Una dona.

Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer.

Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà.

Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà, que es treu el vel.

Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà, que es treu el vel i que, durant un bell grapat de minuts, roman quieta, dreta amb els cabells al vent mentre la roba que els tapava penja del bastó.

Dues dones.

Dues dones enfilades sobre dues caixes metàl·liques del carrer etcètera.

Tres dones.

El gest, tan plàstic, tan senzill, no és cap performança. És un símbol, sí, i també un crit, un acte conscient i valent, un preludi de revolució. No pas de bullanga, de revolta, de flamarada que es pugui després fàcilment digerir i aquí no ha passat res, qui se’n recordarà, passats els anys?, no: de revolució. En l’accepció del diccionari: de canvi total, radical, en profunditat, global i dràstic.

Perquè fer això, enfilar-se en una caixa metàl·lica de cables de telèfon, en un banc, una barana que trobis al carrer exhibint el vel penjant d’un bastó, fer-ho a Teheran o a Meixad o a qualsevol altra ciutat de l’Iran, com ha estat el cas, comporta detenció i presó. Les dones que han deixat voleiar aquestes banderes blanques, o negres, estampades o amb serrells des de dalt dels seus bastons, com estendards solemnes, ho saben perfectament. I, tot i això, han dut a terme el gest sublim, com un avís i una mostra del canvi total, radical, en profunditat, global i dràstic que germina.

Són les abanderades de la revolució.

I per això, precisament, aquestes joves iranianes són blanc de les dues menes d’atacs que la injustícia establerta llança contra qui en sotraga els fonaments: la repressió crua i la burla. Dos tipus d’atacs que es coordinen, val a dir, i sense que aquesta contradicció aparent preocupi gens ni mica els administradors que la practiquen. El fet és que, al costat de la repressió directa, de curt-circuitar la lliure expressió, de detenir i d’empresonar, l’antic règim es defensa també amb el vell recurs de la minimització. Perquè les coses de les dones, ja ho sabem, sempre són menors, secundàries, gracioses i/o intranscendents. ‘Infantils’, ha dit, en aquesta ocasió, un fiscal general. La burla, sí, com a darrer recurs. O com a recurs que cal combinar. Perquè la qüestió és tan ‘poc important’ que manté les joves a la presó. No fos cas. Per si de cas.

L’afer, ben mirat, és tan ‘poc important’ que ens mostra com, només que una dona es tregui el vel, trontolla el règim. Només per això. I pel que comporta i significa. Perquè el mocador aquest és imposat. I perquè aquestes dones tan fortes en el seu gest de fada han decidit que volen decidir. Si se’l posen o si se’l treuen o si en fan un farcell. I ens regalen, amb aquest seu acte preciós, serè, tan digne, l’exemple que esborrona. Des de les condicions més dures, ho fan. Sense acceptar el paper aturat que s’assigna a la víctima. Mostrant el poder del cinquanta per cent de la població humana.

I avui fem vaga, sí: les que ho tenim més fàcil i les que saben que el gest superb i simbòlic tindrà sanció (encara passa, això, aquí, per cert: la por d’exercir el teu dret, de les represàlies, del no podràs dir mai que t’hem fet fora per això però vés cercant una altra feina tan o més precària perquè no renovaràs); també moltíssimes de les que no en fan perquè no poden. Avui fem vaga i alcem els nostres bastons. Cadascuna amb el vel que hi decideixi penjar.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb