La bellesa també forma part de l’engany

Gabinet de bellesa. Vaig trobar aquesta porta vagarejant, deixant-me perdre per carrers i edificis. I, de sobte, en un lloc impensable, uns grans magatzems, veig aquesta porta. M’agrada pensar que imitava la pràctica de les derives de la Internacional Situacionista (1957-1972), això és, caminar sense un objectiu específic a la recerca de la sorpresa, per poder experimentar la ciutat de manera lliure. Però, en el meu cas, la cosa va ser més ordinària, molt més ordinària. 

Ara: quan vaig veure el rètol, de cop em va assaltar la possibilitat que, darrere d’aquella porta, hi hagués respostes a totes les preguntes que l’art i la literatura s’han fet des de temps immemorials sobre la bellesa. Us ho imagineu? No heu sentit mai una intriga especial quan veieu una porta tancada? Encara que sigui una porta coneguda, que freqüentem, hi ha la possibilitat que, quan l’obrim, hi salti una sopresa.

Deveu pensar que deliro, però la porta existeix. En dono fe. Una porta que encapsula la bellesa? Els qui vam estudiar història de l’art (o belles arts) i que ens hi hem dedicat professionalment hem tingut el concepte de bellesa tan arrapat a les nostres ments que hem acabat fent-ne un ús desbocat, és a dir, n’hem eliminat qualsevol sentit racional. O, pitjor que això, hem acabat donant per bo el sentit que ens ve donat pel sistema. Aquest ús de la bellesa que és acumulatiu, ensopidor, confús i extremament sectari. Ara miro d’explicar-me.

Abans, però, un aclariment: tots estem sotmesos a aquest imperi de la bellesa que ens interpel·la com si, quan en sentim el nom, tots ens poséssim d’acord a què ens referim. Tots donem per bons els sentits imposats de la bellesa, encara que vinguin carregats de contradiccions i de subjectivitats. Alguns exemples? Confonem la bellesa de la naturalesa amb la de la seva representació; alguns repeteixen nyaps com aquell que diu que la naturalesa imita l’art; encara es manté als estudis reglats el concepte antiquat de “belles arts” (com si les altres o no fossin belles o no fossin arts); apliquem la condició de bellesa a allò que ens agrada, com si, un pèl prepotents, el nostre gust hagués de coincidir amb la bellesa en sentit general…

Ens omplim  la boca de la paraula “bellesa”, ens n’omplen el cervell. Ens la diuen a tort i a dret, tal com, en uns altres registres, no fan més que repetir amb reverències impostades les paraules “democràcia” o “llibertat”. Tot forma part del mateix conjunt. Com em puc fer entendre? Quan els polítics i els salvadors del sistema imperant parlen de democràcia o de llibertat sempre es refereixen als més afavorits o, si més no, als qui tenen una mica més que la majoria. Quan es parla de bellesa, també. En la història de l’art hi ha moltes imatges protagonitzades per pobres o indigents, però no són mai els pobres o els indigents els qui s’han representat a ells mateixos. Han estat els rics, els poderosos els qui han estampat misèria en les parets de les esglésies o dels museus (em vénen al cap tantes obres de Nonell; La catedral dels pobres, de Joaquim Mir; o fragments i fragments de la nostra pintura romànica). 

Els qui no tenen res no tenen temps d’admirar la bellesa dels altres, la que vol fer veure que tots som iguals. Perquè sense igualtat, ni la democràcia ni la bellesa acaben de tenir cap sentit que no sigui matusser. O malaltís. Ho vaig corroborar mentre observava embadalit aquella porta on deia “Gabinet de bellesa”: de cop, es va obrir, i de dins en va sortir una dependenta dels magatzems portant un carretó ple de productes de cosmètica.

Nota al marge. Escriure articles és construir relats. Per tant, acostar-se a la ficció, per més sincer que vulguis ser. Vull aclarir als amables lectors que, en aquest cas, l’articulista parteix d’una petita mentida: la porta de què parlo existeix, és en uns grans magatzems de l’extraradi de Barcelona. Però el rètol del llindar és escrit en espanyol: “Cabina de belleza”, hi diu. I he fet servir la IA per canviar-lo a la nostra llengua. El rètol és en espanyol perquè vivim en un país on una llengua sotmet l’altra, sobre això no hi ha discussió possible. Una prova més que la bellesa no és la mateixa per a tothom.