21.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.03.2023 - 11:58
[Read it in English]
Avui es posa a la venda el llibre Torturades, de Gemma Pasqual. És el relat que fan vint-i-dues dones del seu pas per la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona i de les tortures que hi van haver de suportar. Entre el 1941 i el 2019. I les xifres, només les dues xifres que emmarquen el relat, ja tenen un negre significat per si mateixes. Des de l’endemà de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit d’ocupació franquista –el qualificatiu se’l van posar ells mateixos– fins a la batalla d’Urquinaona. Que el pas de la dictadura franquista a la pseudo-democràcia és, novament, irrellevant. La mateixa policia pegava en les mateixes cambres Soledad Real el 23 d’agost de 1941 i Xènia Garcia el 18 d’octubre de 2019. Els mateixos policies en el mateix edifici apallissaven Victòria Pujolar amb una porra revestida de plom el juliol del 1945 i colpejaven amb un tornavís el 1981 els punys de Teresa Alabèrnia. Les mateixes cel·les brutes i pudents van veure tancades el 1941 Soledad Real, trencada després d’hores de rebre unes tortures que un grup de joves, futurs torturadors, miraven asseguts, i Núria Cadenes el setembre del 1988, molt probablement violentada ja per algun d’aquells aprenents que quaranta anys observaven amb atenció la tècnica dels més grans. Amb els relats d’aquestes vint-i-dues dones, Gemma Pasqual ha construït un volum extraordinari, impagable, que no és de cap manera la memòria d’un període superat del passat, sinó un crit de present, volcànic, que t’ofega. No pots acabar-te’l sense que el cor t’isca per la boca clamant venjança, sense que el cervell es remoga en la closca, ansiós de batalla. Perquè de les narracions, elegantment contingudes fins al punt imprescindible que dibuixa l’horror, emergeix el ventre de la bèstia. Situat al centre de Barcelona, a la Via Laietana, 43. I emergeixen les imatges de tots i cadascun dels seus estadants, els d’abans i els d’ara. Els del ridícul bigotet franquista i la inquietant gavardina de butxaques amples i els que arriben amb un cafè en un got de disseny a la mà, amb la bossa d’esports al coll i sabatilles fosforescents. Els immunds dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta i els immunds dels anys vuitanta, noranta, dos mil, dos mil deu i dos mil vint. Immunds tots. Sàdics tots. Degenerats tots. Passen els anys, passen les dècades, però són els mateixos. Iguals. Els torturadors de Soledad Real, de Victòria Pujolar, de Tomasa Cuevas, de Maria Rosa Borràs, de Manola Rodríguez Lázaro, de Pilar Rebeque, de Matilde, de Maribel Fernàndez, de Carme Travesset, de la Rampova, de Carmen Gonzàlez, d’Isabel López, d’Eva i Blanca Serra, de Maria Teresa Lecha, de Montserrat Tarragó, de Mireia Comas, de Ruth Gavarró, de Teresa Alabèrnia, de Núria Cadenes, de Xènia Garcia i de tantes dones –i homes– més, detingudes, bufetejades, agredides, apallissades, humiliades per persones que no mereixen ser considerades persones, per autèntiques bèsties inhumanes que tanmateix es passegen cada dia entre nosaltres, que poden seure al bar en la taula del costat, pujar al metro darrere nostre o compatir hora al vestíbul del metge. Torturades és un d’aquells llibres que marcarà la gent. No és que no sapiguem què s’ha amagat i què s’amaga en aquest cau infecte. Ho sabien els advocats que tantes hores van passar a la vorera de davant. Ho sabien els nostres joves quan van fer des d’Urquinaona l’assalt a la panxa de la bèstia. Ho saben tots els qui, convocats per la Comissió per la Dignitat, s’hi troben sovint allà davant. Ho sabien i ho saben els polítics de tots els colors, de tots els partits i de totes les èpoques que no han estat capaços d’aterrar aquest edifici i regar-ne amb sofre els fonaments. Per desgràcia, Torturades és, sobretot, un altre recordatori brillant i molt més que oportú d’allò que és l’Espanya eterna, la que no canvia ni canviarà mai, aquella de la qual ens n’hem d’anar. Escrivint la seua història, Gemma Pasqual ens obliga ara a mirar a la cara aquestes vint-i-una dones torturades allà dins i amb això ens commina a redoblar els nostres esforços, a lluitar més encara i a guanyar. A guanyar per posar fi per sempre a la bèstia, a totes les bèsties. A guanyar per viure en llibertat i tranquils sabent que mai més ningú no hi serà torturat, allí. A guanyar per poder omplir de margarides fresques, plens d’agraïment a aquestes dones, cada matí el solar buit de la Via Laietana, 43. Allà on podrem dir als xiquets que un dia s’amagava la bèstia fins que la vam saber fer fora.
PS: Assumpció Maresma ha entrevistat a Gemma Pasqual: “No em pensava trobar tantes dones torturades en democràcia”
Espanya sempre viu el mateix dia, malgrat que passen dies i anys. Però arribarà un dematí i el plor serà d’alegria. Només per aquest matí, jo la vida donaria.
Quants anys fa, que ens ho cantava l’Ovidi Montllor. Cal fer via.