L’alliberament de Carles Puigdemont un ja llunyà 5 d’abril a Alemanya va marcar el començament de la gran frenada. El peu al fre del PP, de Rajoy, de Llarena i de tot quídam. Parlem d’una frenada que encara dura i que permetria la presidència de l’editor Quim Torra. En paraules de l’alemany Wolfgang Schäuble, es tractava de desescalar. I a fe de Déu que això passa davant els nostres ulls. Fins el 5 d’abril l’estat espanyol no veia, cec de poder, que l’horripilant doctrina Llarena no agradava a Europa. Ni que els presos no acabaven de fer el pes. Espanya es prenia el no de Bèlgica i de Suïssa com una excepció. I anava a totes. I no va ser fins al no d’Alemanya que va obrir els ulls: a Europa és norma, i no excepció, dir-nos que no. Potser que frenem. Estremera no agrada. Alcalá Meco, tampoc. I efectivament, si els dies posteriors al 27 d’Octubre es va fer incontestable la feblesa catalana, des del 5 d’abril es fa incontestable la feblesa espanyola. Van amb una mà lligada a l’esquena. No poden reprimir tant com volen. Espanya i Catalunya, un cop més, en un joc d’impotències. Dues febleses cara a cara. I durant setmanes. Ahir mateix en vam viure un darrer episodi.

Tres són els grans moments de la frenada espanyola. En primer lloc, just després de l’alliberament del president Puigdemont, el ministre Montoro diu que l’1-O no es va pagar amb diners públics en una entrevista a El Mundo. Poc després envia informacions a la justícia, alarmada sorprenentment per unes paraules que tampoc no eren novetat, però sí molt inoportunes (o no), i els diu això mateix. Segons el govern, l’1-O no es va pagar amb diners públics. És a dir, la malversació, era el govern del PP mateix que la mig frenava. En segon lloc, el jutge Llarena canvia de posició i diu, darrere Montoro, que no pot provar la malversació de fons públic als alemanys i, a sobre, que podria no haver-hi rebel·lió. Potser quedem-nos amb sedició. Que és una manera de frenar. I en tercer lloc, com es va tornar a veure ahir, el govern del PP i el Tribunal Constitucional van permetre que votessin tots setanta diputats independentistes, incloent-hi Comín i Puigdemont, al parlament català. Fa setmanes no podien pas votar tots. Ara, en canvi, sí. És l’art de la màgia i l’art de frenar, encaixats en els tempos judicials. Veurem si demà, dilluns, tornen a poder votar tots. I si poden fer-ho, voldrà dir que el govern del PP, el jutge Llarena i el TC, tots tres, continuen amb la frenada que ja dura des del 5 d’abril. Perquè, amagada darrere múltiples crueltats comeses per l’estat espanyol (incloent-hi la més grossa, la de no deixar que Puigdemont sigui investit, la darrera, Sant Andreu de la Barca, i més), també veig una gran frenada que fa setmanes que es gesta. És la frenada unionista. Alemanya influeix. Espanya, no tant. I Rivera, enfadat.

I no m’estranya: poca broma amb les paraules del jutge Llarena de la setmana passada, quan, sentint-se tan sol i abandonat de tothom, va escriure en el seu darrer paper immoral que tot el que feia era perquè el rei n’havia donat el tret de sortida amb el discurs del 3-0. Tan feble es troba el jutge Llarena que necessita un escut tan fort? Tan forta és la frenada? De fet, em demano si la frenada també inclourà l’arribada de presoners a Catalunya. De Junqueras a Forcadell, passant per Forn, els Jordis i la resta del govern, tancats, però a casa. De fet també, el meu dubte és si en aquesta gran frenada el govern espanyol no s’hauria menjat, fins i tot, un Puigdemont president.

Un segon dubte és si, finalment, la gran frenada servirà de res, perquè potser avui la CUP farà saltar enlaire l’objectiu i anhel de la majoria de la classe política europea, i catalana, afectada pel cas: que els espanyols frenin i que els catalans tinguin govern. Fa setmanes senceres que lluiten amb aquest objectiu. De Berlín a Brussel·les, passant per Madrid i Barcelona. Però si la CUP diu que no, aniríem a eleccions, cosa que no vol gairebé ningú –si no és que els comuns llegeixin Barbeta, en facin cas i evitin noves eleccions. Sigui com sigui, tractant-se d’una classe política tan inestable com és actualment la nostra, és millor que no descartem en cap cas les eleccions. Si és així, la gran frenada espanyola, tot i en ple funcionament, no arribaria a bon port.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb