Conèixer-nos. Conèixer-nos és la manera de crear aquesta força que ha de fer d’Europa allò que hauria de ser.

Amb les eines que us dóna el vostre ofici d’historiador, com veieu el futur?
—Els historiadors enganyem la gent i diem que estudiem el passat, però en realitat volem veure el present. El futur se’ns escapa. Jo voldria veure un futur on la gent que fem llibres, teatre, música, etc., el futur pel qual reflexionem, siga de llibertat i on la cultura tinga un paper molt important. Però ho veig molt complicat en l’Europa actual. Persistirem. Tenim el cap molt dur, els de la cultura. Continuarem lluitant i sempre hi haurà gent interessada en allò que fem. Encara que Europa té allò que diuen una mala salut de ferro, persistirem. I la cultura hi té un paper molt important.

Més que l’economia?
—L’economia farà el seu camí. Forçaran perquè funcione, però haurà de lluitar contra l’anomenada “economia món”, que s’ha demostrat que té més inconvenients que avantatges si no es controla bé. Haurà de lluitar amb potències com els Estats Units, però també contra les emergents, com la Xina i Rússia. Per tant, ha de preservar el seu gran valor que és la cultura.

La nostra llengua, encara hi té paper, en aquest futur?
—[Dubta i riu] Crec que sí. Si no, no faríem ni la meitat de les coses que fem. I tindrà futur si fem coses de qualitat. La cultura del País Valencià, de Catalunya, de les Illes, ha de ser qualitat i si és així, els europeus continuaran llegint Rodoreda, aniran a admirar les obres de Miró o de Barceló, visitaran exposicions de l’equip Realitat, i aniran a escoltar els nostres músics. Si editem en català bona literatura, serà traduïda i ajudarà a la consolidació de la nostra llengua. Tots els governs fan esforços importants per a consolidar les seues llengües. Estats potents com el francès, l’alemany o l’italià ajuden la cultura i l’edició. Què són sinó l’institut Leopardi o el Goethe? Ajuden les traduccions, paguen la promoció dels escriptors… Això hem de fer nosaltres, molt més que no fem.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.