El debat sobre les persones transsexuals sembla que hagi arribat a una posició de consens entre la comunitat progressista, si més no al món occidental. Si una persona vol canviar de sexe i, sobretot, si és operada, a ulls de la majoria formarà part del sexe que voluntàriament hagi escollit. No sembla pas que les lleis de la biologia en puguin ser cap impediment. No obstant això, l’herència genètica sí que pot ser una barrera si una persona de pell blanca vol identificar-se com a negra. És la reflexió de Rebecca Tuvel, professora assistent de filosofia al Rhodes College de Memphis (Tennessee, Estats Units), sobre el cas de Rachel Dolezal, una americana blanca que va créixer entre tres germans adoptats negres i que s’identifica com a negra.

En l’article ‘En defensa del transracialisme‘, publicat a la revista acadèmica de filosofia feminista Hypatia, Tuvel compara els casos de Caitlyn Jenner, una americana transsexual, que va tenir un reconeixement mediàtic i acadèmic ampli el 2015, i la situació de Rachel Dolezal, una dona nascuda de pares blancs, d’ascendència europea, que es va convertir en el punt de mira de la crítica social, acadèmica i mediàtica, després d’identificar-se com a negra en entrevistes i en el seu treball acadèmic. Tuvel, professora de filosofia feminista i filosofia de la raça, sosté que, ‘si acceptem la decisió de les persones transsexuals de canviar de sexe, també hauríem d’acceptar la decisió de les persones transracials de canviar de raça’.

Segons ella, el concepte de raça o ètnia és modelable i és una construcció social. Per entrar a formar part d’un determinat grup social o antropològic, apunta, calen dos factors: autoidentificació amb aquell col·lectiu i reconeixement social. Si en manca un, mai no s’obté el vist-i-plau per a esdevenir membre de ple dret d’aquell grup.

Una part de la comunitat acadèmica va respondre ràpidament a l’article de Tuvel amb una carta en què posava de manifest la ‘mancança d’estàndards acadèmics’ del text publicat i exigia a la revista Hypatia que retirés l’article i que demanés perdó pels comentaris publicats a la pàgina de Facebook de la revista. En la carta, que va recollir 830 signatures de suport, els acadèmics denunciaven que el text es basava en la visió ‘privilegiada’ de teòrics blancs cisgènere (aquelles persones que se senten identificades amb el seu gènere biològic) que han tingut poc contacte amb acadèmics afectats directament per la transfòbia i el racisme. Però al cap d’uns quants dies el consell editorial d’Hypatia va donar suport a Tuvel, juntament amb més filòsofs i teòrics que van qüestionar la crítica punyent al text de la professora.

L’article ‘En defensa del transracialisme’ va despertar la discussió acadèmica sobre les limitacions –si en té– del prefix ‘trans-‘ i l’autocensura, fins i tot en el món universitari, sobre el debat de temes susceptibles de polèmica, i tan arrelats en la història i en les divisions sociològiques i antropològiques del país nord-americà, com els conceptes de raça o ètnia. A més, el text de Tuvel proposava de considerar un aspecte més: una teòrica blanca i cisgènere, hereva d’allò que els crítics anomenen ‘privilegi blanc’, té legitimitat per a debatre sobre si una dona blanca es pot autoidentificar com a negra? I la resposta va ser multitudinària i contundent.

A les xarxes socials, el van arribar a titllar de ‘transfòbic’ i ‘racista’. No obstant això, dies després de la publicació, Jesse Singal, del New York Magazine, va considerar que Tuvel havia estat víctima d’una ‘cacera de bruixes‘. En la mateixa línia, el professor de sociologia Rogers Brubaker, en un article d’opinió al New York Times, va tractar sobre els conceptes ‘canviants’ de raça o ètnia i sexe, i va apuntar que, durant aquestes últimes dècades, la idea de llinatge o ascendència ha perdut pes enfront de la definició d’identitat d’un mateix. D’aquesta manera, assegurava, els conceptes de raça o ètnica, com el de sexe (o ‘gènere’), s’han convertit en aspectes que anem construint i modelant nosaltres mateixos i no que ens són simplement imposats.

El text de Tuvel no solament obre el debat sobre el possible abast del prefix ‘trans-‘ en una societat que dia rere dia es redefineix i incorpora nous grups en el seu ampli espectre de col·lectius. L’article qüestiona la definició clàssica del terme ‘raça’, un concepte que, des de fa gairebé dues dècades –i va ser precisament als Estats Units–, la comunitat científica va constatar que no tenia fonament genètic, atès que el 99,9% del genoma humà és igual en tots els individus. Tuvel mateix es fa ressò de la manca de base científica i, per tant, de ‘veritat’ del terme ‘raça’. Però ho fa en un país i una societat, l’occidental, en què el concepte clàssic de raça ha definit i perpetuat relacions de domini vers submissió, d’amos vers esclaus, de privilegiats vers desfavorits, de rics vers pobres i ha construït una història de desigualtat amb implicacions socials, econòmiques i judicials encara ben visibles en el present.

No obstant això, la teòrica no s’atura en el cas de Dolezal i apunta que en una societat justa no ens hauríem de basar en la definició ancestral del concepte de raça sinó que, de la mateixa manera que anem modelant el terme ‘sexe’, ens hauríem de preguntar com volem definir la idea de raça. Si ho féssim, diu, permetríem que la identificació d’un mateix tingués més pes en la definició d’aquest concepte.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb